10 MANAMENTS...

Els DEU Manaments del Papa

Un any després de ser elegit, els gestos de Francesc anuncien canvis però no se sap de quin abast

JOAN SERRA / THAÏS GUTIÉRREZ Barcelona |

Un any després que Jorge Mario Bergoglio sortís al balcó de la basílica de Sant Pere per presentar-se com a nou pontífex, al Vaticà es viu un canvi d’etapa, un viratge que és fonamentat per fer bo el discurs renovador de Francesc. Perquè dels gestos, evidents fins ara, se n’esperen reformes. El Papa ha generat esperança entre els catòlics d’arreu del món que desitgen una actualització de l’Església en funció dels requeriments dels nous temps, però el pontificat de Francesc encara planteja nombroses incògnites. Superada l’etapa de Benet XVI, tan convulsa que va acabar en renúncia, Bergoglio personifica una altra Església, la que es deu als pobres. Del Papa se n’espera sobretot que no decebi.

1 . Església dels pobres

Gestos de senzillesa i missatge d’acostament als vulnerables

El cardenal que viatjava en metro a Buenos Aires ha construït en cada gest una imatge de senzillesa i proximitat que no ha deixat de sorprendre. En el primer missatge, pronunciat el 13 de març del 2013, just després de ser elegit papa, Francesc va demanar que resessin per ell. Portava una creu de ferro penjada del coll i va optar per un vestuari més auster que els predecessors. Ha preferit la comoditat de la residència de Santa Marta i ha renunciat a passar les vacances a Castel Gandolfo, la residència estiuenca dels pontífexs. Les decisions de Francesc han acompanyat aquell desig expressat poques hores després del conclave: “Com m’agradaria una Església dels pobres i per als pobres!”

2 . Pecats del capitalisme

Llegir la crisi com el resultat d’una economia despietada

El document de la primera exhortació apostòlica del Papa - Evangelii Gaudium [L’alegria de l’Evangeli]- no va generar indiferència. Era rellevant la seva crida a reformar el papat i tornar a l’essència de l’Església, però també la reflexió sobre la tirania del sistema econòmic. “Hem de dir no a una economia d’exclusió i de desigualtat. Aquesta economia mata”, va afirmar Francesc. El pontífex, que va subratllar que als mercats hi imperen “l’especulació financera, una corrupció ramificada i una evasió fiscal egoista”, va qualificar el sistema econòmic d’“injust d’arrel” perquè hi predomina “la llei del més fort”. El pontífex argentí ha interpretat la crisi com el resultat d’un capitalisme despietat.

3 . Paper de la dona

No ordenarà dones sacerdots però vol més presència femenina

Sobre el protagonisme de la dona a l’Església, el pontífex ha evitat qualsevol possibilitat d’introduir el sacerdoci femení. En l’exhortació apostòlica reclamava que era “necessari ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva en l’Església, concretament “en els diversos llocs on es prenen les decisions importants”. No ordenarà dones sacerdots, però pretén aconseguir que tinguin protagonisme.

4 . Família i divorci

Aconseguir que l’Església no exclogui els creients divorciats

Obrir l’Església als divorciats sense modificar la doctrina. Francesc busca una fórmula per acollir els creients que ara se senten exclosos. Per actualitzar el debat sobre la família, el Papa ha convocat dos sínodes -el primer, a l’octubre- que serviran per madurar posicions que permetin una benedicció de les noves formes de famílies. Els gestos han estat significatius. El Papa ha requerit als bisbes que traslladin un qüestionari amb preguntes concretes per conèixer els fidels que atenen les parròquies.

