FUNERAL "CLIMENT GARAU"

 Diari   "BALEARS"   01.09.15

Aquest dilluns vespre, la Catedral de Palma va acollir el funeral en memòria de l'expresident de l'Obra Cultural balear, Climent Garau.

La celebració religiosa va ser presidida per Teodor Suau i celebrada pel missioner dels Sagrats Cors, Josep Amengual, que va fer una homilia en la qual glosà la figura de Climent Garau i les seves diferents facetes.

Una vegada acabat l'acte religiós, l'actual president de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, va pujar a l'altar i va dirigir unes paraules a la multitud congregada per donar el darrer adéu a Climent Garau.

Reproduïm el text íntegre de la intervenció de Jaume Mateu a la Seu el dilluns 31 d'agost de 2015.

«Crec que Déu s’ha responsabilitzat de bon principi amb la seva creació i per aquest motiu també esper la solució final, no sé quina, però confii que sigui una solució de perdó i de justícia».

Són paraules de Climent Garau que just fa una setmana encara debanàvem, ell amb un fil de veu i els seus fills i jo amb la veu en un fil. Per mi, climentgarauista de fa molts anys i de per vida, aquesta frase pot resumir amb prou eficàcia el seu credo íntim i esdevenen la bastida del seu esperit, que li donava la força necessària per escometre totes les causes i empreses que han marcat la seva vida.

Va ser un patriota exemplar, un constructor infatigable d’enteses, probablement un dels millors enginyer d’activacions cíviques, lingüisticoculturals, polítiques i també morals que ha tengut Mallorca els darrers decennis. Tant és així que si algú es vol apropar a tot el que s’ha esdevingut a l’illa en aquests àmbits durant els darrers temps, necessàriament haurà d’acudir a la seva obra pública feta a cops de consciència, perseverança i excel·lència. I si va ser capaç d’engegar tanta de força comunal va ser perquè no es cansava mai d’escodrinyar en el misteri de la condició humana, a analitzar, en fred i en calent, la ciència de la vida i a prioritzar sempre qui més ho necessita, el més freturós de la comuna.

Era un savi entre el poble, un erudit que conrava la terra de Son Pastor –a Bunyola, el meu poble i el que ell elegí per viure i morir- perquè fruïa menjant i oferint allò que havia sembrat. La terra, sempre la terra –en sentit original i de país- i d’aquí a la ciència. Per això, a ca seva mateix –tant era que fos per conspirar com per contemplar- hi convidava tothom, sense cap distinció, perquè, entaulats, tots hi diguessin la seva.

Humilitat extrema, generositat infinita, capacitat il·limitada de feina fonamentada en l’estudi, en l’anàlisi profunda de tot, en la formació, en el diàleg, valors tots ells d’alt voltatge que Climent mirà d’encomanar a tota aquella persona que s’hi atansava. Autoexigent fins a alçades esgarrifoses, també exigia als altres fins allà on creia que podien i, com a bon analista, a l’hora de fer diagnòstics o valoracions, no es deixava vèncer per la complaença, convençut que la realitat no es pot defugir ni amagar.

Climent Garau no va arribar a esbrinar mai si anàvem cap a un món millor o cap al millor dels móns, però perquè no el poguessin tractar de mandrós i pusil·lànime, maldà per millorar el món immediat que el circumdava. I per això volia empoderar la gent, la nostra gent; volia dignificar-la, rescatar-la de la inòpia, de la desactivació cívica, política i fins i tot moral. Recordar-li, veu en crit si calia, la història que ens han amagat o la que ens han prostituït perquè no fóssim res més que no-res. Espavilar la ment i l’actitud de la nostra gent vers els mals d’aquesta terra nostra mil pics vexada. Despertar consciències per sortir d’una vegada per sempre de l’atavisme i de la injustícia que encara hi resta i iniciar el camí de l’emancipació d’aquest país nostre voltat de mar, de les nostres terres, dels nostres països, dels Països Catalans.

Deixondir sentits i sentiments per posar en valor i atendre com cal d’on venim, qui som i pensar amb rigor cap on hauríem d’anar i com, vet aquí el més esforçat tall de feina de Climent Garau. La recerca, l’anàlisi i l’acció, aquesta és la seva recepta perquè la dignitat humana i la dels pobles, sobretot del nostre poble, que mena indefectiblement a la llibertat, mai no sigui atacada, menystinguda o humiliada. Ell, fins al final, així ho ha fet amb un virtuosisme aclaparador.

