30.05.15
Les
deu raons que em fan xiular aquesta nit
1. Xiularé al Camp Nou aquesta nit perquè és una forma
de protesta política. En qualsevol país, quan un estadi sencer xiula alguna
cosa la gent reacciona demanant-se per quina raó passa. Ho analitza i en treu
deduccions, pensa i raona. Pot enfadar-se, com va passar a Sarkozy o a Chirac a
França, però sempre cerca l'explicació a un fet que no és normal. I mira
d'entendre el motiu, polític, de la protesta.
2. Xiularé perquè això no és una qüestió d'educació o
de no-educació. Per contrast, els espanyols prefereixen portar el debat al
terreny de la bona educació o mala educació. I això no hi té res a veure. No és
una qüestió de bona educació ni de respecte. És simplement una oportunitat
d'ensenyar al món que ni els catalans ni els bascs no hi som de grat, a l'estat
espanyol. I una manera de demostrar a milions d'espectadors que no acceptem la
situació que vivim. Com no la van acceptar els atletes que van alçar el puny
del poder negre als Jocs de Mèxic. Com no l'acceptaven els atletes irlandesos
que van eixir de la desfilada de la delegació britànica als Jocs de Londres del
1906. Com no l'acceptava Vera Caslavska, la gimnasta txeca que va baixar del
podi quan sonava l'himne soviètic, en protesta per l'ocupació del seu país. Com
no l'accepten els fans del Montreal Canadians d'hoquei, que sistemàticament
xiulen l'himne canadenc. Com no l'acceptaren els seguidors gal·lesos del
Cardiff quan es van enfrontar al Liverpool en la Carling Cup —i, per cert, els
britànics van optar per no fer sonar l'himne al partit de tornada, per evitar
la polèmica.
3. Xiularé perquè no tolere les amenaces. No aguante
que es pensen que acotaré el cap perquè m'amenacen. Mai no ho he fet i no ho
pense fer a hores d'ara. Si els molesta això que faré, això que farem tanta i
tanta gent, que pensen per què passa i que ens oferesquen una solució perquè no
passe. Per exemple, que no sone el seu himne i sonen en canvi els himnes català
i basc. No volen dialogar? No volen acceptar que el món no és com ells el
volen? No volen creure que els ciutadans d'aquest país han canviat per sempre
més? És problema seu. Però si es pensen que amb amenaces revertiran la situació
és que no han entès res. I el Camp Nou en serà una prova.
4. Xiularé
per donar suport a les seleccions nacionals catalanes. Els mateixos que diuen
que cal no barrejar esport i política són els primers de fer-ho. Usen la
diplomàcia de l'estat, que també la paguem nosaltres, per anar contra allò que
nosaltres volem. Cada vegada que una selecció catalana de qualsevol esport
participa en una competició internacional ells fan mans i mànegues per
esguerrar-ho. Recordeu Fresno i les maniobres brutes d'Espanya contra una
federació internacional que ja havia reconegut la selecció catalana pels mèrits
propis. I no és això i prou: estic fart que els mateixos que criden impunement
'Puta Catalunya' després facen servir els nostres esportistes per a vantar-se'n
i enaltir la seua nació. Que els esports no s'han de barrejar amb la política,
però quan guanyen alguna cosa no se n'estan gens…
5. Xiularé en protesta per la prohibició del 9-N i la
sentència de l'estatut. Xiularé en protesta per la política de l'estat espanyol
als Països Catalans i concretament a Catalunya. Però no ho faig en abstracte.
Xiularé per protestar contra la sentència del tribunal espanyol contra
l'estatut i contra l'intent de prohibir el 9-N. I ho faré al Camp Nou com ho
vaig fer als carrers de Barcelona, com em vaig donar la mà amb una persona que
no coneixia a la Via, com vaig fer repicar els atuells al balcó de casa tres
nits abans de votar mentre tot el meu barri retrunyia. No hi ha cap diferència ni
una. El lloc i prou.
6. Xiularé contra els intolerants que sempre volen fer
trampa. Darrerament observem com tenen com més va més galtes. Si un programa de
TV3 només porta representants de partits sobiranistes organitzen un escàndol
monumental; en canvi, cada dia, la parcialitat de les televisions espanyoles
contra el catalanisme és un escàndol. No volen que no xiulem: volen que no
xiulem el seu himne. Quan ells mateixos juguen contra França i el Vicente
Calderón en massa, davant el seu rei, xiula 'La Marsellesa', aleshores no passa
res. I ara s'acabarà el món? No aguante la hipocresia, de manera que xiularé
també per això.
7. Xiularé per denunciar la manca de legitimitat de la
monarquia espanyola. Xiularé per reivindicar el règim del 1931, les repúbliques
que van nàixer del vot popular. L'arrel de la legitimitat de Felipe és el colp
d'estat de Franco i una transició tramposa en la qual es va imposar per la
força la forma monàrquica de l'estat i la monarquia de Juan Carlos —amb totes
les conseqüències, corrupció i escàndols inclosos. Xiularé per les repúbliques
que van nàixer a l'abril i contra les corones tacades.
8. Xiularé
en solidaritat amb els germans bascs. I ben de gust que ho faré. A la gespa
serem contrincants, però a la grada no. Amb els companys i amics de l'Athlètic
que tantes experiències comparteixen amb nosaltres. Xiularé en català i en
basc. Demà, sí: bilingüe.
