ANY "RAMON LLULL"

Ramon Llull és un personatge de l'Església i volgudament de l'Església"

El proper mes de novembre es donarà el tret de sortida a les celebracions de l'Any Ramon Llull. A Catalunya ja fa un any que el Comitè Organitzador de l'Any Llull 2016 es va constituir i reunir per primera vegada i ha estat aquest mes de juny quan s'ha nomenat comissari  al professor Joan Santanach i Suñol. En el Comitè participen diversos membres d'universitats i centres d'estudi sobre Ramon Llull, i també hi participa el caputxí fra Jacint Duran.

Durant representa a la Facultat de Teologia de Catalunya, per vetllar "la vessant més teològica de Ramon Llull", ja que tot i que Llull va ser i és un referent en lingüística, filosofia, literatura... "és evident que la teologia és el centre".

La seva dedicació a la vida religiosa va començar l'any 1263, moment en què va iniciar la missió de conversió d'infidels -jueus i, sobretot, musulmans-. L'activitat literària de Ramon Llull s'inspirava en les seves propostes com a missioner i en els esforços educatius, totes dues temàtiques reflectides en una obra que compta amb més de 270 escrits i que es pot dividir en tres etapes. La primera correspon a la fase de preparació per a la seva missió, que va culminar amb la Lògica d'Algatzell i el Llibre de Contemplació en Déu. La segona etapa, a banda de peces literàriament més conegudes com el Llibre d'amic e amat i Blanquerna, recull l'Art abreujada d'atrobar veritat, una estructuració del contingut de la fe que va permetre a Llull una organització i una exposició molt més clares.

"És un personatge amb unes ganes fortes de transmetre la fe; va escriure poesia, literatura, novel·la... i a partir d'allà va crear l'Art que per a ell és quasi una revelació de Déu, un esquema de diàleg amb les religions, sobretot les monoteistes però també les no monoteistes per després passar a la transmissió de la fe cristiana", explica Duran.

Però encara que Ramon Llull actualment és reconegut com un fervorós creient, els actes centrals de l'Any estan pensats en clau cultural, "a nivell de carrer, però alhora amb trobades de pensament i sobretot a nivell de les escoles". "Jo represento a la Facultat de Teologia de Catalunya per la vessant teològica de la figura de Llull, però aquesta vessant costa una mica integrar-la amb les altres". El que sí existeix a nivell popular i eclesial és la causa de canonització de Ramon Llull.

A un pas de sant Ramon Llull

Al llarg de la història s'ha intentat canonitzar-lo de manera processal, els anys 1605-1613, el 1747, el 1751 i el 1905. Sempre sense èxit. El principal escull eren les tesis antil·lulistes del segle XV, amb Nicolau Eimeric al capdavant, que titllaven Llull d'heretge. La Santa Seu va nomenar fa poc temps dos censors teòlegs per estudiar l'ortodòxia de Ramon Llull; el seu estudi ha estat positiu. A més, el Centro Italiano di Lullismo ha publicat un llibre sobre la matèria, Da Raimondo Lullo a Nicola Eimeric. Storia di una falsificazione testuale e dotrinale , que confirma el que molts estudiosos sostenien: Eimeric va falsificar i tergiversar els textos de Ramon Llull per acusar-lo d'heretge.

El procés actual per canonitzar Llull ha entrat en una nova fase, s'està elaborant una positio , un estudi històric que ha de provar que Llull va practicar totes i cadascuna de les virtuts cristianes en grau heroic i, si el procés no s'alenteix, la seva canonització no hauria de trigar massa.

El primer pensador laic d'Occident

A nivell d'Església, afirma fra Jacint Duran, les ordes franciscanes "van mantenir no simplement la transmissió sinó la lluita per la permanència del pensament d'aquesta obra, no només a Catalunya sinó a molts llocs com a França o altres llocs d'Europa". De manera soterrada, això sí, perquè se l'havia catalogat com a no catòlic.  "Aquesta és la gran defensa que s'ha hagut de fer de cara a la canonització", explica el caputxí, "demostrar que no era així, que és un personatge de l'Església i volgudament de l'Església".

I és que, per Duran, "Llull és el gran pensador laic a Occident, el primer que escriu en una llengua diferent al llatí i utilitza la filosofia i la teologia d'una manera molt vertebrada".

L'Any Ramon Llull 2016, que se celebrarà de novembre 2015 a novembre 2016, tindrà especial participació a Mallorca, comptant amb 70 conferències, grans exposicions, com la que es mostrarà al Vaticà sobre la vida i l’obra de Llull o una relectura de Llull que faran artistes plàstics contemporanis. Les celebracions també arribaran a altres indrets com Barcelona i implicaran estudiosos d’arreu del món.

FUNERAL "CLIMENT GARAU"

 Diari   "BALEARS"   01.09.15

Aquest dilluns vespre, la Catedral de Palma va acollir el funeral en memòria de l'expresident de l'Obra Cultural balear, Climent Garau.

La celebració religiosa va ser presidida per Teodor Suau i celebrada pel missioner dels Sagrats Cors, Josep Amengual, que va fer una homilia en la qual glosà la figura de Climent Garau i les seves diferents facetes.

Una vegada acabat l'acte religiós, l'actual president de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, va pujar a l'altar i va dirigir unes paraules a la multitud congregada per donar el darrer adéu a Climent Garau.

Reproduïm el text íntegre de la intervenció de Jaume Mateu a la Seu el dilluns 31 d'agost de 2015.