5 . Homosexualitat

Defugir el paper condemnatori de l’Església

El Papa ha suavitzat la lectura que fa l’Església de l’homosexualitat. El juliol passat, en el vol de tornada de la Jornada Mundial de la Joventut, celebrada a Río de Janeiro, Francesc va pronunciar una de les seves frases més cèlebres: “Si una persona és gai, busca el Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-la?” En la primera entrevista que va concedir, a la revista jesuïta La Civiltà Cattolica, va recordar que quan era arquebisbe de Buenos Aires rebia cartes d’homosexuals que “senten que l’Església els ha condemnat”. Pel Papa, l’Església no ha de fer un paper condemnatori.

6 . Reforma de la cúria

Ha creat un consell assessor i ha iniciat canvis a la banca vaticana

Francesc ha deixat clar que la seva visió de l’Església no és vaticanocèntrica. Ha verbalitzat que la cúria -el govern de l’Església-és “la lepra del papat”, tal com va dir en una entrevista a la La Repubblica. El pontífex ha creat el Consell de Cardenals, l’anomenat C-8, que l’assessora sobre la reforma de la Santa Seu. I ha posat fil a l’agulla en el control de la banca vaticana, que fins fa poc era una de les entitats més opaques del món. Ha impulsat canvis per garantir la transparència de l’Institut per a les Obres de Religió.

7 . Atenció als desvalguts

El simbolisme: triar Lampedusa com a primer viatge oficial

Francesc es va desplaçar a Lampedusa poques setmanes després que una embarcació amb desenes d’immigrants naufragués i deu d’ells morissin intentant arribar a terra ferma. El Papa va recordar que l’objectiu del viatge era “despertar les consciències” i va denunciar la indiferència global davant de la tragèdia. El gener passat es va tornar a referir a la qüestió de la immigració: “S’ha d’acabar amb els mercaders de carn humana que volen esclavitzar els immigrants i els refugiats”.

8 . Contra la guerra

El retorn del Vaticà a la política exterior: reclamar la pau a Síria

El Papa ha seguit de ben a prop la guerra de Síria i ha pres una posició clara respecte al conflicte. Ha demanat a la comunitat internacional que busqui iniciatives clares per aconseguir la pau. El 7 de setembre va convocar una jornada de dejuni i oració “per la pau a Síria, al Pròxim Orient i a tot el món”. Fins i tot va utilitzar Twitter per deixar clara la seva postura: “Mai més la guerra!”

9 . Gestió dels abusos

La llacuna: les acusacions de l’ONU sobre la pederàstia

Tot i les iniciatives per lluitar contra els abusos sexuals a l’Església -com la creació d’una comissió internacional que l’assessora en la prevenció d’aquests abusos i en l’atenció a les víctimes i les seves famílies-, Francesc encara té molta feina a fer. L’ONU va donar un toc d’atenció molt seriós al Vaticà aquest febrer quan va denunciar que l’Església segueix encobrint casos de pederàstia. La resposta del Papa va ser tèbia: “La gran majoria dels abusos es produeixen a la família”, va expressar al Corriere della Sera.

10 . Discurs menys polèmic

Defugir el debat constant sobre l’avortament o els anticonceptius

“No podem continuar insistint sempre només en qüestions referents a l’avortament, el matrimoni homosexual o l’ús d’anticonceptius”. La reflexió del Papa indica el canvi de rumb per evitar debats que generen ruptura.

El Papa topa amb resistències de la cúria

Alts dirigents vaticans mostren la seva disconformitat amb el camí de reformes encetat per Francesc

SANDRA BUXADERAS Roma |

Francesc ha estat elegit Home de l’Any per la revista Time. És el dirigent internacional més retuitejat a les xarxes socials i arrossega més persones a les audiències i misses que el seu predecessor, Benet XVI. Tot aquest entusiasme, però, és molt més matisat a l’interior dels palaus curials de la vella Roma, on aquest primer any de l’era Bergoglio s’han detectat importants reticències a les reformes anunciades pel papa argentí.