9. Xiularé pel president Sunyol, per la memòria
històrica, perquè a mi em feien saludar aquest himne quan era xiquet, amb el
braç alçat. Formàvem al pati, a la vella escola de l'Albereda de Bétera, i
sonava aquest himne mentre s'hissava la seua bandera. I als xiquets ens feien
tenir el braç alçat i cridar visques a Franco i a un fantasmagòric imperi
espanyol que avui es bat en retirada. Així doncs, xiularé per la memòria
històrica. Per la meua personal i viva, que jo no oblide que em pegaven si deia
una sola paraula en valencià, però també per la del país. Pel president del
Barça assassinat, crim pel qual l'estat no vol demanar perdó. Pel president
Companys, assassinat, crim pel qual l'estat no vol demanar perdó. Pels
resistents i combatents que van lluitar per la democràcia i encara romanen
escampats en fosses comunes que l'estat no vol investigar ni tan sols quan
l'amenaça l'ONU. Xiularé especialment en nom de tots, de Sunyol i Companys a
Puig Antich, al cap de l'estat. Perquè la seua legitimitat prové dels
assassins, i perquè no ha demanat mai perdó pel fet que la seua dinastia donàs
ales al colp d'estat del 39, va col·laborar amb la dictadura durant quaranta
anys i va acceptar i traure profit de la falsa legitimitat que el manté encara
avui en el tron.
10. Però sobretot, i per damunt de qualsevol altre
argument, xiularé perquè vull fer-ho, perquè em ve de gust i perquè em dóna la
gana. Sóc un ciutadà lliure i faig en cada moment allò que crec que és
convenient i correcte. I pense que escridassar l'himne i el monarca espanyols
és correcte i plenament justificat a la Catalunya del 2015. I si em volen
cercar per això seré al lateral segona graderia. Xiulant.
01.06.2015
Xiularàs,
xiularàs... fins que la porta enfonsaràs
Vet aquí la seqüència dels fets. En el moment que
vivim, i vistos els precedents, tothom va preveure que la final de copa entre
el Barça i l’Athletic s’iniciaria amb una sonora xiulada a l’himne espanyol que
es fa tocar quan el rei d’Espanya arriba a la llotja de l’estadi. I, davant
aquest pronòstic tan previsible, es van activar diversos engranatges esportius,
polítics i mediàtics amb l’objectiu de desactivar la xiulada utilitzant un
recurs prou conegut: la por. Amb l’efecte, no menys previsible, d’alimentar les
ganes de xiular i les adhesions a la xiulada fins a convertir-les en una
veritable festa compartida. Però el més bo encara havia de venir: dissabte a la
nit la pilota no havia acabat de rodar que el ministeri de la Presidència del
govern espanyol va emetre un comunicat que és tot ell un prodigi. Un prodigi
que dóna unes quantes raons del punt on ens trobem i de per què és un cul de
sac segurament sense tornada enrere. Vegem-ho.
Segons el comunicat, la xiulada va ser un atac “contra
los símbolos que representan al conjunto de los españoles, a la democracia que los
ampara y a la convivencia que comparten”. Què deu ser el “conjunto de los
españoles” per al redactor del text? No en formaven part, segons ell, els
assistents a la final? La més elemental coherència hauria de fer-li dir que sí,
que segons ell tots n’eren, d’espanyols: aleshores, si van xiular l’himne
potser és perquè consideren que no els “representa”. En comptes
d’escandalitzar-se’n, per què no es demanava quins motius en devien
tenir?
Però quines preguntes de fer-se, deu pensar el
redactor en qüestió. Perquè fixeu-vos en la retòrica tortuosa que li permet
relacionar símbols, democràcia i convivència en un bucle impenetrable. La
democràcia empara els símbols? Uns símbols que representen la convivència?
Però, si la representen, per què hi ha qui els xiula? Quants peus té un gat? No
és a través de l’anàlisi lògica del discrus, és clar, que en traurem
l’entrellat.
Avancem. Una mica més endavant el comunicat afirma que
“las cuestiones ideológicas o políticas no deben interferir el normal
desarrollo de los acontecimientos sociales, culturales y deportivos”. Què deuen
ser, per a l’esmussat redactor del text, les “cuestiones ideológicas o
políticas”? Recordeu algun esdeveniment social, cultural o esportiu en què el
cap de l’estat ostenti la presidència que no tingui pel cap baix connotacions i
si més alguna lleu intencionalitat política? Perquè, què és la política?
Posem-nos tontos. Quan el comunicat gosa afirmar que
“cualquier muestra o manifestación de intolerancia es siempre reprochable”,
pensa, per exemple, en la reacció del president del congrés espanyol cada
vegada que algun dels seus diputats gosa pronunciar unes paraules, per poques
que siguin, en una llengua altra que la que és coneguda ara com a castellà ara
com a espanyol?
Se m’acumulen les imatges. Tothom deu tenir poc o molt
present el conte dels tres porquets. El llop els amenaça d’ensorrar la porta
del seu refugi només bufant, i a fe que l’ensorra almenys dues vegades. En la
història que vivim, els porquets som nosaltres, engabiats en una casa massa
estreta i tronada. Tant, que hem perdut la por i, invertint la història, som
finalment nosaltres els qui, xiulant xiulant amb tota la bufera, estem a punt
d’enfonsar-ne la porta. Per recuperar la llibertat.
L’autoritat, com el
respecte, no s’imposen ni s’estableixen per decret. Es guanyen. L’estat
espanyol fa temps que ha perdut el nostre respecte. Fa massa temps que, per a molts de
nosaltres, no té cap autoritat. I cada dia que passa ens fa menys por. Sí, jo
tampoc no respecto l’himne d’Espanya ni la seva bandera quan se’m volen imposar
com si fossin les meves. Perquè no ho són. Diguin el que diguin les lleis
d’Espanya, el sistema judicial que les vetlla i els corifeus que les han
convertides en el seu estret terreny de joc.