El seu darrer alè de vida, clar i resplendent com la llum dels fars que atenia el seu padrí, el va reservar als seus fills i el va aprofitar per recomanar-los que cercassin dins ells el gen o la partícula que, a parer seu, ens lliga indefectiblement a la transcendència o al Déu en qui creia. Els deia que ell l’havia trobat a la vuitantena d’anys i que d’aleshores ençà vivia molt a plaer i pacíficament. Vet ací la darrera lliçó paternal –que és tant com dir magistral- d’una persona que de la coherència en va fer norma de vida; d’un home enter i bo que creia en la bondat i els seus efectes revoltosos.

Climent Garau ens deixa molta feina per fer i ens cal fer-la com ell la faria: assenyada, ferma i perdurable.

Tenim la fortuna que ell habita per sempre en les vides d’aquells que l’estimam i també habita per sempre més en les causes i en les utopies que ell tant anhelà i al voltant de les que tantes persones hi congregà. Per tant, responsabilitat nostra és que el seu llegat es mantingui tan relluent, clar i català, com ens l’ha fet a mans.

Gràcies, Climent, per la pau que ens deixes. Gràcies company, compatriota, amic, oncle, avi, pare, per la pau activa, inquieta i rebel quan pertoca, que ens procures des de l’eternitat que just ara acabes d’estrenar.»

HOMILIA: Pare  Josep  Amengual

Climent Garau Arbona

Palma1924-Bunyola 28-08-2015

Missa exequial, La Seu, 31-08-2015, 20’00hs

1.- Reunits per celebrar, per fer present el Crist mort i ressuscitat perquè nosaltres tinguem vida, hem escoltat la paraula de Déu, presa en primer terme del llibre del Gènesi, que llegim tant els jueus com els cristians.

És una paraula adreçada als creients, que ens assegura que Déu és el començament de tot. Ens diu, a més, que el cel i la terra, les herbes i els animals, la mar i els peixos són bons. Déu ens parla amb aquest llenguatge entre poètic i mític, dient-nos que està content del que ha fet.

Déu està content d’haver fet les seves imatges vives, que són la dona i l’home. I Déu els va beneir. Els va destinar a la vida per a sempre.

És ben cert que l’home i la dona introduïren el mal en la seva vida, i també començaren a pertorbar la creació. Les relacions humanes sovint s’han enverinat, i la sang i la mort han segat fins i tots pobles sencers.

Però Déu, i ens ho diu el primer llibre de les Escriptures, va prometre que el mal no triomfaria. Si m’ho permeteu, diré que Déu se va reservar un projecte més vigorós, que, en paraules de Ramon Llull, és el de recrear-ho tot en i per el Crist.

2.- Hem escoltat, també, unes paraules del Nou Testament, pronunciades per Jesús, quan ja anava assumint la seva mort, d’una forma lliure. Podia haver fugit de Palestina. Probablement no hagués tingut problemes per emigrar. No ho feu.

En aquestes circumstàncies Jesús no demanà als amics que el consolassin. Ell va ser qui va convidar-los a asserenar-se. D’aquí que la vida dels cristians en mig del món és una existència a la intempèrie, però mai no és en la solitud interior.

Jesús promet un consolador, un defensor. El cristià és de carn i ossos, i no pot viure en la insensibilitat, com si res no passàs. El cristià no és una persona cridada a l’heroïcitat temptadora, autosuficient. Sempre frueix de la presència de l’Esperit.

Més encara, el cristià és una persona que espera la plenitud de l’amor. Per això Jesús prometia moltes estances vora el Pare, que és allà on aquell home de carn i ossos, que era Jesús, també hi estaria, acompanyat per l’Esperit de la vida. Perquè la destinació de la persona humana és entrar definitivament en la família de Déu.

Aquella imatge viva que Déu va fer, i que li va agradar, no pot quedar aperduada. La dona i l’home no queden acabats fins que es tornen trobar, sense cortines ni ombres amb el Déu que és amor. És el que creiem que ha passat amb en Climent Garau i Arbona.

3.- Avui nosaltres omplim aquesta bella i immensa catedral de Mallorca perquè ens volem acomiadar socialment, però sobre tot cristianament, del nostre germà Climent Garau i Arbona. La seva filla i els seus fills l’han acompanyat de prop, especialment en aquests darrers temps, i som testimoni de com ell els agraïa un tan entranyable servei.