L’episodi més sonat ha tingut lloc arran dels pronunciaments de Francesc que semblen indicar que el sínode sobre la família de l’octubre vinent podria facilitar la comunió als divorciats que s’han tornat a casar. El responsable del dicasteri vaticà de la Doctrina de la Fe des de temps de Benet XVI, l’alemany Gerhard Müller, va tancar la porta a aquest projecte en una carta al diari del Vaticà, l’Osservatore Romano. Però llavors el cardenal hondureny Óscar Rodríguez Madariaga, estretíssim col·laborador de Francesc i coordinador del petit grup de cardenals que assessoren el Papa, el C8, va respondre a Müller des del diari alemany Koelner Stadt-Anzeiger : “Müller és un professor de teologia alemany, en la seva mentalitat només hi ha el que és vertader i el que és fals... Però, germà meu, el món no és així, hauries de ser una mica flexible quan escoltes altres veus”, va etzibar-li. Madariaga ha deixat clar que no són els dirigents de la cúria els que tenen la paella pel mànec, sinó que qui haurà de decidir aquesta reforma són els bisbes de tot el món reunits en el sínode.

La comunió dels divorciats

Aquesta no ha estat l’única polèmica sobre la qüestió dels divorciats. El portal de l’Església alemanya, Katholisch.de, recollia unes declaracions fetes per un altre cardenal del C8, Reinhard Marx. L’alemany explicava que, en el recent consistori de cardenals sobre el tema de la família, l’escollit pel Papa per introduir el tema, el també alemany Walter Kasper, va oferir una visió oberturista en què incloïa la possibilitat de permetre la comunió als divorciats “en alguns casos”.

Les bosses de resistència s’expressen en altres àmbits. El prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica, el cardenal nord-americà Raymond Burke, ha expressat obertament divergències amb els projectes de reforma de Francesc en una entrevista a la cadena EWTN. “Un té la impressió, o així ho interpreten els mitjans, que el Papa pensa que nosaltres parlem massa de l’avortament, massa de la integritat del matrimoni entre un home i una dona. Però mai no en podem parlar prou!” El cardenal afegia que “no té sentit” fer una reforma en profunditat de la cúria, com es proposa Francesc.

Encara un altre exemple de baralles internes, com explicava fa poc el vaticanista John Thavis, és la reforma financera de la Santa Seu. Thavis relata que els dirigents de l’Autoritat d’Informació Financera vaticana (AIF) s’han queixat que no estan al corrent de les investigacions que el personal de la mateixa AIF manté dins el Vaticà.

El Papa “marxista”

El vaticanista Iacopo Scaramuzzi també corrobora a l’ARA que “hi ha un veritable conflicte dins la cúria, que no es fa públic per la tradicional cultura d’obediència dins la jerarquia eclesiàstica, i perquè Francesc és tan popular que es fa difícil criticar-lo, però que al final acaba emergent”. Una de les maneres com “aquest mal humor” s’acaba expressant, segons Scaramuzzi, és a través d’un diari italià conservador, Il Foglio, del periodista Giuliano Ferrara, que era entusiasta de Benet XVI -almenys al principi- i que ara, en canvi, ha publicat “moltes opinions contràries” a l’enfocament del papa actual en qüestions com l’avortament o la bioètica.

El Papa també ha trobat una forta oposició a les seves denúncies sobre el capitalisme salvatge als Estats Units, on alguns jerarques eclesiàstics són pròxims a l’ultraconservador Tea Party, que ha acusat Francesc de “marxista”. Que el cardenal Marx -coincidències de cognom a banda- es prengués la molèstia d’escriure un llarg article a l’ Osservatore Romano per assegurar que Francesc no és marxista demostra com el cercle de confiança de Francesc ha detectat que les crítiques del Tea Party tenen més ressò del que seria desitjable, analitza Scaramuzzi.

