Les quinze malalties més habituals de la Cúria
Audiència del Papa Francesc a la Cúria Romana durant la presentació de la
felicitació de Nadal, el dia 22 de desembre del 2014
A dotze quarts d’onze d’aquest dilluns al matí, en la
Sala Clementina del Palau Apostòlic del Vaticà, el Papa Francesc ha rebut en
Audiència als Cardenals i als Superiors de la Cúria Romana en motiu de la
presentació de les felicitacions nadalenques.
Durant la trobada, després de la salutació del Degà
del Col·legi Cardenalici, el Cardenal Àngelo Sodano, el Papa ha adreçat a la
Cúria Romana el discurs que
reproduïm tot seguit:
Discurs del Papa Francesc:
La Cúria Romana i el Cos de Crist
“Tu
et trobes sobre el querubins, tu que has canviat la miserable condició del món
quan t’has fet com nosaltres” (Sant Atanasi).
A les
acaballes del temps d’Advent ens trobem per les tradicionals salutacions. D’aquí
a pocs dies tindrem la joia de celebrar el Nadal del Senyor; l’esdeveniment de
Déu que es fa home per salvar els homes; la manifestació de l’amor de Déu que
no es limita a donar-nos alguna cosa o a enviar-nos algun missatger o tal volta
un missatge, sinó que es dóna a si mateix. El misteri de Déu que pren sobre ell
la nostra condició humana i els nostres pecats per revelar-nos la seva Vida
divina, la seva gràcia immensa i el seu perdó gratuït. És la cita amb Déu que
neix en la pobresa de la cova de Betlem per ensenyar-nos la potència de la
humilitat. En efecte, el Nadal és també la festa de la llum que no és acceptada
per la gent ‘escollida’, sinó per la gent pobra i senzilla que espera la
salvació del Senyor.
Primer
de tot, voldria desitjar a tots vosaltres –col·laboradors, germans i germanes,
Representants pontificis dispersos pel món- i a tots els vostres estimats un
sant Nadal i un feliç Any Nou. Desitjo agrair-vos cordialment el vostre treball
quotidià al servei de la Seu Apostòlica, de l’Església Catòlica, de les
Esglésies particulars i del Successors de Pere.
I com
que nosaltres som persones i no números o potser càrrecs, vull recordar de
manera particular a tots aquells que, durant aquest any, han acabat el seu
servei per raons de l’edat o per tenir altres assumptes, o potser perquè han
estat cridats a la Casa del Pare. També a tots ells i als seus familiars
s’adreça el meu pensament i la meva gratitud.
També
desitjo aixecar al Senyor un viu i cordial agraïment per l’any que s’està
acabant, pels esdeveniments viscuts i per tot el bé que El Senyor ha volgut
acomplir generosament a través del servei de la Seu Apostòlica, demanant-li
humilment perdó per les mancances comeses “de pensament, paraula, obra i
omissió”.
I
partint precisament d’aquesta petició de perdó, voldria que aquesta nostra
trobada i les reflexions que compartiré amb vosaltres esdevinguin, per a tots,
un ajut i un estímul per a un ver examen de consciència per preparar el cor per
al Sant Nadal.
Pensant
en aquesta trobada m’ha vingut al cap la imatge de l’Església com el Cos místic
de Jesucrist. És una expressió que, com va explicar el Papa Pius XII, «brolla i
quasi germina d’això que sovint trobem en la Sagrada Escriptura i en els Sants
Pares»[1]. Referint- se a això sant Pau escriu: «El Crist és com el cos
humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que
siguin molts, formen un sol cos» (1Co 1,212)[2].
En
aquest sentit, el Concili Vaticà II ens recorda que «en la construcció del Cos
de Crist hi ha diversitat de membres i de feina. Un del sol és l’Esperit, el
qual distribueix els seus diversos dons d’acord amb les seves riqueses i amb
les necessitats dels serveis per a utilitat de l’Església (cf. 1Co 12,1-11)»[3].
Per això «Crist i l’Església forment el ‘Crist total’ –Christus totus-.
L’Església és una amb Crist»[4].
És
bonic de pensar la Cúria Romana és com a un petit model de l’Església, o sigui
amb un ‘cos’ que cerca seriosament i quotidianament d’estar més viu, més sa,
més harmoniós i més unit amb ell mateix i amb el Crist.
En
realitat, la Cúria Romana és un cos complex, compost de tants Dicasteris,
Consells, Oficines, Tribunals, Comissions i d’altres nombrosos elements els
quals no tenen tots la mateixa tasca, però que es troben coordinats per un
funcionament eficaç, edificant, disciplinat i exemplar, no obstant les
diversitats culturals, lingüístiques i nacionals del seus membre[5].