A la llum de la Paraula de Déu, tots, ploram un home de la nostra terra, que ha estat un col·laborador del Creador, des del seu servei professional com a apotecari i promotor de la ciència per a la salut, al servei del poble. Un professional auto-exigent, que fins i tot va ser capaç d’exportar ciència. Això ens fa creure que el Déu creador no va tancar la porta a ningú, és l’origen d’un món obert als esperits laboriosos i inquiets, en el qual, persones com en Climent, i els seus col·laboradors, són capaços d’humanitzar-lo des de la ciència pastada amb sentit d’humanitat. A més, persones així omplen un gran buit, perquè s’arrisquen per a crear feina, en uns temps tan crítics per a la majoria de la humanitat. Per a moltes persones que, fins i tot a Mallorca, per manca de feina, en lloc d’una pàtria tenen en aquesta terra una mena de presó.

3.1 Climent Garau ha esdevingut una figura emblemàtica com a defensor i com a un que dignifica la nostra terra i infon nou alè al nostre poble. Va ser el segon president de l’Obra Cultural Balear en uns temps contradictoris, en els quals la clandestinitat dels que treballaven per Mallorca era més enginyosa que tots els estratagemes de la dictadura agonitzant, ben afanyada per seguir esborrant la nostra consciència històrica i anorreant llengua i cultura.

Més que com a polític, Climent va excel·lir com a home creador d’entitats al servei del poble de Mallorca. Per qualque banda trobaria accions de Ràdio Mediterrània, que emeté amb èxit per algun temps. Encara el record com venia per la parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb en Josep Magrinyà i na Francesca Bosch, amb els quals conversaven Mn. Pere Llabrés i un servidor. Sorgí el Grup Blanquerna, que encara desvetla la consciència de poble i el conreu d’una espiritualitat esperançada en molts joves.

I encara crec que el més alliçonador de tot és el seu tarannà serè i dialogant, que ha aconseguit no fer estelles entre mallorquins convençuts, però d’ideologies oposades. Ja Anselm Turmeda ens va prevenir per a no caure en la divisió del Regne.

En Climent ha manifestat una paciència inesgotable, i ha resistit sense estridències.

No és cap sorpresa que una persona com era ell, fos apassionada per una ètica bàsica universal, que inspiràs la convivència de tots els pobles.

Per la seva banda, va superar antagonismes endèmics, i persistents a Mallorca.

Va ser un home dolorosament fidel a l’Església, però no gens eclesiàstic.

Era amic i molt d’anticlericals, però no era anticlerical.

Era amic de molts clergues, però no gens clerical.

El poble de Mallorca i la recerca de la veritat l’apassionaven.

Al mateix temps era una persona conscient del que és la humanitat complexa. No era dels que dividien el món simplísticament, entre Mallorca i fora Mallorca. Ho aprenia, fins i tot a caseva. Era un admirador de la germana de la seva esposa Camil·la Blanes, de tan grata recordança. Aquesta cunyada d’en Climent, Adela, fa anys que viu sembrada com a missionera en el sud d’Egipte, entre musulmans i coptes.

3.2 No he pogut llegir amb detenció el que han recollit els mitjans de comunicació sobre en Climent. Ara bé, coincideixi o no amb les declaracions i reportatges publicats, voldria afegir un altre aspecte de la recerca de la veritat que apassionava d’antic en Climent.

En Climent Garau assajava exercir de teòleg. Jo en vaig conèixer mostres de la seva reflexió. Li he d’agrair que, quan sense saber-ho jo, acabaven els meus prop de 25 anys de professor de Teologia, ell i alguns que se li assemblaven, me feren fruir en la meva tasca, en les sessions nocturnes de teologia. Eren persones inquietes, amb capacitat de deixar-se enganxar i posseir per l’absolut, per qui és el transcendent. Aquella ètica humanística que ell cercava, tenia, en el fons, una arrel teològica. Si he elegit com a primera lectura la narració abreujada de la creació, ha estat perquè ell me’n feu parlar en unes converses a Bunyola, de les quals crec que en guard qualque apunt.

3.3 Com a creient, Climent, pel baptisme, fou incorporat a l’Església catòlica, que peregrina a Mallorca. L’església del Crist no vola pels niguls. És, també, ben terrenal, i té cara i ulls, és a dir, té història i es nafrada per la vida de cada dia.

Aquest fet, per a ell, i per als que hem seguit un camí semblant, el va posar i ens posa davant uns reptes, que s’afegeixen al que ens posa el manament fundacional i suprem del cristians, que és el de l’amor a Déu, i d’un amor semblant a tot proïsme.

En efecte, els cristians nascuts a Mallorca, com els que han vist la llum a altres esglésies en països que viuen en la injustícia estructural, tenim una missió afegida, que consisteix en lluitar per la igualtat, no solament personal, sinó col·lectiva, que fa els pobles iguals.