Seria gairebé estrany, però, que Francesc trobés via lliure en el seu camí de reformes. No en va ha heretat la cúria i els cardenals nomenats durant els 35 anys dels pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI. Alguns alts càrrecs esperen que el pontificat no duri gaire. Com va poder comprovar aquest diari, quan a un cardenal sempre vestit de vint-i-un botons li van preguntar per què vestia un senzill clergyman negre, va respondre que “ara la moda és aquesta”. La major part de les vegades la resistència a Francesc es palpa en la ironia que usa el sector de la cúria més reticent a les reformes. Fins i tot en els silencis. En una organització tan jeràrquica com la Santa Seu, un cardenal deia que estava “colpit” per com estan de callats alguns alts càrrecs a les reunions. En un món habituat a les lloances al Papa, hi ha silencis que parlen.

Tot el que no canviarà Francesc

El pontífex no pretén revolucionar l’Església sinó reformar-la

JORDI LLISTERRI Director de Catalunyareligió.cat |

Sembla que les reunions privades que el Papa té amb els bisbes que passen per Roma en visita ad limina -com la dels bisbes catalans de divendres passat- comencen sempre més o menys així: “Vostès diran… La pilota és a la seva teulada”. Cap indicació, cap instrucció sobre què han de fer o de què han de parlar. El Papa escolta, pren mides, detecta quins temes li plantegen els bisbes d’arreu del món, els acomiada amb gran calidesa i proximitat... i acaba decidint ell. Aquesta manera de fer és una bona pista sobre quins canvis es poden esperar en un dels grans àmbits en els quals ha d’actuar Francesc, el funcionament de la institució eclesial. De cara endins. L’altre àmbit és la pràctica pastoral. De cara enfora. Tots dos focus estan cridats a una renovació pilotada i sota control.

En la manera com es governa l’Església, el gran tema serà aplicar el que en argot eclesiàstic es diu col·legialitat. És un concepte que s’utilitza des de l’època del Vaticà II i que s’hauria de traduir en una participació més gran de tots els estaments eclesials en la presa de decisions. Participació. Que ningú esperi que això converteixi l’Església en una monarquia parlamentària, on el Papa regna però no governa. La col·legialitat que impulsa Francesc vol dir que tothom sigui efectivament inclòs en el procés de deliberació i de discerniment, i que el resultat final no pugui ser aliè a aquest procés. Però Francesc no canviarà l’estructura jeràrquica de l’Església. Dins d’aquesta dinàmica, un segon canvi important es podrà veure en una descentralització més gran de l’estructura curial. I que el que pugui quedar en mans de l’episcopat local, dels instituts de vida religiosa o dels moviments laïcals, no ho hagi de decidir Roma.

De cara enfora ja es veu on ha ficat la banya Francesc. És d’esperar veure més dones com a cares visibles de l’Església. I, amb els divorciats, el canvi que s’especula és trobar la fórmula de penediment o reconciliació que els permeti tornar a combregar i que l’Església beneeixi la seva nova vida familiar però sense canvis doctrinals. Són exemples dels tipus de canvi que es poden esperar. Sense canviar l’estructura, que s’acabi el govern per decret en funció de les dèries del Papa o del bisbe de torn. Sense admetre el divorci, aconseguir que els divorciats no es continuïn sentint exclosos o condemnats per l’Església. Sense ordenar dones sacerdots, aconseguir que tinguin el protagonisme que els correspon. O, com ja hem vist, sense aplaudir l’homosexualitat, dir: “Qui sóc jo per jutjar-los?”

Pot semblar poc respecte de la imatge de revolució que han generat els gestos de Francesc. Però ni es pot matar tot el que és gras, ni el programa del Papa és el del Procés Constituent. No és un revolucionari, és un reformador. És una reforma viable, que, si es consolida, ja donarà lloc a altres canvis de qüestions que cauran pel seu propi pes.