I si
diem, doncs, que la Cúria és un cos dinàmic, no pot viure sense nodrir-se i
sense guarir-se. Efectivament, la Cúria –com l’Església- no pot viure sense
tenir una relació vital, personal, autèntica i salvífica amb Crist[6].
Un membre de la Cúria que no s’alimenti quotidianament amb aquest Nodriment
esdevindrà un buròcrata (un oficinista, un funcionari, un mer empleat): un
branquilló que s’asseca i a poc a poc mor i se l’engega ben lluny. La pregària
quotidiana, la participació assídua als Sagraments, molt particularment a
l’Eucaristia i a la reconciliació, el contacte diari amb la paraula de Déu i a
l’espiritualitat traduïda en caritat viscuda són l’aliment vital per a cadascú
de nosaltres. Que tothom tingui molt present que sense Ell, el Crist, res no
podem fer (cf. Jn 15,8).
Conseqüentment,
la relació viva amb Crist alimenta i reforça també la comunió amb els altres,
de manera que com més íntimament estiguem units a Déu tant més estarem units
entre nosaltres perquè l’Esperit de Déu uneix i l’esperit maligne divideix.
La
Cúria és cridada a millorar-se, a millorar-se sempre i a créixer en comunió,
santedat i saviesa per realitzar plenament la seva missió[7]. Ja que
també ella, com tot cos, com tot cos humà, es troba exposada també a les
malalties, al mal funcionament, al malestar. I aquí em voldria referir a
algunes d’aquestes probables malalties, malalties guaribles. Són les malalties
més habituals en la nostra vida de Cúria. Són malalties i temptacions que
afebleixen el nostre servei al Senyor. Crec que ens ajudarà el “catàleg” de les
malalties –extretes del Pares del desert, que feien aquests catàlegs- de les
quals parlarem avui: ens ajudarà a preparar-nos per al Sagrament de la
Reconciliació, que serà una bona manera de preparar-nos per al Nadal.
1. La
malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable”
oblidant els necessaris i habituals controls. Una Cúria que no fa autocrítica,
que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt. Una visita
habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones,
algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! És
la malaltia del ric insensat de l’Evangeli que es pensava que viuria eternament
(cf. Lc 12, 13-21) i també d’aquells que es converteixen en amos i se senten
superiors a tothom i no estan al servei de tots. Aquesta malaltia sovint deriva
de la patologia del poder, del “complex dels Elegits”, del narcisisme que serva
apassionadament la pròpia imatge i no veu la imatge de Déu impresa sobre el
rostre dels altres, especialment dels més dèbils i necessitats[8].
L’antídot per a aquesta malaltia és la gràcia de sentir-se pecadors i de dir
amb el tot el cor: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només
el que havíem de fer” (Lc 17,10).
2. Una
altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació:
o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant,
inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc
10, 38-42). Per això Jesús ha cridat als seus deixebles a “reposar una mica”
(cf. Mc 6, 31) perquè descuidar el necessari repòs porta a l’estrès i al
neguit. El temps del repòs, per a aquell que ha dut a terme la pròpia missió,
és necessari, és obligat i cal prendre-se’l seriosament: passar un “temps de
qualitat” amb la família i respectar les vacances com una ocasió per a
recarregar-se espiritualment i físicament. Cal fixar-se amb el què ensenya el
Cohèlet que “hi ha un temps per a cada cosa” (3, 1-15).
3. Existeix
també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen
un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del
camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota
els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12).
És perillós perdre la sensibilitat humana necessària per plorar amb els que ploren
i alegrar-se amb els que estan contents! És la malaltia d’aquells que perden
“els sentiments de Jesús” (cf. Fil 2,5-11) perquè el seu cor, amb el pas del
temps, s’endureix i esdevé incapaç d’estimar incondicionalment al Pare i al
proïsme (cf. Mt 22,34-40). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els
mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de
donació, de despreniment i de generositat[9].
4. La
malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho
planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses
efectivament progressaran, esdeveniment talment un comptable o un comercial. És
cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de
voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre
més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en
aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies
posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a
l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de
domesticar-lo... –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-... Ell és frescor,
fantasia, novetat”[10].
5. La
malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre
ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat,
esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i
no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: “no en tinc
necessitat, de tu”, o la mà diu al cap: “mano jo”, provoquen d’aquesta manera
malestar i escàndol.