Climent s’havia anostrat en aquesta tasca quan era militant en l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), i havia començat a albirar una nova manera de ser catòlic, al marge del nacional catolicisme, experiència que el disposà a rebre amb entusiasme el concili Vaticà II.

Avui som en un món en el qual els drets personals tenen un reconeixement bastant general, mentre que el defensors dels drets dels pobles a vegades són tractats com a perillosos.

Però, hem de saber, com en Climent, que, a Mallorca, els seguidors de Jesús tenim un patrimoni històric ben definit, un país poc respectat, i som un poble sobre el qual cauen uns problemes de futur molt complexos, entre els quals hi ha el pa de cada dia, l’escola condreta, una sanitat sense exclusions, i una natura malmenada.

Els cristians nascuts a Mallorca som ciutadans d’un poble que té una llarga i digna història. Demanem-nos qui ha fet els camins, qui ha aixecat els marges dels pujols empinats, qui ha edificat tants temples imponents, qui va sembrar de fàbriques de teixits i de calçat, o va cobrir Mallorca d’ametlers i vinyes. Demanem qui va enlairar les esveltes voltes d’aquesta Seu mallorquina. Preguntem-nos qui va crear els hospitals i les escoles, a vegades contra els mateixos municipis. No exclusivament, però si principalment, els grans protagonistes de tota aquesta transformació per el bé de la nostra societat han estat les dones i els homes del nostre poble de Mallorca.

D’aquí que no ens sorprendrà que, d’aquest poble, en sortís un Ramon Llull, el qual, com ho escriví el seu gran enemic, l’inquisidor Nicolau Eimeric, era catalanus, ex civitate Maioricarum oriundus. Els seus pares eren uns immigrants de fresc a l’illa, que començava a anomenar-se Mallorca.

Llull va ser uns dels primers mallorquins del poble que som avui. De la sort del poble musulmà anterior, ja en vaig parlar aquí mateix, en aquest mateix ambó, fa prop de 35 anys. Solament diré que Llull no seria el Beat, no hauria estat el gran missioner i místic que coneixem, si no hagués nascut en mig d’una gran majoria de musulmans mallorquins abans que ell. Aquesta situació no se donava a Girona, ni a Provença, ni a Itàlia.

No sorprendrà que Anselm Turmeda fos un gran pedagog, i que una filera d’humanistes fossin els primers en parlar de la nostra pàtria mallorquina o balear, sense cap mena de divisionisme.

Entre els humanistes excel·lí un cripto-lul·lista, Miquel Tomàs Taxaquet, el qual, a Roma estant, admirava i escampava con in patria mea una dona insigne, la beguina Elisabet Cifre, acabava de fundar la primera casa europea destinada a l’educació de la dona. En Taxaquet ha estat estudiat en una tesi doctoral als Estats Units, i publicada a Alemanya i a Aùstria. No sabem on estudiaran la beguina Cifre. Estalviaré recordar Santa Catalina Tomàs, Jeroni Nadal, el beat Juníper, i tants altres personatges de la ciència i de la tècnica més moderns.

Aquests gegants de la història entusiasmaven en Climent, i li nodrien l’esperança, quan, en els darrers anys, mantenia la seva curiositat científica. Aquí hi ha testimonis d’aquest fet.

3.4 Climent Garau va treure conseqüències de la seva fe en el Déu Creador, i del fet de pertànyer a l’església de Mallorca. Per això, en la teologia que anava incorporant, aprenia a conjuntar la creació amb la pertinença a l’Església, la qual, en el concili Vaticà II, va proclamar que:

Qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, raça, color, classe social, llengua o religió, ha d’ésser superada i refusada per contrària al pla de Déu. (GS 29b).

I la mateixa Església en concili, comptant amb la veu i vot de centenars de bisbes de països legalment descolonitzats, anava més enllà dels drets personals, i promovia el reconeixement dels drets dels pobles, quan proclamava clarament:

L’Església [...] no furta res al bé temporal de cap poble, ans per contra fomenta i assumeix, tant com són bons, les possibilitats i els costums dels pobles. (LG13b).

El contrast entre aquests ensenyaments conciliars i determinades situacions de l’església peregrina a Mallorca feien patir en Climent, i ens sentíem humiliats com a creients. Lamentam que en bastants instàncies de la nostra església hom, per principi, fa una lectura selectiva dels textos conciliars, silenciant precisament aquells que específicament toquen l’Església a Mallorca, i no a moltes altres. Aquesta pràctica retalla una part de l’Església, que és en aquesta terra, com Jesús va ser a Palestina.

