1.- El funeral de Lluís Hernández, elogi a la coherència d’un capellà roig
(Jordi Llisterri –CATALUNYA RELIGIÒ)
Coherència entre la fe religiosa i el compromís polític, com a capellà i com a alcalde. Una coherència concretada en la seva prioritat pels
pobres que provenia de la fe i que es concretava en una opció d'esquerres.
Coherència. El que més s’ha recordat de Lluís
Hernández en el funeral que s’ha celebrat aquest dimecres al
matí a l’església de la residència de les Germanetes del Pobres de Gràcia. Allà
el van acollir els darrers mesos afectat l'alzheimer.
El funeral l’ha presidit
l’arquebisbe de Barcelona, Lluís
Martínez Sistach, que va ser company de curs al seminari del
qui després seria capellà i primer alcalde democràtic de Santa Coloma de
Gramenet. Acabada la celebració, hi ha hagut diverses intervencions de
familiars, amics i companys de partit, com la coordinadora d’ICV, Dolors Camats, i també
l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria
Parlon.
Tot i la diversitat dels
participants i de les intervencions, s’ha mostrat una sintonia en els
motius del reconeixement de la trajectòria d’Hernández. Sistach ha pronunciat
una homilia ajustada a la pluralitat dels qui han volgut acomiadar
l’exalcalde i assitir a la celebració religiosa. Ha emmarcat tot el compromís
d’Hernández en “la preocupació que tot capellà porta al seu cor: la
justícia, el bé de l’home i la dona”. Per això, ha recordat que “com els
millors del nostre curs” va anar de missioner a l'Equador, participant de
l’espiritualitat dels capellans del Pradó.
El cardenal també ha dit
que va ser “l’esperit de servir a les persones i als pobres” el que el va
portar a presentar-se com a alcalde. I ha explicat que “un sacerdot es pot
dedicar a la política, amb l’autorització de pastor. Per què no?”, però que
fer-ho va representar deixar d’exercir el ministeri pastoral durant els dotze
anys que va ser alcalde.
Davant del reconeixement
a la tasca realitzada per Hernández, Sistach també ha fet una crida vocacional
als joves: “I ara, qui agafa la torxa d’aquest sacerdot?”
Viure per als
pobres i morir pobre
Una de les intervencions
més llargues ha estat de Jaume
P. Sayrach, que va formar part del primer govern municipal del
PSUC a Santa Coloma. Ha afirmat que Lluís Hernández ja “forma part de la
història de la transformació de Santa Coloma”, quan va passar de ser un suburbi
a ser una ciutat. També ha remarcat que amb tota la intensa activitat pública
realitzada, “va néixer pobre i va morir pobre”. Un dels germans d'Hernández,
també ha explicat com "la seva filosofia era que la riquesa s’havia
de repartir millor”.
La unitat del compromís
polític i religiós de d’Hernández, també l’ha destacat el seu company d’ICV i
amic Ferran Saro.
“Era crític amb l’Església i era crític amb el partit”, ha explicat dient que
tots dos havien “cregut en la revolució”. Alhora s’ha referit a la defensa de
les llibertats i de la catalanitat que a Santa Coloma van liderar des del PSUC.
Els representants
polítics han insistit en la coherència de Hernàndez. Des de
l'agrupació local d’ICV, Alexandra
Sevilla ha reconegut que “sempre va actuar amb coherència
amb les seves idees religioses”. I Dolors Camats, ha remarcat que “va fer
compatible fe i política, de la manera més difícil, sent coherent”. I que el
fons era que “va posar els pobres i la veu de l’altre per damunt de
tot”.
Finalment l’actual
alcaldessa del PSC, Núria Parlon, ho ha resumit dient que “va ser bon alcalde
perquè va ser bona persona”. I ha recordat que mentre era alcalde ell sempre
donava almoina a una dona que demanava a prop de la porta de l’Ajuntament,
“una almoina que feia amb sentit de justícia”.
La celebració ha acabat
amb la lectura d’un text que el mateix Lluís Hernández havia preparat per al seu funeral, amb un to
personal i de coratge davant l’interrogant de la mort. “Ha estat la darrera
homilia de mossèn Lluís, sempre sacerdot i per damunt de tot sacerdot”, ha
conclòs el cardenal al final de l’acte de comiat en què ha compartit espai
la litúrgia del funeral i l’agraïment personal, institucional i polític. Entre
altres capellans, han concelebrat el vicari episcopal Salvador Bacardit,
actualment a Santa Coloma de Gramenet, i companys de curs com Josep Maria Martí Bonet o Jordi Piquer.
Després del funeral s’ha
trasllat el fèretre a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet on l’han acomiadat els veïns.