6. Existeix
també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la
“història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del
“primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descans progressiu de les facultats
espirituals que en més o menys període temps produeix greus problemes a la
persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un
estat d’absoluta dependència de les seves panoràmiques sovint imaginàries. Ho
veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en
aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen
completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho
veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les
seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit
amb les seves pròpies mans.
7. La
malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria[11]. Aquesta malaltia
apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors
esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No
feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els
altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que
procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4). És la malaltia que ens porta a ésser
homes i dones falsos i a viure un fals ‘misticisme’ i un fals ‘quietisme’. El
mateix San Pau els defineix com a “enemics de la Creu del Crist” perquè «posen
la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses
terrenals» (Fl 3,19).
8. La
malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una
doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit
espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que
colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les
qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les
persones concretes. Es creen així el seu propi món paral·lel, on arraconen tot
el que ensenyen amb severitat als altres i comencen a viure una vida amagada i
sovint dissoluta. La conversió és més que mai urgent i indispensable per
aquesta greu malaltia (cf. Lc 15,11-32).
9. La
malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies.
D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És
una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per
fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora
de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis
col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el
coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau
els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles
i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme
de la xerrameca!
10. La
malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan
l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de
l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt
23,8-12). Són persones que viuen el servei pensant únicament al benefici que en
poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines,
infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25).
Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels
seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència
psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.
11. La
malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú
pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions
humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei
dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell
en lloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per
gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau en lloc
d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.
12. La
malaltia del rostre de funeral. M’explica, de les persones sorrudes i
eixorques, que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de
malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren
inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral
i el pessimisme estèril[12] sovint són símptomes de por i
d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona
cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi.
Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que
es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit
joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i
tot en les situacions difícils[13]. Com en fa, de bé, una bona dosi de
sa humorisme! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More[14]:
jo la reso tot els dies, m’ajuda!.
13. La
malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial
en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per
sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè
“el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si
són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més
exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc
ric, m'he enriquit i no em manca res’, però no t'adones que ets el més
miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Sigues zelós i
converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí
inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols
descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”.
Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió
tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, se sentí la veu -amb
un somriure savi- d’un vel jesuïta que l’estava observat: aquesta seria la
“cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe
d’aquesta malaltia.
14. La
malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta
que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença
sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres
esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal
–escàndols- especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o
el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós[15]. És el mal
que ataca des de dins[16]; i, com diu Crist: "Tot reialme que es
divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna" (Lluc 11:17).
15. I
l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment[17], quan
l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per
obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que
cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són
capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en
diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que
els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les
persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu,
sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el
record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar-
coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només
comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia
“potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església.
Pobret, quina pena!
Germans,
aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot
cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial,
i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.
Cal
deixar clar que és només l’Esperit Sant –l’ànima del Cos Místic de Crist, com
afirma el Credo Niceno-Constantinopolità: «Crec... en l’Esperit Sant, Senyor i
donador de vida»- aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que
sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és
Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al
seu afebliment. És Ell, l’Esperit, el promotor de l’harmonia[18]: “Ipse
harmonia est”, diu sant Basili. Sant Agustí comenta: «Fins que una part no
s’adhereix al cos, la seva guarició no es produeix; en canvi, allò que s’ha
tallat, no es pot ni curar ni guarir»[19]. La guarició és també
fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de
guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura[20].
Així
doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre
servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l'amor, i
creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos
es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen;
així, d'acord amb l'energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el
cos va creixent i edificant-se en l'amor» (Ef 4,15-16)
Estimats
germans!
Una
vegada vaig llegir que els sacerdots són com els avions: són notícia només quan
cauen, però en són tants, que volen. Molts els critiquen i pocs preguen per
ells. És un pensament molt simpàtic, però també veritable, perquè dibuixa la
importància i la delicadesa del nostre servei sacerdotal. Quant de mal podria
causar un sol sacerdot que “cau” a tot el cos de l’Església!
Així,
doncs, per a no caure en aquests dies en què ens preparem a la Confessió,
demanem a la Verge Maria, Mare de Déu i Mare de l’Església, de guarir les
ferides del pecat que cadascú de nosaltres porta en el seu cor i de sostenir
l’Església i la Cúria per tal que siguin sanes i sanadores; santes i
santificadores, a glòria del seu Fill i per la salvació nostra i del món
sencer. Demanem-li a Ella que ens faci estimar l’Església com l’ha estimada el
Crist, el seu fill i Senyor nostre, i de tenir el coratge de reconèixer-nos
pecadors i necessitats de la seva Misericòrdia i de no tenir por d’entregar la
nostra mà sota les seves mans maternes.