El triomf de l’Església moderada

Ricardo Blázquez capitaneja un nou estil a la Conferència Episcopal i tanca l’era Rouco

JESÚS BASTANTE LIÉBANA Madrid |

I de sobte, va passar. El cardenal de Madrid, Antonio María Rouco Varela, va desaparèixer i, en el seu lloc, qui tots esperaven: l’arquebisbe de Valladolid, Ricardo Blázquez, el nou president de la Conferència Episcopal. I, sense grans ostentacions, es va generar la sensació que, un any després, l’ efecte Francesc començava a fer-se present en una Església espanyola massa escorada a una doctrina dura, anquilosada i excloent. Les coses han canviat. I molt.

Ricardo Blázquez ho va anunciar en la seva presentació: busca una Església que sigui “casa de portes obertes”. No cal esperar un canvi radical en la doctrina -com tampoc en el cas del papa Francesc-, però sí una manera completament diferent de presentar-se davant la societat. “L’estil és la persona”, va reconèixer en roda de premsa. I la persona és radicalment diferent en les formes, i molt més conciliadora en el fons. S’han acabat les manifestacions, les declaracions agres, les condemnes extemporànies. Se seguirà defensant la vida, però totes les vides: també les dels pobres, els nens soldat o els immigrants. El mateix Blázquez, asseguren els seus familiars, va intervenir directament amb les autoritats per evitar que un jove senegalès ingressat en un CIE fos reenviat en avió al seu país. Sense alçar la veu i sense publicitat.

Als seus 72 anys, aquest avilès està lluny de ser un bisbe donat als luxes. Viu i vesteix modestament, condueix el seu propi cotxe i, per no tenir, no té ni mòbil. I, el que és més important, sap “fer-se” del lloc on és enviat. Ja li va passar a Bilbao, on Arzalluz el va rebre amb el famós “un tal Blázquez”, i va acabar sent un eix imprescindible per a la pacificació d’Euskadi, i en la seva anterior etapa a la Conferència Episcopal, en què malgrat les traves imposades pel derrotat Rouco Varela, va aconseguir arribar a acords sòlids amb el govern Zapatero. Amb un estil dialogant i basat en el consens. La nit i el dia respecte a l’autoritarisme del cardenal de Madrid.

Al seu costat, el nou vicepresident, Carlos Osoro. Amb 69 anys, l’actual arquebisbe de València és reconegut per tots com el Francesc espanyol, i es revela com el principal candidat a succeir Rouco Varela a l’arquebisbat de Madrid. Un imponent complement per a Ricardo Blázquez, ja que, si l’un és el teòleg, l’altre és el pastor. L’un més introvertit, l’altre un huracà mediàtic. I tots dos amb “olor d’ovella”, com demanava Francesc.

El sector rouquista, derrotat

Els grans derrotats d’aquesta històrica jornada per a l’Església espanyola són els afins al sector rouquista, que, fins i tot en plena retirada, comptava amb nombrosos suports. Una derrota que es plasma en la configuració del mateix comitè executiu, en què Rouco només ha pogut ubicar -a més d’ell mateix, ja que l’arquebisbe de Madrid compta, per estatuts, amb una butaca en el màxim òrgan deliberatiu de l’Església espanyola- l’arquebisbe de Sevilla, Juan José Asenjo, el seu gran candidat per succeir-lo. En canvi, el sector més oberturista ha elegit els arquebisbes castrense -Juan del Río, un dels munyidors del canvi en la Conferència Episcopal- i de Santiago, Julián del Barrio, un bisbe sensat i poc donat al conflicte. Al seu costat, el portaveu, José María Gil Tamayo, l’ home del Papa per a la comunicació de l’Església a l’Estat.

Què es pot esperar en el futur? Moderació, portes obertes, col·legialitat i un objectiu molt clar: passar de la doctrina a l’Evangeli i de l’Església del no a la del sí. “És la millor elecció que podria haver-se fet. Hem mirat de fer el millor per a l’Església, seguint les indicacions de Francesc. I creiem que l’hem encertat”, afirmava ahir un bisbe.