«Crec que Déu s’ha responsabilitzat de bon principi amb la seva creació i per aquest motiu també esper la solució final, no sé quina, però confii que sigui una solució de perdó i de justícia».

Són paraules de Climent Garau que just fa una setmana encara debanàvem, ell amb un fil de veu i els seus fills i jo amb la veu en un fil. Per mi, climentgarauista de fa molts anys i de per vida, aquesta frase pot resumir amb prou eficàcia el seu credo íntim i esdevenen la bastida del seu esperit, que li donava la força necessària per escometre totes les causes i empreses que han marcat la seva vida.

Va ser un patriota exemplar, un constructor infatigable d’enteses, probablement un dels millors enginyer d’activacions cíviques, lingüisticoculturals, polítiques i també morals que ha tengut Mallorca els darrers decennis. Tant és així que si algú es vol apropar a tot el que s’ha esdevingut a l’illa en aquests àmbits durant els darrers temps, necessàriament haurà d’acudir a la seva obra pública feta a cops de consciència, perseverança i excel·lència. I si va ser capaç d’engegar tanta de força comunal va ser perquè no es cansava mai d’escodrinyar en el misteri de la condició humana, a analitzar, en fred i en calent, la ciència de la vida i a prioritzar sempre qui més ho necessita, el més freturós de la comuna.

Era un savi entre el poble, un erudit que conrava la terra de Son Pastor –a Bunyola, el meu poble i el que ell elegí per viure i morir- perquè fruïa menjant i oferint allò que havia sembrat. La terra, sempre la terra –en sentit original i de país- i d’aquí a la ciència. Per això, a ca seva mateix –tant era que fos per conspirar com per contemplar- hi convidava tothom, sense cap distinció, perquè, entaulats, tots hi diguessin la seva.

Humilitat extrema, generositat infinita, capacitat il·limitada de feina fonamentada en l’estudi, en l’anàlisi profunda de tot, en la formació, en el diàleg, valors tots ells d’alt voltatge que Climent mirà d’encomanar a tota aquella persona que s’hi atansava. Autoexigent fins a alçades esgarrifoses, també exigia als altres fins allà on creia que podien i, com a bon analista, a l’hora de fer diagnòstics o valoracions, no es deixava vèncer per la complaença, convençut que la realitat no es pot defugir ni amagar.

Climent Garau no va arribar a esbrinar mai si anàvem cap a un món millor o cap al millor dels móns, però perquè no el poguessin tractar de mandrós i pusil·lànime, maldà per millorar el món immediat que el circumdava. I per això volia empoderar la gent, la nostra gent; volia dignificar-la, rescatar-la de la inòpia, de la desactivació cívica, política i fins i tot moral. Recordar-li, veu en crit si calia, la història que ens han amagat o la que ens han prostituït perquè no fóssim res més que no-res. Espavilar la ment i l’actitud de la nostra gent vers els mals d’aquesta terra nostra mil pics vexada. Despertar consciències per sortir d’una vegada per sempre de l’atavisme i de la injustícia que encara hi resta i iniciar el camí de l’emancipació d’aquest país nostre voltat de mar, de les nostres terres, dels nostres països, dels Països Catalans.

Deixondir sentits i sentiments per posar en valor i atendre com cal d’on venim, qui som i pensar amb rigor cap on hauríem d’anar i com, vet aquí el més esforçat tall de feina de Climent Garau. La recerca, l’anàlisi i l’acció, aquesta és la seva recepta perquè la dignitat humana i la dels pobles, sobretot del nostre poble, que mena indefectiblement a la llibertat, mai no sigui atacada, menystinguda o humiliada. Ell, fins al final, així ho ha fet amb un virtuosisme aclaparador.

El seu darrer alè de vida, clar i resplendent com la llum dels fars que atenia el seu padrí, el va reservar als seus fills i el va aprofitar per recomanar-los que cercassin dins ells el gen o la partícula que, a parer seu, ens lliga indefectiblement a la transcendència o al Déu en qui creia. Els deia que ell l’havia trobat a la vuitantena d’anys i que d’aleshores ençà vivia molt a plaer i pacíficament. Vet ací la darrera lliçó paternal –que és tant com dir magistral- d’una persona que de la coherència en va fer norma de vida; d’un home enter i bo que creia en la bondat i els seus efectes revoltosos.

Climent Garau ens deixa molta feina per fer i ens cal fer-la com ell la faria: assenyada, ferma i perdurable.

Tenim la fortuna que ell habita per sempre en les vides d’aquells que l’estimam i també habita per sempre més en les causes i en les utopies que ell tant anhelà i al voltant de les que tantes persones hi congregà. Per tant, responsabilitat nostra és que el seu llegat es mantingui tan relluent, clar i català, com ens l’ha fet a mans.

Gràcies, Climent, per la pau que ens deixes. Gràcies company, compatriota, amic, oncle, avi, pare, per la pau activa, inquieta i rebel quan pertoca, que ens procures des de l’eternitat que just ara acabes d’estrenar.»

HOMILIA: Pare  Josep  Amengual

Climent Garau Arbona

Palma1924-Bunyola 28-08-2015

Missa exequial, La Seu, 31-08-2015, 20’00hs

1.- Reunits per celebrar, per fer present el Crist mort i ressuscitat perquè nosaltres tinguem vida, hem escoltat la paraula de Déu, presa en primer terme del llibre del Gènesi, que llegim tant els jueus com els cristians.

És una paraula adreçada als creients, que ens assegura que Déu és el començament de tot. Ens diu, a més, que el cel i la terra, les herbes i els animals, la mar i els peixos són bons. Déu ens parla amb aquest llenguatge entre poètic i mític, dient-nos que està content del que ha fet.