Moltes
felicitats i un sant Nadal per a tots vosaltres, per a les vostres famílies i
els vostres col·laboradors. I, si us plau, no us oblideu de pregar per mi!
Gràcies de tot cor!
1/
Ell afirma que l’Església, essent Mysticum Corpus Christi, «demana també una
multitud de membres, els quals estiguin connectats de tal manera entre ells que
s’ajudin recíprocament. I talment com en el nostre organisme mortal, quan un
membre sofreix, als altres se’n senten del seu dolor i van a ajudar-lo, així en
l’Església cada un dels membres no viuen per a si mateix, sinó que ajuden també
als altres, col·laborant mútuament, tant pel mutu confort com per un millor
desenvolupament de tot el Cos... un Cos constituït no de qualsevol classe de
membres, sinó que ha de ser fornit d’òrgans, o sigui membres que no tinguin
tots la mateixa tasca, sinó que estiguin degudament coordinats. Precisament per
això l’Església s’ha d’anomenar cos, perquè és el resultat d’una recta
disposició i coherent unió dels membres diversos entre ells» (Enc. Mystici
Corporis, Primera part: AAS 35 [1943], 200).
2/
Cf. Rm 12,5: «També nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i
som membres els uns dels altres».
3/
Const. Dogm. Lumen gentium.
4/
Cal recordar que “el paral·lelisme de l’Església amb el cos il·lumina l’íntim
lligam entre l’Església i Crist. Aquesta no es troba solament reunida al seu
voltant; està unificada en Ell, n’és el seu Cos. Hi ha tres aspectes de
l’Església-Cos de Crist que hem de subratllar particularment: la unitat de tots
els membres entre ells per la força de la seva unió a Crist; Crist Cap del cos;
l’Església, Esposa de Crist”. Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, núms. 789 i
795.
5/ Cf.
Evangelii Gaudium, 130-131.
6/
Moltes cops Jesús havia fet conèixer la unió que els fidels tenen amb Ell:
«Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc
vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les
sarments» (Jn 15,4-5).
7/
Cf. Pastor Bonus Art. 1 i CIC can. 360.
8/
Cf. Evangelii gaudium, 197-201.
9/
Cf. Benet XVI, Audiència General, 1 de gener 2005.
10/
Francesc, Homilia de la Santa Missa a Turquia, 30 de novembre 2014.
11/
Cf. Evangelii gaudium, 95-96.
12/
Ibid. 84-86.
13/
Ibid, 2.
14/
Doneu-me, Senyor, una bona digestió, i, així ho espero, alguna cosa per
digerir. Doneu-me la salut del cos i bon humor per conservar-la. Doneu-me una
ànima sana, Senyor, que tingui sempre davant dels ulls allò que és pur i que és
bo, perquè no s'escandalitzi enfront del pecat, ans trobi la forma de remeiar-lo.
Doneu-me una ànima, Senyor, que no conegui l'avorriment, ni el remugueig, ni el
ploricó, ni la queixa. I no em deixeu prendre gaire seriosament aquesta cosa
que es fica pertot i que anomenem el JO. Doneu-me, Senyor, el sentit de
l'humor: feu-me capaç de riure d'un acudit perquè sàpiga treure un xic
d'alegria de la vida i la pugui compartir amb els que m'envolten. Amén.
15/
Evangelii gaudium, 88.
16/
El Beat Pau VI referint-se a la situació de l’Església afirmà que tenia la
sensació que «qualsevol fissura permet l’entrada del fum de Satanàs en el
temple de Déu», Homilia de Pau VI, Solemnitat dels Sants Apòstols Pere i Pau,
Dijous, 29 de juny 1972. Cf. Evangelii gaudium, 98-101.
17/
Cf. Evangelii gaudium: No a la mundanitat espiritual, núms. 93-97.
18/
«L’Esperit Sant és l’ànima de l’Església. Ell dóna la vida, suscita els
diferents carismes que enriqueixen el Poble de Déu i, sobretot, crea la unitat
entre els creients: de molts, en fa un sol cos, el Cos de Crist... L’Esperit
Sant crea la unitat de l’Església: unitat en la fe, unitat en la caritat,
unitat en la cohesió interior» (Francesc, Homilia en la Santa Missa a Turquia,
30 de novembre 2014).
19/
Agustí, Serm. CXXXVII, 1; Migne, PL, XXXVIII, 754.
20/
Cf. Evangelii gaudium, Pastoral de conversió, núms. 25-33.