Fa anys que vaig voler reparar aquest patiment, quan vaig publicar en un llibre el que sovint havia dit: que certes instàncies i llocs de l’església, des de la mort de bisbe Pere Joan Campins, no acollien de bon grat certs mallorquins i certes mallorquines compromesos amb el poble d’aquesta illa i que, a més de malavejar ser fidels a l’amor a Déu i al proïsme, estimen el nostre poble, sense retallades en la història, en la llengua i en els seus drets polítics, i han consolidat aquest compromís precisament a partir de la doctrina de l’Església. D’aquí que el gest tan elegant del Capítol de la Seu, en oferir aquest temple principal de Mallorca per a acomiadar en Climent Garau i Arbona, és girar una plana poc agradosa de l’església a Mallorca. Moltes Gràcies.

3.5 M’heu de perdonar. Com a creients, els cristians sabem que, a més de cometre errors, som pecadors. El Déu Creador, és el que Ramon Llull reconeixia com a recreador, que tornava a crear perdonant i reconciliant en Jesucrist, el qual mostrà palesament que Déu sempre és a favor nostre, i ens atreu. Per això, nosaltres pregarem perquè, també gràcies a la nostra comunió amb els sants, el Déu en qui creia en Climent l’hagi purificat, i l’ha rebut dels braços de Jesucrist. Creiem que l’Esperit bategava en ell al llarg de la seva darrera malaltia purificadora.

Demanem que en Climent, que ha estat tants anys el nostre mestre en l’amor al poble, esdevinguí un intercessor per a consumar el seu recobrament integral.

Gènesi 1, 1-28

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. ² La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües. ³ Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum va existir. ⁴ Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. [  ]¹² La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo. […]¹⁴ Déu va fer els dos grans llumeners [...] Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra,1⁸ governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo. ^{[…] 20} Déu digué: «Que les aigües produeixin éssers vius que s'hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.» ²¹ Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l'aigua, i tota mena d'animals alats. Déu veié que tot això era bo. […] ²⁵ Déu va fer tota mena d'animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo. ²⁶ Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.» ²⁷ Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. ²⁸ Déu els beneí […].

Paraula de Déu.

Joan 14, 1-18

Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi.

² A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?

³ I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic.

⁴ I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.»

⁵ Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?»

⁶ Jesús li respon: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi.

⁷ Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.»

⁸ Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.»

⁹ Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?

¹⁰ ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

¹¹ Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres.

¹² Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare.

¹³ I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill.

¹⁴ Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.

¹⁵ Si m'estimeu, guardareu els meus manaments,

¹⁶ i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

¹⁷ Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres.

¹⁸ No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres.

LA NOSTRA ESGLÉSIA...

 

 

 

 

 

LA MORT D’UNA PART DEL PASSAT

Pere Fullana, historiador – ÚLTIMA HORA dissabte 22 agost 2015

Com a lector de diari allò que cerques són explicacions fiables que t’il·luminin les fosques del present i et permetin seguir desitjant un futur millor. Vull pensar que no t’interessen les visions nostàlgiques del passat, per més que la història és dipositària d’episodis bells. El 17 d’agost de 2015, un col·lectiu considerable de creients, arribats de tots els indrets, ens trobàrem a Sant Honorat per commemorar el 125è aniversari de la fundació dels Missioners dels Sagrats Cors. La comunitat reunida vessava fe per tots els costats perquè avui a Mallorca només es pot anar a una celebració d’aquestes característiques des de la fe i des de les conviccions que il·luminen el desànim del present. El silenci de Sant Honorat t’incitava a pensar i convidava a participar i a escoltar. Servidor es dedicà íntegrament a pensar, més en la mort que en l’episodi de la resurrecció que es llegí a la missa. Humanament, l’Església mallorquina sembla ferida de mort, a punt d’entrar en fase terminal, talment com si estàs a punt de desaparèixer el passat que recordàvem. Però Mallorca no seria la que és sense el treball incansable realitzat durant cent vint-i-cinc anys pels Missioners fundats per P. Joaquim Rosselló. La presència dels Missioners a Sant Honorat, Lluc i La Real ha repercutit en el país i avui, al marge de què la nostra espiritualitat sigui confessional cristiana o no, constatam que aquests indrets mantenen viva la llumeneta de la identitat i es caracteritzen per la voluntat de ser espais alternatius a una Església que sembla navegar cap cop més a la deriva. La Congregació no està en condicions de llançar les campanes al vol però navega amb el desig d’oferir un espai per a tots els damnificats del present, també per a les víctimes d’aquesta institució mil·lenària que encapçala un papa d’una altra galàxia. El bisbe de Roma és un líder pel planeta terra, mentre la majoria de bisbes donen la impressió de ser-ho d’altres planetes i continuen parlant llenguatges gens efectius, gens en sintonia amb els problemes actuals. En aquest món cada cop més desnortat, hi ha sectors d’Església que continuen essent referència, petites comunitats càlides, amb suport escassíssim i no espera gairebé res d’una estructura que va començar a fer figa amb la primera aluminosi els anys seixanta. 