Déu està content d’haver fet les seves imatges vives, que són la dona i l’home. I Déu els va beneir. Els va destinar a la vida per a sempre.

És ben cert que l’home i la dona introduïren el mal en la seva vida, i també començaren a pertorbar la creació. Les relacions humanes sovint s’han enverinat, i la sang i la mort han segat fins i tots pobles sencers.

Però Déu, i ens ho diu el primer llibre de les Escriptures, va prometre que el mal no triomfaria. Si m’ho permeteu, diré que Déu se va reservar un projecte més vigorós, que, en paraules de Ramon Llull, és el de recrear-ho tot en i per el Crist.

2.- Hem escoltat, també, unes paraules del Nou Testament, pronunciades per Jesús, quan ja anava assumint la seva mort, d’una forma lliure. Podia haver fugit de Palestina. Probablement no hagués tingut problemes per emigrar. No ho feu.

En aquestes circumstàncies Jesús no demanà als amics que el consolassin. Ell va ser qui va convidar-los a asserenar-se. D’aquí que la vida dels cristians en mig del món és una existència a la intempèrie, però mai no és en la solitud interior.

Jesús promet un consolador, un defensor. El cristià és de carn i ossos, i no pot viure en la insensibilitat, com si res no passàs. El cristià no és una persona cridada a l’heroïcitat temptadora, autosuficient. Sempre frueix de la presència de l’Esperit.

Més encara, el cristià és una persona que espera la plenitud de l’amor. Per això Jesús prometia moltes estances vora el Pare, que és allà on aquell home de carn i ossos, que era Jesús, també hi estaria, acompanyat per l’Esperit de la vida. Perquè la destinació de la persona humana és entrar definitivament en la família de Déu.

Aquella imatge viva que Déu va fer, i que li va agradar, no pot quedar aperduada. La dona i l’home no queden acabats fins que es tornen trobar, sense cortines ni ombres amb el Déu que és amor. És el que creiem que ha passat amb en Climent Garau i Arbona.

3.- Avui nosaltres omplim aquesta bella i immensa catedral de Mallorca perquè ens volem acomiadar socialment, però sobre tot cristianament, del nostre germà Climent Garau i Arbona. La seva filla i els seus fills l’han acompanyat de prop, especialment en aquests darrers temps, i som testimoni de com ell els agraïa un tan entranyable servei.

A la llum de la Paraula de Déu, tots, ploram un home de la nostra terra, que ha estat un col·laborador del Creador, des del seu servei professional com a apotecari i promotor de la ciència per a la salut, al servei del poble. Un professional auto-exigent, que fins i tot va ser capaç d’exportar ciència. Això ens fa creure que el Déu creador no va tancar la porta a ningú, és l’origen d’un món obert als esperits laboriosos i inquiets, en el qual, persones com en Climent, i els seus col·laboradors, són capaços d’humanitzar-lo des de la ciència pastada amb sentit d’humanitat. A més, persones així omplen un gran buit, perquè s’arrisquen per a crear feina, en uns temps tan crítics per a la majoria de la humanitat. Per a moltes persones que, fins i tot a Mallorca, per manca de feina, en lloc d’una pàtria tenen en aquesta terra una mena de presó.

3.1 Climent Garau ha esdevingut una figura emblemàtica com a defensor i com a un que dignifica la nostra terra i infon nou alè al nostre poble. Va ser el segon president de l’Obra Cultural Balear en uns temps contradictoris, en els quals la clandestinitat dels que treballaven per Mallorca era més enginyosa que tots els estratagemes de la dictadura agonitzant, ben afanyada per seguir esborrant la nostra consciència històrica i anorreant llengua i cultura.

Més que com a polític, Climent va excel·lir com a home creador d’entitats al servei del poble de Mallorca. Per qualque banda trobaria accions de Ràdio Mediterrània, que emeté amb èxit per algun temps. Encara el record com venia per la parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb en Josep Magrinyà i na Francesca Bosch, amb els quals conversaven Mn. Pere Llabrés i un servidor. Sorgí el Grup Blanquerna, que encara desvetla la consciència de poble i el conreu d’una espiritualitat esperançada en molts joves.

I encara crec que el més alliçonador de tot és el seu tarannà serè i dialogant, que ha aconseguit no fer estelles entre mallorquins convençuts, però d’ideologies oposades. Ja Anselm Turmeda ens va prevenir per a no caure en la divisió del Regne.

En Climent ha manifestat una paciència inesgotable, i ha resistit sense estridències.

No és cap sorpresa que una persona com era ell, fos apassionada per una ètica bàsica universal, que inspiràs la convivència de tots els pobles.

Per la seva banda, va superar antagonismes endèmics, i persistents a Mallorca.

Va ser un home dolorosament fidel a l’Església, però no gens eclesiàstic.

Era amic i molt d’anticlericals, però no era anticlerical.

Era amic de molts clergues, però no gens clerical.

El poble de Mallorca i la recerca de la veritat l’apassionaven.

Al mateix temps era una persona conscient del que és la humanitat complexa. No era dels que dividien el món simplísticament, entre Mallorca i fora Mallorca. Ho aprenia, fins i tot a caseva. Era un admirador de la germana de la seva esposa Camil·la Blanes, de tan grata recordança. Aquesta cunyada d’en Climent, Adela, fa anys que viu sembrada com a missionera en el sud d’Egipte, entre musulmans i coptes.

