LA SAGRADA FAMÍLIA
No deixa de ser un contrasentit que la celebració
de la Festa de la Sagrada Família s’associï gairebé inconscientment amb
el model de família que fins fa pocs anys era l’habitual en el nostre entorn,
tot i que sospito que el concepte de família “tradicional” respon més a un
estereotip que a una realitat, que sempre és més plural i més dinàmica que no
pas la idea que en tenim.
Dic que em sembla un contrasentit, perquè no es pot
pas dir que, segons els relats de la infància de Jesús, la seva família fos
gaire convencional: no s’ajusta gaire al que deurien ser els patrons habituals
a la Palestina rural del segle I. Allò que remarquen els evangelis i allò que celebrem
és sobretot l’acollida de Déu a la pròpia vida, la confiança i la llibertat per
seguir-lo més enllà dels costums i les seguretats, l’estimació mútua, l’amor
incondicional. La família és el lloc de trobada en l’amor, però com si fos un
tastet de la transfiguració, és també el lloc des d’on s’empeny els seus
membres cap enfora: cap a Egipte, cap al Temple, i en el Jesús adult, cap al
poble. No és, doncs, una família tancada en ella mateixa. Ben al contrari. En
cert sentit és una família que arrisca. No busca la seguretat de la llar de
foc, sinó el Regne de Déu, ben a la intempèrie.
Per això la Sagrada Família continua sent “el”
model, encara que vagi passant per institucions familiars culturals molt
diverses arreu del món, que sempre són expressió concreta i incompleta d’una
realitat més gran des d’un punt de vista cristià. El valor, crec jo, rau en la
qualitat de l’estimació entre les persones i no en el model institucional,
encara que, porucs com som, tendim a tèmer les novetats i a idealitzar les tradicions.
Però hi ha unes quantes realitats de què podem alegrar-nos i que no estaria
gens malament que s’expressessin d’alguna manera en les nostres celebracions
d’aquesta Festa: el major grau d’igualtat entre homes i dones, que fa que les
dones ja no siguin tan depenents econòmicament de les seves parelles i que els
homes es comprometin més i millor en el dia a dia familiar; la major implicació
de molts homes en l’atenció i cura de les persones de casa que ho necessiten;
l’acollida dels infants amb discapacitat i la lluita perquè les retallades no
afectin la qualitat de la seva atenció; la bona disposició de tantes parelles,
avis, oncles, germans, tiets, quan s’ha produït un trencament familiar i nous
aparellaments, per acollir i estimar els fills i filles de “l’altre”; el suport
mutu de tantes famílies en moments de crisi, d’atur, d’estretor econòmica; la
millor acceptació social de pares i mares solters sense estigmes;
l’acompanyament en els moments difícils, en la malaltia i en la mort...;
l’acolliment dels familiars homosexuals, que es poden expressar amb llibertat i
naturalitat; el suport als joves sempre en situació laboral precària; el
respecte per aquests joves que conviuen en parella i ja no es casen, però que
igualment estimen i són estimats.
Són signes d’amor, de confiança i de llibertat,
encara que apareguin en moments de fort canvi, d’una certa confusió, amb
interrogants i en models que possiblement no passarien la “prova del cotó” de
l’ortodòxia eclesial, però això no els treu autenticitat des del punt de vista
de l’amor, de la mateixa manera que determinades formes de matrimoni no
garanteixen per si mateixes l’amor mutu dels seus membres.
Alegrem-nos-en i celebrem-ho, perquè també són
signes que Déu es manifesta a través de tota realitat humana, més enllà de
models i cultures.
(Publicat a Catalunya
Cristiana)
Publicat per
Mercè Solé a 10:00 Cap comentari: 