NUEVO VICARIO

Germà Ventayol – ÚLTIMA HORA lunes 24 agosto 2015

ES LA COMIDILLA DEL VERANO entre el clero mallorquín. En el transcurso de las próximas, probablemente después de que Jorge Mario Bergoglio canonice a Junípero Serra en Washington, ceremonia prevista para mediados del próximo mes de septiembre, el obispo de Mallorca, Javier Salinas, tiene previsto un cambio importante en la cúpula de la Diócesis: la sustitución del vicario general, Antoni Vera. La decisión no se produce por desavenencias sino por razones personales del actual titular del cargo, el segundo en el escalafón de mando en la iglesia mallorquina. Ya se sabe que todos estos temas la discreción, por no hablar de secretismo, es una constante. No obstante, todos los rumores coinciden en señalar el nombre del substituto: Joan Bauzà, el actual deán de la Seu. La designación del canónigo le permitiría compatibilizar las nuevas funciones diocesanas con las de presidente del Cabildo catedralicio, además de situarle en una posición inmejorable para asumir más altas responsabilidades en el futuro.

LAS CUITAS en la Diócesis de Mallorca no son comparables a las que tienen en el seno del Partido Popular, …

JOSÉ IGNACIO GONZÁLEZ FAUS

Carta a un amigo del PP

José Ignacio González Faus

Autor

08.08.15 |

Aunque hemos discutido muchas veces, damos la vuelta al dicho aristotélico: “amicus Plato, magis amica veritas” y, como hoy ya nadie sabe dónde está la verdad, preferimos decir que “la verdad es amiga, pero el amigo mucho más” (aunque no sea Platón). Esto me ha llevado a pensar que quizá la mayor dificultad que tenemos para entendernos está en el vocabulario. Déjame que te ponga varios ejemplos:

1.- “Hacer reformas”. Para vosotros significa quitar posibilidades a los más pobres para dárselas a los más ricos. Para mí eso no son reformas sino pasos atrás. Podrías haber dicho aquello de la Thatcher de que “no hay alternativa”. Pero llamar reformas a eso…

2.- Habéis anunciado una bajada de impuestos “proporcional”. Esa proporcionalidad consiste en que, si ganas 15000 € al año te rebajarán 60. Mientras que si ganas 30.000 te rebajarán 205. Y si ganas la friolera de 150.000 euros anuales se te rebajarán 2593. Tendríais que haber dicho que era una bajada “inversamente proporcional”. Si no, la impresión que dais es que medís la proporción no de acuerdo con las necesidades de las personas sino de acuerdo con vuestros votantes más seguros o más dudosos. Y reconocéis que vuestros votantes están casi sólo entre quienes ganan más.

3.- “Estamos aquí para defender la libertad”. Y resulta que estáis aquí para imponer una “ley mordaza” que impide fotografiar al policía que esté maltratando a un ciudadano, o manifestarse ante el Congreso, parar un desahucio, o las sentadas y otras cosas así. Otra vez me suena a que “estamos aquí para defender la libertad de los nuestros”, no la de todos los ciudadanos que ni siquiera merecen ese nombre, porque tienen la osadía de no votarnos.

4.- El PSOE “traiciona su vocación de centralidad”. Déjame decirte que, desde que Aznar lanzó el eslogan aquel de girar al centro estáis llamando “centralidad” a lo que otros llaman extrema derecha y legado franquista. Como si dividierais al país entre vosotros (que sois el único centro) y todos los demás que son de extrema izquierda, comunistas, venezolanos, arribistas, radicales y toda esa ralea. 

5.- La ministra de trabajo, cuando se le dijo en las Cortes que el empleo que se está creando y del que tanto presumimos, es en realidad un subempleo muy mal pagado, respondió que eso de los salarios no es cosa del gobierno sino de los empresarios. Si entiendo bien, eso significa que el PP no se considera autorizado a intervenir en la cuestión social, salvo si es a favor del capital, nunca a favor del obrero. Porque, de hecho, no procedisteis así a la hora de imponer la injusta ley de reforma laboral, acabar con los convenios colectivos y demás etcéteras..