3.2 No he pogut llegir amb detenció el que han recollit els mitjans de comunicació sobre en Climent. Ara bé, coincideixi o no amb les declaracions i reportatges publicats, voldria afegir un altre aspecte de la recerca de la veritat que apassionava d’antic en Climent.

En Climent Garau assajava exercir de teòleg. Jo en vaig conèixer mostres de la seva reflexió. Li he d’agrair que, quan sense saber-ho jo, acabaven els meus prop de 25 anys de professor de Teologia, ell i alguns que se li assemblaven, me feren fruir en la meva tasca, en les sessions nocturnes de teologia. Eren persones inquietes, amb capacitat de deixar-se enganxar i posseir per l’absolut, per qui és el transcendent. Aquella ètica humanística que ell cercava, tenia, en el fons, una arrel teològica. Si he elegit com a primera lectura la narració abreujada de la creació, ha estat perquè ell me’n feu parlar en unes converses a Bunyola, de les quals crec que en guard qualque apunt.

3.3 Com a creient, Climent, pel baptisme, fou incorporat a l’Església catòlica, que peregrina a Mallorca. L’església del Crist no vola pels niguls. És, també, ben terrenal, i té cara i ulls, és a dir, té història i es nafrada per la vida de cada dia.

Aquest fet, per a ell, i per als que hem seguit un camí semblant, el va posar i ens posa davant uns reptes, que s’afegeixen al que ens posa el manament fundacional i suprem del cristians, que és el de l’amor a Déu, i d’un amor semblant a tot proïsme.

En efecte, els cristians nascuts a Mallorca, com els que han vist la llum a altres esglésies en països que viuen en la injustícia estructural, tenim una missió afegida, que consisteix en lluitar per la igualtat, no solament personal, sinó col·lectiva, que fa els pobles iguals.

Climent s’havia anostrat en aquesta tasca quan era militant en l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), i havia començat a albirar una nova manera de ser catòlic, al marge del nacional catolicisme, experiència que el disposà a rebre amb entusiasme el concili Vaticà II.

Avui som en un món en el qual els drets personals tenen un reconeixement bastant general, mentre que el defensors dels drets dels pobles a vegades són tractats com a perillosos.

Però, hem de saber, com en Climent, que, a Mallorca, els seguidors de Jesús tenim un patrimoni històric ben definit, un país poc respectat, i som un poble sobre el qual cauen uns problemes de futur molt complexos, entre els quals hi ha el pa de cada dia, l’escola condreta, una sanitat sense exclusions, i una natura malmenada.

Els cristians nascuts a Mallorca som ciutadans d’un poble que té una llarga i digna història. Demanem-nos qui ha fet els camins, qui ha aixecat els marges dels pujols empinats, qui ha edificat tants temples imponents, qui va sembrar de fàbriques de teixits i de calçat, o va cobrir Mallorca d’ametlers i vinyes. Demanem qui va enlairar les esveltes voltes d’aquesta Seu mallorquina. Preguntem-nos qui va crear els hospitals i les escoles, a vegades contra els mateixos municipis. No exclusivament, però si principalment, els grans protagonistes de tota aquesta transformació per el bé de la nostra societat han estat les dones i els homes del nostre poble de Mallorca.

D’aquí que no ens sorprendrà que, d’aquest poble, en sortís un Ramon Llull, el qual, com ho escriví el seu gran enemic, l’inquisidor Nicolau Eimeric, era catalanus, ex civitate Maioricarum oriundus. Els seus pares eren uns immigrants de fresc a l’illa, que començava a anomenar-se Mallorca.

Llull va ser uns dels primers mallorquins del poble que som avui. De la sort del poble musulmà anterior, ja en vaig parlar aquí mateix, en aquest mateix ambó, fa prop de 35 anys. Solament diré que Llull no seria el Beat, no hauria estat el gran missioner i místic que coneixem, si no hagués nascut en mig d’una gran majoria de musulmans mallorquins abans que ell. Aquesta situació no se donava a Girona, ni a Provença, ni a Itàlia.

No sorprendrà que Anselm Turmeda fos un gran pedagog, i que una filera d’humanistes fossin els primers en parlar de la nostra pàtria mallorquina o balear, sense cap mena de divisionisme.

Entre els humanistes excel·lí un cripto-lul·lista, Miquel Tomàs Taxaquet, el qual, a Roma estant, admirava i escampava con in patria mea una dona insigne, la beguina Elisabet Cifre, acabava de fundar la primera casa europea destinada a l’educació de la dona. En Taxaquet ha estat estudiat en una tesi doctoral als Estats Units, i publicada a Alemanya i a Aùstria. No sabem on estudiaran la beguina Cifre. Estalviaré recordar Santa Catalina Tomàs, Jeroni Nadal, el beat Juníper, i tants altres personatges de la ciència i de la tècnica més moderns.

Aquests gegants de la història entusiasmaven en Climent, i li nodrien l’esperança, quan, en els darrers anys, mantenia la seva curiositat científica. Aquí hi ha testimonis d’aquest fet.

3.4 Climent Garau va treure conseqüències de la seva fe en el Déu Creador, i del fet de pertànyer a l’església de Mallorca. Per això, en la teologia que anava incorporant, aprenia a conjuntar la creació amb la pertinença a l’Església, la qual, en el concili Vaticà II, va proclamar que:

Qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, raça, color, classe social, llengua o religió, ha d’ésser superada i refusada per contrària al pla de Déu. (GS 29b).