2.- "Per guanyar el
darrer combat ens cal tenir les mans plenes de llum, d’amor i de tendresa”. És
el missatge que el capellà i exalcalde de Santa Coloma de Gramenet Lluís Hernández va deixar escrit per ser llegit el dia del seu funeral.
Aquí podeu llegir aquest text que a més d’un comiat és un reflexió sobre la
mort, que convida a afrontar sense defugir-la i sense por. El recordatori que
s’ha repartit als assistents al funeral també l’havia preparat ell.
El meu darrer
missatge
Benvolgudes amigues i
amics, estimada família, que us heu aplegat a l'entorn del meu cadàver: gràcies
per la vostra commoguda presència.
Tal com va deixar escrit
Groucho Marx a l'epitafi de la seva tomba, jo també us dic el mateix:
"Disculpeu-me perquè no m'aixequi".
Malgrat aquesta
circumstància que m'obliga a haver d'estar ben mort ajagut, abans
d'acomiadar-me definitivament de tots vosaltres, sí vull dir-vos alguna cosa.
Els llaços de família o
d'amistat que al llarg de la meva vida he compartit amb vosaltres, són més
forts que la mort i, fins i tot, van més enllà de la frontera on s'acaba la
vida. Tant és així! Que sou aquí per acomiadar-vos de mi i donar-me l'últim adéu.
Us veig a tots, plorosos
i entristits per la meva definitiva partença. En veure les vostres llàgrimes,
jo també em sento emocionat commogut per l'amor i gratitud que em manifesteu.
Tanmateix, us dic: Per
favor, no ploreu més! El nostre adéu no és un adéu per sempre. Algun dia, si
Déu vol, ens tornarem a trobar i el vostre dol d'ara es transformarà en dansa
joiosa pel feliç retrobament que haurà d'esdevenir-se. A més, prefereixo el
vostre amor i el vostre record més que no pas les vostres llàgrimes. És l'últim
favor que us demano.
En aquests moments
m'agradaria dir-vos moltes coses. Però, potser, davant la mort, és millor el
silenci o, si més no, una mica de música suau que us consoli, tot invitant-vos
a la reflexió del misteri que la mort representa.
Perquè la mort, a més de
ser un problema sense solució, és també un misteri. I davant el misteri sols hi
cap l'acceptació o el rebuig. Rebutjant-la, no l'evitareu pas. Per tant, des de
la meva experiència personal, us invito a acceptar-la amb naturalitat i confiança,
perquè la mort és una etapa indefugible de la vida.
Tal vegada, pel fet de
ser la darrera etapa que hem d'afrontar, a tots ens produeix temor. Jo ja l'he
passat aquest temor i, per això us dic: No tingueu temor a la mort; no us ha de
passar cap mal. Ben al contrari, la mort és sovint un alliberament de tots els
dolors sofriments físics de la malaltia o dolència que ens ha conduït a ella.
Com diu el salm bíblic
que jo he recitat en vida infinitat de vegades: "Ni que passi per la vall
tenebrosa, no tinc por de cap mal".
I si jo no tinc por
d'haver mort, no creguéssiu pas que he estat molt valent. Ben al contrari, jo
he estat un home feble com vosaltres. Simplement us diré, perquè ho tingueu
molt present, que quan la fe cristiana il·lumina la vida d'un creient, la por
s'apaivaga i quasi desapareix.
Jesucrist ha
ressuscitat! i aquest esdeveniment, únic i singular, no l'afecta sols a Ell,
sinó que ens afecta a tots nosaltres, perquè amb la seva mort destruí la nostra
i amb la seva resurrecció ens ha donat la vida per sempre. Això és el que jo he
cregut des de petit i durant tota la meva vida. Aquest és, doncs, el meu
testimoni i l'única herència que us deixo.
És ben cert que me'n he
anat. El Senyor m'ha cridat, perquè ha arribat l'hora de la meva partença. Però
no vull que penseu que me'n vaig al món de les tenebres i de l'oblit. Ben al
contrari, me n’he anat al Regne de la llum, de l'alegria i de la pau. Allà no
hi ha mai nit, ni sofriment ni malalties ni llàgrimes. Allí sols hi ha vida,
plena i a dojo, perquè és la casa de Déu, on –gràcies al seu amor– tinc
l'esperança d'entrar-hi. M'agradaria que també un dia, vosaltres hi poguéssiu
entrar. En això no tinc pressa. Sabré esperar el temps que calgui.
Penseu que per guanyar
el darrer combat, ens cal tenir les mans plenes de llum, d’amor i de tendresa.
Us estimo a tots; us
recordaré sempre. Espero que també vosaltres us recordeu de mi, perquè allò que
no es recorda, no és mai ni viu ni vivent.
Pregueu per mi. Amén.
Lluís Hernández (1936-2015)
