UNA ESGLÉSIA EN PROCÉS CONSTANT …
Aquests darrers segles, la modernitat i la il·lustració han
fet canviar de soca-rel la fesomia de
l’Europa cristiana: canviant la imatge que l’home tenia d’ell mateix, ha
fet canviar alhora la imatge que l’home tenia del món, de la societat i de Déu.
I en conseqüència ha canviat la seva manera de situar-se davant aquestes tres
realitat i de relacionar-s’hi. L’Església europea resultà impactada de ple per
aquesta nova mentalitat i van començar a entra en crisi certeses multiseculars:
molta imatgeria (conceptual) religiosa, molts esquemes mentals latents per a
entendre i viure el misteri cristià o per entendre i viure l’Església, anaven
quedant desfasats i inservibles.
Ha estat un procés lent, però constant i “progressivament
accelerat”. L’empenta definitiva arribà després de la Segona Guerra Mundial amb
els mitjans de comunicació social del moment (premsa, ràdio i una mica més tard
la televisió), que van fer d’Europa un inici d’’aldea global’. Veient els
canvis d’aquella Europa, Karl Rahner escrivia ja abans del Concili (1959): “És
un fet que, exceptuat el món ibèrica, ja no hi ha països cristians.”
Abans, per a transmetre la fe de generació en generació, es
podia comptar tradicionalment amb un humus
religiós social consistent que assegurava la “immersió religiosa”
necessària perquè la llavor de la fe plantada en el si de les famílies no es
diluís en una societat no creient, sinó que pogués aconseguir una certa
maduresa en el si de la comunitat cristiana, parròquia, escola... Actualment,
però, les darreres generacions han pogut comprovar que aquest humus religiós s’ha anat aprimant cada
vegada més fins a desaparèixer del tot. Per això, la transmissió de la fe entre
generacions resulta cada vegada més difícil ...
I és que, a una societat que es creu arribada a la majoria
d’edat i autosuficient, ja no li cal recórrer a hipòtesis sobrenaturals per a
explicar el funcionament de l’univers. Per això, aquell vell aforisme “Déu és
evident perquè és necessari” ha anat mutant a una constatació nova: “Déu ha
deixat de ser evident, perquè ha deixat de ser necessari.” Aquella necessitat
d’un “Déu-explicació” solia anar de bracet amb “la fe del carboner”. I a
resultes d’una certa inèrcia social (Bruno Forte parta de “pertinença passiva”)
–que a voltes es camuflava de tradició–, molts batejats han adoptat sovint
formes religioses externes sense una real conversió a Jesucrist. El Concili
Vaticà II ja avisava que es pot ser “dins l’Església certament ‘amb el cos’
però sense ser-hi ‘amb el cor’”. No cal dir que aquest vell fenomen continua
present a l’Església i rep noms diferents: “cristians culturals”, “batejats no
creients”, “creients no practicants” o “practicants no creients”... Que se
sàpiga, ningú no n’ha intentat fer-ne una (impossible) quantificació.
Avui, molts “cristians de pertinença passiva” es veuen atrets
o distrets per altres interessos. I, en el mateix ordre de coses, els qui també
per inèrcia i sense cap convicció de fe batejaven els fills, ara no veuen cap
raó per a fer-los batejar. Això fa que l’Església hagi de constatar com es
redueix dràsticament el nombre de cristians que participen regularment en les
activitats de les comunitats. Els bancs de les nostres assemblees no enganyen.
Molts cristians han deixat de trobar-se amb altres cristians, o bé ho fan molt
esporàdicament; moltes parelles joves no porten els fills a batejar. Les
estadístiques cauen en picat. I com que les defeccions es produeixen sobretot
en les generacions joves o mitjanes, la nostra Església experimenta un procés
molt fort d’envelliment. (I cal tenir present que, gràcies al fort augment
d’esperança de vida que el nostre país ha experimentat durant el darrer quart
de segle, queda una mica dissimulat l’abast de les defeccions... No insistirem
en aquest aspecte perquè és prou evident.)
I ara, què? Doncs ara cal recordar el consell molt oportú de
Mounier quan deia (1947) que el que venia –és a dir, el que veiem– no és “la
mort del cristianisme, sinó la mort de la cristiandat occidental, feudal i
burgesa). I afegia: “Una nova cristiandat naixerà demà, o demà passat, amb
noves capes socials i amb nous empelts extraeuropeus. El que hem de fer és no
ofegar aquesta amb el cadàver de l’altra”. Ratzinger, per la seva part, deia
(1970) que “la nostra Església esdevindrà molt petita, haurà de tornar a
començar de nou, ja no podrà omplir temples construïts en altres èpoques...”
Constatam, doncs, que disminueix la “pertinença passiva” o
per inèrcia. I de retruc, constatam
també cada dia amb més claredat allò que Rahner, Ratzinger, Schillebeeckx...
havien predit ara fa mig segle: la nostra Església es configurarà, cada vegada
més, com una Església de voluntaris:
una Església així semblarà poca cosa als qui somiaven exuberants graners, en
canvi sempre serà bona collita per als qui –d’acord amb l’Evangeli– esperen que
sigui llavor, llevat, sal de la terra...
Ningú no pot predir quina fesomia tindrà ni com s’organitzarà
aquesta Església en el futur. L’única cosa certa és que només podrà ser una
‘resta’ –i no ser un ‘residu’– si es manté fidel als grans eixos que el Concili
Vaticà II li marcà.
Primer: una renovada espiritualitat que es nodreixi per
l’escolta de la Paraula i el diàleg amb Déu (DV i SC)
Segon: un fort sentit comunitari i sinodal (LG).
Tercer: el servei viscut com amor i compromís, servei als
pobres com a servei al Regne (GS).
Pere Codina i Mas
EL PREGÓ – Número
500 – 16-31 de maig de 2015