I la mateixa Església en concili, comptant amb la veu i vot de centenars de bisbes de països legalment descolonitzats, anava més enllà dels drets personals, i promovia el reconeixement dels drets dels pobles, quan proclamava clarament:

L’Església [...] no furta res al bé temporal de cap poble, ans per contra fomenta i assumeix, tant com són bons, les possibilitats i els costums dels pobles. (LG13b).

El contrast entre aquests ensenyaments conciliars i determinades situacions de l’església peregrina a Mallorca feien patir en Climent, i ens sentíem humiliats com a creients. Lamentam que en bastants instàncies de la nostra església hom, per principi, fa una lectura selectiva dels textos conciliars, silenciant precisament aquells que específicament toquen l’Església a Mallorca, i no a moltes altres. Aquesta pràctica retalla una part de l’Església, que és en aquesta terra, com Jesús va ser a Palestina.

Fa anys que vaig voler reparar aquest patiment, quan vaig publicar en un llibre el que sovint havia dit: que certes instàncies i llocs de l’església, des de la mort de bisbe Pere Joan Campins, no acollien de bon grat certs mallorquins i certes mallorquines compromesos amb el poble d’aquesta illa i que, a més de malavejar ser fidels a l’amor a Déu i al proïsme, estimen el nostre poble, sense retallades en la història, en la llengua i en els seus drets polítics, i han consolidat aquest compromís precisament a partir de la doctrina de l’Església. D’aquí que el gest tan elegant del Capítol de la Seu, en oferir aquest temple principal de Mallorca per a acomiadar en Climent Garau i Arbona, és girar una plana poc agradosa de l’església a Mallorca. Moltes Gràcies.

3.5 M’heu de perdonar. Com a creients, els cristians sabem que, a més de cometre errors, som pecadors. El Déu Creador, és el que Ramon Llull reconeixia com a recreador, que tornava a crear perdonant i reconciliant en Jesucrist, el qual mostrà palesament que Déu sempre és a favor nostre, i ens atreu. Per això, nosaltres pregarem perquè, també gràcies a la nostra comunió amb els sants, el Déu en qui creia en Climent l’hagi purificat, i l’ha rebut dels braços de Jesucrist. Creiem que l’Esperit bategava en ell al llarg de la seva darrera malaltia purificadora.

Demanem que en Climent, que ha estat tants anys el nostre mestre en l’amor al poble, esdevinguí un intercessor per a consumar el seu recobrament integral.

Gènesi 1, 1-28

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. ² La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües. ³ Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum va existir. ⁴ Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. [  ]¹² La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo. […]¹⁴ Déu va fer els dos grans llumeners [...] Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra,1⁸ governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo. ^{[…] 20} Déu digué: «Que les aigües produeixin éssers vius que s'hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.» ²¹ Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l'aigua, i tota mena d'animals alats. Déu veié que tot això era bo. […] ²⁵ Déu va fer tota mena d'animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo. ²⁶ Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.» ²⁷ Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. ²⁸ Déu els beneí […].

Paraula de Déu.

Joan 14, 1-18

Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi.

² A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?

³ I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic.

⁴ I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.»

⁵ Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?»

⁶ Jesús li respon: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi.

⁷ Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.»

⁸ Li diu Felip: «Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.»

⁹ Jesús li respon: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?

¹⁰ ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

¹¹ Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres.

¹² Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare.

¹³ I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill.

¹⁴ Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.

¹⁵ Si m'estimeu, guardareu els meus manaments,

¹⁶ i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

¹⁷ Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres.

¹⁸ No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres.

LA NOSTRA ESGLÉSIA...

 

 

 

 

 

LA MORT D’UNA PART DEL PASSAT

Pere Fullana, historiador – ÚLTIMA HORA dissabte 22 agost 2015

Com a lector de diari allò que cerques són explicacions fiables que t’il·luminin les fosques del present i et permetin seguir desitjant un futur millor. Vull pensar que no t’interessen les visions nostàlgiques del passat, per més que la història és dipositària d’episodis bells. El 17 d’agost de 2015, un col·lectiu considerable de creients, arribats de tots els indrets, ens trobàrem a Sant Honorat per commemorar el 125è aniversari de la fundació dels Missioners dels Sagrats Cors. La comunitat reunida vessava fe per tots els costats perquè avui a Mallorca només es pot anar a una celebració d’aquestes característiques des de la fe i des de les conviccions que il·luminen el desànim del present. El silenci de Sant Honorat t’incitava a pensar i convidava a participar i a escoltar. Servidor es dedicà íntegrament a pensar, més en la mort que en l’episodi de la resurrecció que es llegí a la missa. Humanament, l’Església mallorquina sembla ferida de mort, a punt d’entrar en fase terminal, talment com si estàs a punt de desaparèixer el passat que recordàvem. Però Mallorca no seria la que és sense el treball incansable realitzat durant cent vint-i-cinc anys pels Missioners fundats per P. Joaquim Rosselló. La presència dels Missioners a Sant Honorat, Lluc i La Real ha repercutit en el país i avui, al marge de què la nostra espiritualitat sigui confessional cristiana o no, constatam que aquests indrets mantenen viva la llumeneta de la identitat i es caracteritzen per la voluntat de ser espais alternatius a una Església que sembla navegar cap cop més a la deriva. La Congregació no està en condicions de llançar les campanes al vol però navega amb el desig d’oferir un espai per a tots els damnificats del present, també per a les víctimes d’aquesta institució mil·lenària que encapçala un papa d’una altra galàxia. El bisbe de Roma és un líder pel planeta terra, mentre la majoria de bisbes donen la impressió de ser-ho d’altres planetes i continuen parlant llenguatges gens efectius, gens en sintonia amb els problemes actuals. En aquest món cada cop més desnortat, hi ha sectors d’Església que continuen essent referència, petites comunitats càlides, amb suport escassíssim i no espera gairebé res d’una estructura que va començar a fer figa amb la primera aluminosi els anys seixanta. 

