EL DRET A DECIDIR
DELS RESULTATS ELECTORALS O DE LA VICTÒRIA DE LES ESPERANCES
Llegits amb més
calma i sense por els resultats que es van donar ahir són molt importants i
esperançadors en diferents sentits des del meu punt de vista. Sóc un
patriota català, un demòcrata partidari de la democràcia directa i un
liberal-progressista.
A nivell nacional
– i pel que fa a l’àmbit identitari – el pas endavant que s’ha fet és
extraordinari:
a) Al Principat
han pujat de manera molt important les forces que estan pel dret a decidir amb
independència del que digui la constitució espanyola ( CiU, ERC, PODEM i la CUP
), que venen a sumar més del 60% dels vots. Cal recordar que PODEM ha
substituït els regidors del PSC-PSOE que és un partit contrari al dret a
decidir, mentre que tant la Colau, com Pablo Iglesias a favor.
O sigui que el
procés surt molt reforçat i qui diu que ha quedat tocat de mort ens aixeca la
camisa. Una altra cosa és que quedava més estètic des d’un punt de vista
nacionalista que l’ajuntament de Barcelona fos governat per un partit
independentista que no pas per un de sobiranista. Però és una qüestió de pura
estètica. Les coses són com són: qui s’ha ensorrat és el PSC que és un partit
contrari a l’autodeterminació de Catalunya i qui ha guanyat a Barcelona és un
partit que hi està a favor.
b) A València
l’avenç nacionalista és senzillament sensacional. No només s’han tret de sobre
el PP sinó que el blaverisme autòcton ha quedat esborrat del mapa. Que València
ciutat sigui governada per Compromís és un fet revolucionari i d’una
importància cabdal pel futur del país i quan jo parlo de país parlo de
Catalunya i, com dic sempre, per a mi els valencians per a mi són tant catalans
com els de Figueres. Però no és només a la ciutat de València, és que la
Generalitat pot ser governada per un socialista procatalanista o per Compromís
o sigui que aquí també el canvi és radical. Fet i fet l’únic lloc que queda com
a baluard espanyolista és Alacant on Compromís ha tret uns resultats molt
millors dels que tenia però que no arriben a ser tant espectaculars com els de
la resta del país. Val a dir que l’antivalencianisme i la corrupció grollera
del PP com a partit que fusiona l’autoodi i la manera més perversa de fer
política han ajudat molt. En concret, els serveis del senyor Rus comptant
diners mafiosos – en un valencià perfecte, ves per on – ha ajudat més al
valencianisme i a l’esquerra valenciana que tota la feina de Compromís i del
PSPV junts. Finalment els valencians han apostat per la dignitat política i
nacional. Ja era hora. Ara que els de Compromís i els socialistes no ho
trenquin, com va fer Joan Lerma ja fa molts anys. c) A les Illes ha passat una
cosa estranya. En Bauzà, volent quedar bé amb els anticatalanistes del
PP, va muntar una política lingüística que ha fet sortir la gent al
carrer i ha provocat la seva caiguda. La maniobra de Bauzà des d’un punt de
vista estratègic ha estat d’una estupidesa absoluta. Per què ha tocat quelcom –
la immersió lingüista creada pels governs anteriors del PP – que funcionava
sense generar problemes socials? Vet aquí que Bauzà ha creat un problema on no
hi era i ha fet que els balears és reafirmessin en el seu balearisme
identitari; a això s’hi ha d’afegir la irrupció de PODEM i ens trobem amb un
resultat que si bé des del punt de vista nacional no és tant espectacular com
el de València si que és un pas endavant.
Des del punt de
vista polític la irrupció de PODEM és una revolució política fascinant. Ho dic
des de la distància que fa no compartir elements importants de la seva
ideologia, però si alguns, com el fet de ser partidari de la democràcia
directa, com el fet d’entendre que s’ha de desterrar la oligarquia de la
política i com el fet de que és absolutament imprescindible que es prenguin
mesures socials de xoc perquè hi ha molta gent que està en una situació límit i
l’alternativa a aquestes mesures socials de xoc és la violència.
Crec que la
irrupció de PODEM, que ha guanyat la alcaldia de Barcelona i de Madrid i que ha
fet trontollar tot el mapa polític espanyol, apunta cap a on va la nova
política no només a casa nostra sinó a tot Europa. Jo discrepo de la Colau de
que això sigui un fenomen del sud d’Europa: es un fenomen que afecta a tot el
continent però que es dóna amb més força allà on els problemes socials són més
importants. Però els alemanys també acabaran volent la democràcia directa i fer
fora l’oligarquia política, posem per cas. La revolució tecnològica ha dut a
una altra societat i aquesta altra societat per força ha de transformar la
política. Continuar fent la política com s’ha fet des de després de la
revolució industrial ja no té sentit perquè ara ja som a una altra etapa
històrica.
A Barcelona la
situació és especialment revolucionària. Per primer cop una dona serà
alcaldessa de Barcelona. I una dona jove. I una dona que no ve de la política
sinó de l’activisme social. Tinc la sensació que hi ha molta gent que té ganes
de que s’estavelli però tal com jo ho veig aquesta és una postura molt imbècil.
En primer lloc perquè els canvis polítics, econòmics i socials vindran amb la
Colau o sense i pensar que continuarem com estàvem és tocar campanes. En segon
lloc, senzillament perquè als barcelonins ens interessa ser governats el millor
possible i, per tant, qualsevol persona sensata vol que l’ajuntament funcioni
bé sempre, amb independència del partit que governi ( quants convergents poden
continuar negant que Maragall va ser un gran alcalde o quan socialistes poden
continuar negant que Pujol va ser un gran president de la Generalitat? ). En
aquest sentit els partits que vulguin posar pals a les rodes de la Colau com a
alcaldessa no només demostraran que no entenen quin és el sentit de la política
( servir els ciutadans, no servir el partit ), sinó que es fotran a la boca del
llop i desapareixeran del mapa: la imatge de la Colau jove, optimista i alegre
atacada i boicotejada pels altres partits faria que guanyés les properes municipals
amb majoria absoluta. Cosa que si ho fa bé val a dir que també hi ha molts
números per a que acabi passant.
En resum crec que
podem estar molt contents de viure el que estem vivint i aquells a qui sempre
ens ha agradat molt la política, ja es veu que viurem uns moments fascinants,
un moment històric ple de canvis i d’oportunitats de construir un món millor.
Crec que podem ser molt optimistes.