6.- Cuando atacáis a nuevos partidos porque “quieren llevarnos a Grecia o a Venezuela etc. etc.”, ¿estáis sugiriendo implícitamente que el papa Francisco también quiere llevarnos allí?. Una vez oí a un gran ricachón “es mejor que unos sean ricos y otros pobres, que no que todos sean pobres”. Y ¿no piensas que lo mejor sería que no hubiese ni ricos ni pobres?

7.- “Somos un gran país” suele repetir nuestro presidente. Apenas tenemos un premio Nobel en materias de ciencia, medicina o pensamiento; pero tenemos un historial mucho más glorioso en la Champions League o en tenis, baloncesto y demás deportes. Me pregunto entonces si vuestro ideal no será un país de analfabetos, que deje todo lo que huele a cultura en manos de los ricos. Porque esos dos grupos (los millonarios y los analfabetos) son los más conservadores en todas las sociedades: unos en defensa propia y otros porque no conciben que las cosas puedan cambiar…

8.- Otra cosa que no consigo entender es que nuestro presidente afirme sin inmutarse que han perdido votos por la corrupción y “el martilleo de las televisiones sobre ese tema”. Después del tsunami de la Gurtel, Bárcenas, la caja B, la financiación ilícita y la Púnica… ¿quería de veras decir el sr. Rajoy que las televisiones deben dedicarse a hablar del Barça y dedicar a esos otros temas un rinconcito en letra pequeña, sin insistir tanto?... No puedo aceptar eso porque significaría que cuando decís: “no hemos sabido comunicar bien”, estáis queriendo decir que no habéis sabido mentir bastante. 

9.- Y ya ves que no toco el tema de Cataluña porque ahí al menos, vuestro lenguaje es coherente con vuestra actuación. Otra cosa será si ése es el mejor modo de actuar.

10.- Y lo que me deja más perplejo es por qué (si creéis que hacer lo que debéis hacer) cuando llegan las elecciones cambiáis de lenguaje y hasta os mostráis “dispuestos a cambiar la constitución”, tras cuatro años de oposición a un cambio de ese tipo…

Tú me tachas de iluso y de ingenuo. Estaría dispuesto a reconocerlo si luego vuestro lenguaje mostrara una clara conciencia de que vais llenando de víctimas las cunetas de la historia, porque no hay otra manera de progresar. Si reconocierais eso, entonces discutiríamos si vale la pena o si es inmoral semejante progreso. Pero si creéis que ése es un progreso limpio, permíteme que disienta otra vez de ti por razones éticas, aunque tú creas que son razones ilusas.

Y no pienses que hablo así para quitarle votos al PP. Más bien creo que, si pierde las próximas elecciones, quizá tenga una grandísima suerte. ¿Por qué? Pues porque bastantes economistas de prestigio anuncian otra próxima crisis para dentro de poco tiempo (T. Piketty llega a sugerir que las crisis periódicas son intrínsecas a nuestro sistema y más seguras cuanto mejor funciona el mercado). Este pronóstico parece más verosímil para España porque nuestra recuperación no se ha hecho reconfigurando la economía sino volviendo otra vez a la construcción y al turismo, que son bastante propensos a eso de las burbujas y pinchazos.

¡Qué gustazo pues si, dentro de unos meses, volvemos a vernos en crisis y el PP puede llenarse la boca gritando aquello de que “han dilapidado la herencia que les dejamos”! Y si, gracias a eso, recuperáis el gobierno, podréis seguir desmontando el estado del bienestar, alegando que la culpa es de “la herencia recibida” y que, como dijo el señor Montoro: “la vida es dura” (para los que no nos votan, claro)… ¡Menuda suerte!.
Vale tío; y, a pesar de nuestras disensiones, un abrazo. 

*************

*****

RAHOLA-DIOS

12.08.15 | 
 José  Ignacio  González  Faus

Bien, querida Pilar: no seré yo quien rompa esa tradición de nuestros intercambios. “Brillantes” decías tú. Quizá no tanto pero sí cariñosos. Y vamos a tu columna del pasado jueves santo, que oscilaba entre dos dioses: el “Dios de luz” y el del miedo.

1.- Yo no identificaría al primero con la razón porque cada día me sorprendo más de lo capaces que somos los humanos de poner esa joya de nuestra razón al servicio de las causas más irracionales (corrigiendo a Aristóteles, el hombre no me parece un “animal racional” sino un animal que racionaliza sus pulsiones). Quizá por eso Platón prefirió hablar del Dios de la belleza.