NUEVO VICARIO

Germà Ventayol – ÚLTIMA HORA lunes 24 agosto 2015

ES LA COMIDILLA DEL VERANO entre el clero mallorquín. En el transcurso de las próximas, probablemente después de que Jorge Mario Bergoglio canonice a Junípero Serra en Washington, ceremonia prevista para mediados del próximo mes de septiembre, el obispo de Mallorca, Javier Salinas, tiene previsto un cambio importante en la cúpula de la Diócesis: la sustitución del vicario general, Antoni Vera. La decisión no se produce por desavenencias sino por razones personales del actual titular del cargo, el segundo en el escalafón de mando en la iglesia mallorquina. Ya se sabe que todos estos temas la discreción, por no hablar de secretismo, es una constante. No obstante, todos los rumores coinciden en señalar el nombre del substituto: Joan Bauzà, el actual deán de la Seu. La designación del canónigo le permitiría compatibilizar las nuevas funciones diocesanas con las de presidente del Cabildo catedralicio, además de situarle en una posición inmejorable para asumir más altas responsabilidades en el futuro.

LAS CUITAS en la Diócesis de Mallorca no son comparables a las que tienen en el seno del Partido Popular, …

ENTREVISTA A FREI BETTO

*Frei Betto (fr. Carlos Alberto Libânio Christo op), es fraile dominico brasilero, es teólogo, poeta, periodista, pedagogo, novelista. Gran conocedor de la Revolución cubana, durante años favoreció a la unidad latinoamericana, con actividades solidarias y de mutuo intercambio entre pueblos latinoamericanos. En los años ochenta empezó a asesorar a algunos gobiernos de países socialistas, como Cuba, la ex Checoslovaquia, China, la ex Unión Soviética, Nicaragua y Polonia acerca de las relaciones entre la Iglesia Católica y el Estado. En Brasil, sobrevivió a dos detenciones ilegales y torturas durante las dictaduras militares.

Asesoró diversos espacios eclesiales entre los cuales están las CEBs, el Movimento de Fé e Politica, y la Pastoral Operária. Justamente es allí, y estando inserto en las periferias de San Pablo, en el cordón industrial de São Bernardo do Campo, desde donde Frei Betto acompañó el surgimiento de nuevos líderes políticos partiendo de la base sindical en un proceso que llegó a cristalizarse primeramente como la Central Única dos Trabalhadores (CUT) y el Partido dos Trabalhadores (PT) de donde es líder emblemático Luiz Inácio da Silva (Lula). Frei Betto fue parte del primer gobierno de Lula da Silva como asesor de la presidencia, y como ejecutivo y asesor del Programa "FOME ZERO" (Hambre Cero), principal programa social en el primera atapa de Lula en el poder. Renunció luego por no compartir opciones con miembros del poder ejecutivo.

"El Papa en USA me hace pensar en la expulsión de los mercaderes del templo"

Frei Betto: "Al igual que Jesús, Francisco nada teme. Ni siquiera se preocupa por su seguridad personal"

"La derecha USA y los fundamentalistas rezan así por el Papa: 'Señor, ilumínalo o elimínalo'"

Redacción, 17 de agosto de 2015 a las 18:54

Los cubanos no quieren que el futuro de Cuba sea lo que es hoy el presente de Honduras o de Guatemala

(Raúl Juárez, especial para RD).- Frei Betto*, nos concedió una entrevista sobre el próximo viaje a Cuba y Estados Unidos del papa Francisco. El mismo que dijo en el 2014, luego de su encuentro fugaz con el papa, que si hubiese tenido más tiempo hubiera conversado con Francisco sobre " el cambio del estatuto de la Mujer en la Iglesia, pues la mujer hasta hoy es considerada un ser inferior, por eso no puede ser sacerdote; hablaría de Cuba, pediría para que él interviniera por la liberación de los cinco cubanos, y hablaría de la importancia de que él valorice a los movimientos sociales". Como vemos, casi todas las cosas que le hubiese tenido que decir hace un año, hoy ya se han realizado. Un visionario, un profeta ¿Cómo verá él la próxima visita de Francisco a Cuba y Estados Unidos?

Estimado Betto, gracias por concedernos esta entrevista. Desde tu conocimiento de lo que es Cuba, de sus procesos, las etapas que fue viviendo la Revolución ¿Qué podría significar en este momento la visita de Francisco a la isla?

Al igual que el Brasil, Cuba tiene el privilegio de haber recibido en períodos relativamente cortos las visitas de tres papas: Juan Pablo II, Benedicto XVI, y ahora, Francisco. La diferencia es que el Brasil es considerado el país con mayor número de católicos del mundo, mientras que Cuba es una nación socialista, y es solamente el 5% de los casi 12 millones de habitantes el que se declara católico.

Las visitas papales a Cuba encolerizaron profundamente a la Casa Blanca. Es sabido que cuando se preparaba la visita de Juan Pablo II, Bush hizo todo tipo de presión para frustrar esta visita, para que esta no se realizase. Al no conseguirlo, intentó influenciar al papa para que cuando llegase a La Habana, condenara al socialismo y a la Revolución. Contrariamente, Juan Pablo II no solamente elogió las grandes conquistas sociales de la Revolución, sino que también se convirtió en un gran amigo personal de Fidel Castro.

