ADÉU....DESITJAT

Adéu, monsenyor

Sense ocultar el seu enyor per èpoques pretèrites i amb la possessió de la veritat absoluta per bandera, Antonio María Rouco Varela deixa aquesta setmana la presidència de la Conferència Episcopal que ha ..... durant dotze dels darrers quinze anys. I no ha estat precisament una direcció exempta de polèmica, per molt que el també arquebisbe de Madrid atribueixi tots els mals de l'església i de la societat a l'abandonament de les seves doctrines.

Conegut per ser ultraconservador, dur, antipàtic i seguidor de la línia dura dins la institució catòlica, no són pocs els creients (i més els no creients) que esperaven el seu relleu amb impaciència. Sota el seu mandat, la Conferència Episcopal ha provocat que l'església catòlica sigui majoritàriament identificada amb la dreta més rància, la que defensa a ultrança el seu model i és incapaç d'acceptar altres opcions, la que vincula la crisi amb la secularització i la que s'enroca en els seus plantejaments, indiferents a qualsevol avanç en matèria e drets civils. Una església que s'ha volgut vendre com una víctima de la modernitat i del “materialisme i relativisme” que impregna la classe política espanyola, vexada gairebé en la seva totalitat per Rouco Varela.

Com és lògic, la Conferència Episcopal té tot el dret de defensar allò que creu més adequat a la seva línia de pensament; el problema sorgeix quan un ampli sector dels catòlics de base no estan d'acord amb la línia seguida i quan, contràriament als principis que afirma defensar, s'oblida dels afectats per la crisi econòmica (poc o gens ha parlat Rouco dels aturats, dels joves sense futur o dels desnonaments), del drama de la immigració, de la violència masclista, o dels escàndols de pederàstia en el seu si.

Això sí, s'ha erigit en defensora de la “família tradicional”, la única que garanteix el futur i pot lluitar contra l'envelliment i la depravació moral de la població. Amb aquest objectiu, ha emprat totes les seves forces en aconseguir que el que ells consideren pecat sigui també delicte, negant a gran part de la ciutadania l'assoliment d'uns drets pel simple fet de pensar o actuar diferent. Aquí encaixa la seva guerra oberta contra el matrimoni homosexual i la llei de l'avortament, pilars fonamentals de “l'abandonament de la doctrina cristiana” i, a la llarga, causa de la nostra perdició.

També, per molt que l'arquebisbe afirmi que “l'església no reivindica cap privilegi per a ella, s'han revoltat contra qualsevol intent d'acabar amb totes les prebendes i exempcions dels que gaudeix en virtut d'uns acords amb la Santa Seu anacrònics i d'urgent derogació. Els avantatges fiscals o l'assignatura de religió catòlica a les escoles en són uns bons exemples.

Tant de bo tota l'energia orientada a aquests assumptes s'hagués dirigit en saber entendreles necessitats de la població i en lluitar per assolir una societat més justa i igualitària. Malauradament, la cúpula de l'església espanyola continua ancorada en segles passats i, vista la seva composició actual, les esperances perquè s'hi produeixi un canvi significatiu són escasses.

No és que la societat s'hagi “oblidat de Déu”, monsenyor; és que la conferència que vostè ha dirigit fèrriament els darrers anys l'ha col·locat en una esfera llunyana, distorsionant la seva imatge i posant-lo al servei de la seva visió de la realitat. Per això no s'ha d'estranyar que avui la majoria, inclosos molts de creients, celebrin el seu relleu.