Pero ciertamente, el problema de la identidad de Dios es aún más serio e importante que el de su existencia. La obsesión de la Biblia contra la idolatría significa que creer en un dios falso o creer falsamente en Dios, es peor que no creer en Dios.

2.- El Dios del miedo evoca un verso de Lucrecio en su obra De rerum natura: el miedo creó a los dioses (“timor fecit deos”). Cuando el miedo nos hace creer en algún salvador nos aferramos a él hasta dejar de ser nosotros  y quizás ahogarnos con él. Pero hay otra fe resumible en la frase: la bondad encontró a Dios. Ahora ya no se trata de crearlo sino de descubrirlo.

Cuando descubres la Bondad con mayúscula, la primera consecuencia es que te desarma y ya no puedes agredir ni menos matar en nombre de Dios; ni podemos herir a nadie en nombre de nuestros diosecitos. La monstruosidad del estado islámico, de Boko-Haram (y, por honestidad, añadamos también: de la inquisición medieval) blasfema por sí misma contra el Dios al que dice defender. Jesús, en cambio, enseña: “amad a vuestros enemigos para que seáis hijos de vuestro Padre”. Y, según los evangelios, hay dos conductas que ponen fuera de sí a Jesús: oprimir al ser humano en nombre del dinero (el máximo enemigo de Dios, según Jesús), y oprimirlo en nombre de Dios: ese modo de ver le costó la acusación de blasfemo.

Por eso comparto contigo lo que tú decías casi como objeción contra la fe: “¿y si la trascendencia espiritual es un camino bifurcado que tanto puede llevar a la iluminación como al fanatismo?” Pues sí, querida Pilar: lo es. La Biblia expresa eso mismo diciendo que Dios creó al ser humano a su imagen y semejanza (“trascendencia espiritual”). Pero añade que esa imagen quiso ser igual a Dios, con lo que se destruyó a sí misma (“fanatismo”).

Desde entonces esa nuestra trascendencia espiritual lleva un virus mortífero que obliga a cuantos decimos creer en Dios a proceder con exquisito cuidado. Tanto que no me asusta decirte que creer en Dios es como llevar un explosivo en la mano: servirá para sacar de una cantera valiosas esquirlas del mejor mármol; pero será fatal si lo llevas descuidadamente y te estalla en las manos.

Ya hacia el siglo XVI los teólogos acuñaron la expresión “rabia teológica” (rabies theologica en latín), y decían que era la peor de todas las antipatías. De ella existen ejemplos hoy, a veces incluso en autoridades eclesiásticas. Y otras en algunas rabias idolátricas.

3.- Acabemos en la frase con que concluías tú la columna citada del pasado 2 de abril: ”al fin y al cabo, dudar sobre Dios es una forma de honrarlo”. Sí y no: depende de si dudar de Dios se identifica con dudar de la bondad.

Como intenté decirte el día en que hablamos en el local de CVX, hay una duda que sólo es huida cómoda (la de Pilatos), o desconfianza, como la de santo Tomás. Pero hay otra duda respetuosa que es la de quien sabe que él no merece aquello y por eso se pregunta “si será verdad tanta belleza”.

Al revés de Pilatos, esta otra duda acaba siendo apasionadamente respetuosa. En conclusión: el problema de Dios no consiste en afirmar o negar algo exterior a nosotros, sino en afirmar o rechazar la batalla por sacar siempre lo mejor de nosotros mismos. Si me dejas decírtelo, creo que en tu columna del pasado 17 de junio contra Teresa Forcades, faltaste al respeto y sacaste lo peor de ti. No te lo diría si no estuviese convencido de que todos tenemos nuestro lado peor y nuestro lado mejor y que, ante el Dios cristiano, las personas nos la jugamos no en si le afirmamos o negamos, sino en si sacamos eso mejor de nosotros, sobre todo frente a todas las víctimas y necesitados de esta tierra cruel.

Por eso tú y yo podemos seguir hablando fraternalmente de Dios, aunque disintamos en otras cosas: porque en la atracción de la Bondad, todas la personas podemos coincidir. De Dios no podemos decir nada, por válido que sea, que no contenga más mentira que verdad: eso enseñó el IV Concilio de Letrán. Sólo podemos saber que estamos ante un Misterio, enormemente sobrecogedor y enormemente acogedor. La fe en esa inmensa acogida es fuente de libertad, de radicalidad social, de paz y de sentido. Pero esa fe puede tenerla todo aquel que, aunque crea no creer en Dios, se decide seriamente a creer en la Bondad y el Amor. Un abrazo.

•