En la actualidad, las relaciones entre la Iglesia Católica y el gobierno cubano son excelentes. En el pasado, hubo muchos roces. Así y todo, nunca una iglesia fue cerrada por la Revolución y ningún sacerdote fue fusilado. Es más, los obispos de Cuba condenaron en numerosas ocasiones el bloqueo criminal impuesto al país por los Estados Unidos de Norteamérica.

¿Qué se podría esperar de este visita del papa a Cuba?

Como todos sabemos, Francisco jugó un papel muy importante en la reaproximación de los Estados Unidos con Cuba. El restablecimiento de las relaciones diplomáticas ya fue llevado a cabo. Faltan aún, la suspensión del bloqueo y la devolución a Cuba de la base naval de Guantánamo, utilizada por los norteamericanos como cárcel ilegal de supuestos terroristas secuestrados alrededor del mundo por las fuerzas de seguridad de los EE UU (Se dice ilegal en este contexto porque muchos de los detenidos en Guantánamo no fueron condenados, ni fueron sometidos a un juicio legal y son ciudadanos de otros países N. del T.).

El destino del viaje papal a fines de septiembre fue originalmente los EE UU. Pero el papa deliberadamente quiso pasar previamente por Cuba donde se quedará por tres días.

Entre los cubanos disidentes hay señales de rechazo a la actuación del papa Francisco, sobre todo en lo que respecta a la influencia que tuvo en la reapertura de las relaciones normales entre los EEUU y Cuba ¿De qué modo estas críticas pueden influir en la opinión pública de los residentes de la isla?

No existe la menor posibilidad de que estos disidentes encuentren eco dentro de la isla. La población cubana en su mayoría es muy religiosa, aunque gran parte de ella no sea oficialmente católica. Lo que predomina entre ellos es el sincretismo, o sea, tradición cristiana con religiones de origen africana traídas por los antiguos esclavos, como sucede en el estado brasilero de Bahía (y en todos los países del área Circuncaribe, N. del T.).

Para los cubanos anticastristas y los fundamentalistas de la derecha norteamericana, el reanudar la relaciones EE UU-Cuba y el fin del bloqueo constituyen un durísimo golpe. Automáticamente pasan a ser oficialmente criminales si se opusiesen a estas relaciones. Además, ahora los turistas estadounidenses conocerán con sus propios ojos la realidad cubana y podrán percibir cuanta mentira fue divulgada por los medios de comunicación al servicio de los intereses capitalistas con respecto a la isla, adonde no se ven niños de la calle ni familias sin techo viviendo bajo los puentes.

El modelo de la Revolución parece mostrar necesidad de renovación, de puesta al día en muchos aspectos, sobre todo en lo económico o en términos de participación popular ¿Es así? Si así fuera ¿Cuáles serían a tu punto de vista las transformaciones más importantes a realizar en este momento?

Cuba es el único país socialista de la historia del Occidente. Y, según mi opinión, el único verdaderamente socialista en el mundo. Pero, asfixiado por la globalizada hegemonía capitalista, y sin contar ahora con el apoyo de la ex Unión Soviética, Cuba vive en una situación económicamente muy difícil, agravada más aún por el bloqueo made in USA ...

Es por eso la necesidad de promover reformas estructurales en el país, abrirse a las inversiones extranjeras, pero siempre como forma de mejorar el socialismo, y no de permitir que el país se transforme en capitalista. Los cubanos no quieren que el futuro de Cuba sea lo que es hoy el presente de Honduras o de Guatemala...

El papel de las iglesias ha sido importante aunque diverso, por ejemplo, la iglesia Bautista es muy cercana al proyecto revolucionario, es bien vista por el gobierno cubano en general ¿Cuál es a tu visión el papel que debería esperarse de la Iglesia Católica de Cuba?

Las iglesias protestantes, aunque de origen estadounidense, siempre mantuvieron muy buenas relaciones con la Revolución. La iglesia católica, al inicio del socialismo lo combatió duramente, aliándose a los contrarrevolucionarios. Felizmente esta etapa está superada y hoy, la iglesia católica juega un papel preponderante mediando entre gobierno y disidentes, habiendo ayudado en la liberación de presos políticos.

Actualmente no hay presos políticos en Cuba y el mismo cardenal Jaime Ortega, arzobispo de La Habana, oficia como garante de cómo Cuba respeta los derechos humanos, sin embargo, a pesar de esto aún persiste en la actualidad una fuerte campaña internacional queriéndonos convencer de lo contrario.

Según tu conocimiento ¿Cuáles son los mayores logros de la Revolución?

Esto ya fue reconocido debidamente por los papas que visitaron Cuba; los logros en los campos de educación y salud. Diría honestamente que Cuba es el único país de Latinoamérica que asegura a la totalidad del conjunto de su población, los tres principales derechos humanos: alimentación, salud y educación.

Los cubanos prefieren vivir en una sociedad pobre, sin miseria, de reparto de los bienes esenciales propios de una vida digna; a vivir en una sociedad marcada por la desigualdad, en la cual unos pocos tienen mucho, y muchos casi nada.

Conociendo personalmente a Fidel Castro desde hace años, igual que a su hermano ¿Qué puede esperar el papa Francisco en su visita de parte del gobierno cubano?

El reconocimiento de su protagonismo por la paz en el mundo, por el combate a las desigualdades sociales, por las denuncias de las causas de la opresión, por la defensa de los más pobres y por la preservación ambiental, manifestada recientemente en la encíclica "Louvado Sejas" (SIC Laudato SI´), el más importante documento socioambiental de todos los tiempos.

Es muy conocido el concepto de Cooperación Internacional que el modelo cubano practicó, como un modo de solidaridad entre países hermanos ¿Podrías contarnos un poco más en qué consiste la novedad de este estilo de ayuda mutua entre países?

La Cuba socialista siempre compartió lo poco que posee con los pobres del mundo. Así por ejemplo, participó de la guerra de Angola, favoreció la independencia de Namibia, el fin del Apartheid en Sudáfrica. Hoy, distribuye médicos y profesores en más de 100 países del mundo, incluyendo el Brasil.

El símbolo del bloqueo económico sufrido por Cuba, además de expresar la prepotencia de los Estados Unidos y sus socios, constituyó también una forma muy clara de hacer ver, que una nación muy pobre puede sobrevivir a dicho bloqueo de modo ingenioso, y puede decirle que no a cualquier pretensión de imposición. Es todo un símbolo de que no se puede tener miedo a decir que NO a las imposiciones de todo tipo y que aunque con dificultades se puede seguir adelante ¿Qué reflexión te surge como aprendizaje para todos nosotros al recordar toda esta parte de la historia que está llegando a su fin?

Todavía no llegó a su fin (el bloqueo N. del T.)... El Congreso de los EE UU es a quien le corresponde anular el bloqueo. Yo espero que haga eso antes de que el papa desembarque en La Habana el próximo 19 de septiembre.

El hecho mismo que Obama el día 17 de diciembre de 2014, públicamente reconozca que "el bloqueo fracasó" representa una alabanza a la resistencia del pueblo cubano. Es como si el mismísimo presidente de los EE UU, la más poderosa potencia bélica y económica de la historia de la humanidad, admitiese en público haber sido derrotada por el pueblo pobre de Vietnam.

La apertura al contexto mundial por parte de la isla, hace sentir dudas sobre cómo recibirá la cultura y la sociedad cubana ciertos resultados negativos del modelo capitalista, como ser las drogas entre la juventud, o la desnutrición de las clases más pobres ¿Qué hemos de esperar de esta nueva etapa?

El gobierno cubano está muy atento a estos riesgos, aunque sea consciente de que con la entrada de turistas de los EE UU, sobrevendrá un choque entre el "Tsunami" consumista y la austeridad revolucionaria... Cuba no quiere transformarse en una "miniChina"... muchas medidas están siendo tomadas para evitar la vuelta del país al capitalismo y sus lacras.

¿Podemos considerar al pueblo cubano, un pueblo religioso?

Sí, bastaría leer aquella entrevista que yo le realicé a Fidel en el año 1985, publicada en la obra "Fidel y la Religión". Colonizada por el cristianismo ibérico, Cuba está marcada en su religiosidad por raíces africanas. En la isla, el ateísmo, como creencia popular no echó raíces, a pesar de los esfuerzos realizados para esto por los soviéticos.

El papa Francisco espera una no muy buena recepción por parte de los sectores conservadores de los Estados Unidos, sobre todo, por las últimas condenas al modelo social-cultural-económico del sistema neoliberal que el papa realizó en LAUDATO SI' y en discursos y homilías realizados en su último viaje apostólico a los países más pobres de Sudamérica ¿Cuáles podrían ser los principales ataques? ¿De qué podría ser acusado Francisco por parte de los sectores más conservadores?

Tanto la derecha de los EE UU como los cristianos fundamentalistas rezan de este modo por Francisco: "Señor, ilumínalo o elimínalo"... Francisco no tiene nada de ingenuo, y sabe que será duramente criticado por los dueños del dinero quienes provocan genocidios globales. Al igual que Jesús, Francisco nada teme. Ni siquiera se preocupa por su seguridad personal, como yo mismo constaté en su viaje al Brasil en el año 2013 para la Jornada Mundial de la Juventud en Río, y al visitarlo en Roma, en abril del 2014.

Finalmente, hemos descubierto la importancia de la simbología en nuestra vida ¿Con qué símbolo o imagen describiría Frei Betto este viaje histórico del papa Francisco a Cuba y a los Estados Unidos?

Yo diría que este viaje equivale, en su visita a Cuba, al encuentro de Jesús con la multitud para compartir y repartir panes y peces; y en su etapa por los EE UU, a la entrada de Jesús en el templo para dar azotes a los comerciantes de la fe.

Algunos titulares

"Bush hizo todo tipo de presión para frustrar la visita de Juan Pablo II a Cuba"

"Nunca una iglesia fue cerrada por la Revolución y ningún sacerdote fue fusilado"

"Francisco jugó un papel muy importante en la reaproximación de los Estados Unidos con Cuba"

"Ahora los turistas estadounidenses conocerán con sus propios ojos la realidad cubana y podrán percibir cuanta mentira fue divulgada por los medios de comunicación"

"Cuba es el único país socialista de la historia del Occidente. Y, según mi opinión, el único verdaderamente socialista en el mundo"

"Los cubanos no quieren que el futuro de Cuba sea lo que es hoy el presente de Honduras o de Guatemala"

"Es necesario promover reformas estructurales en el país, abrirse a las inversiones extranjeras, pero siempre como forma de mejorar el socialismo"

"Cuba es el único país de Latinoamérica que asegura a la totalidad del conjunto de su población, los tres principales derechos humanos: alimentación, salud y educación"

"La Cuba socialista siempre compartió lo poco que posee con los pobres del mundo.  Hoy, distribuye médicos y profesores en más de 100 países del mundo, incluyendo el Brasil".

"Con la entrada de turistas de los EE UU, sobrevendrá un choque entre el

"Tsunami" consumista y la austeridad revolucionaria"