A "DIARIO DE MALLORCA"¡¡¡¡¡

COM S´EXTINGIRÀ, EL CELIBAT?

DIARIO DE MALLORCA - 11.02.2014

Josep A. Grimalt. Filòleg

Crec que si fèiem una enquesta entre els interessats en la vida de l´Església sobre les qüestions que hauria d´encarar el Papa Francesc, les dues més assenyalades serien el celibat sacerdotal i l´ordenació de les dones. A un article publicat dia 21 de gener, em referia a la tasca que el Papa està disposat a dur a terme per fer avançar la doctrina i la pràctica de l´Església cap al reconeixement i al respecte dels drets humans. Aquests dos punts hi tenen una relació molt directa com intentaré fer veure.

No he vist cap proclamació de drets humans que ho digui, però considero  que un dels més essencials és que tothom té dret a estimar i a esser estimat. És ver que els poders públics no tenen mitjans per a garantir-ne l´exercici a cada individu, per això n´hi ha molts que hauran passat tota la vida sense estimar ni esser estimats. Però ja que les autoritats no hi poden fer res activament, almenys no han de posar obstacles perquè cadascú cerqui com pugui la manera de viure un amor correspost.

Em referesc, ja ho deveu entendre, a l´amor per excel·lència, a l´amor-passió, "eros" (i no el me faceu definir, hi ha una mala fi de llibres sobre el tema), no a l´amor de benevolència, "agápe", el que sentim per aquells éssers amb qui ens uneixen vincles positius: pares, fills, amics, fins i tot mascotes. El matrimoni no és l´única via per a l´amor, però, tractant-se de sacerdots, sí que seria el camí lícit per a canalitzar la primera classe d´amor de què parlava.

En regim de celibat, un capellà no se pot enamorar, ni mantenir cap casta de relació que no sia exempta de tot apassionament, per feble que sia. El celibat no sols li impedeix contreure matrimoni, també li condiciona el comportament envers l´altre sexe: no pot esser galant, ni tan sols en forma atenuada, amb cap dona, i el seu capteniment envers les de la família (germanes, nebodes, i no dic cunyades) ha d´esser contengut: per exemple, no les ha de besar, ni en la forma més casta, mentre du la sotana posada.

A més de l´impediment rònec de casar-se, el celibat té uns efectes col·laterals: no sols priva dels béns principals del matrimoni, esposa i fills, sinó dels secundaris: companyia, vida familiar, ajuda, assistència en situacions de necessitat, i més. Si l´afectat té una germana mal casadissa, ella li remeiarà alguna d´aquestes mancances, però no sempre se dóna aquesta feliç circumstància. (Quan encara se podia permetre tenir servici domèstic, era recomanable, quasi indispensable, que la criada fos de més edat i amb poc sex-appeal, en el físic i en la indumentària.)

Des de sempre, en règim de celibat, els beneficis secundaris del matrimoni de vegades eren obtenguts a través de succedanis, com he indicat, però els primaris, els relatius a la vida afectiva, ho havien d´esser clandestinament, de manera mal vista i amb problemes de consciència.

No ignor que el celibat té avantatges (a mi m´ho heu de dir!): t´allibera de conflictes i discussions amb la parella, i dels maldecaps que els fills i els néts, vulgues o no, et donaran. Però només és bo assumit amb tota llibertat i sense pressions de cap casta, que no és el cas del sacerdotal. I no hem de suposar que la vocació pel sacerdoci dugui inherent la disposició perpètua envers el fadrinatge.

¿Com reaccionaria l´Església si alguna institució o organisme com ara la universitat, l´exèrcit, la judicatura i altres, exigia el celibat als seus membres? El celibat s´hi podria justificar amb els mateixos arguments amb què se defensa per al sacerdoci, com ara que permetria una dedicació plena, aprofitant les energies que els deures familiars reclamen. M´imagín que ho condemnaria de totes totes, al·legant que és antinatural, que el dret a contreure matrimoni és inviolable, etc. I tendria raó.

Deia que, quan l´Esglèsia se decidirà a suprimir el celibat obligatori, ja el trobarà abolit per l´evolució mateixa del sacerdoci. Com serà això? La crisi de vocacions ha fet que els capellans en exercici sien insuficients per a atendre les necessitats de les parròquies encara en peu. Això els sotmet a una sobreexplotació nociva per a la seva pròpia vida espiritual: ¿com se poden celebrar tres misses o més en un dia amb l´atenció i la devoció degudes?
Ja se comença a introduir la pràctica de donar una participació més activa als seglars en les celebracions i no és desbaratat pensar que la línia divisòria entre clergues i laics, fins ara rabiosament infranquejable, s´anirà difuminant i aquesta indefinició acabarà descol·locant el celibat obligatori. Un cop més, la intel·ligència i l´evolució natural de les coses s´haurà imposat a la caparrudesa dels homes.

 

 

L´ordenació de les dones, una qüestió de principi

DIARIO DE MALLORCA - 17.02.2014

Josep A. Grimalt

No tenc competència, ni a prop fer-hi, per a indagar l´origen i les causes dels diferents papers que les comunitats han assignat a homes i dones. Em basta saber que, en la gran majoria de casos que coneixem, són injustes i desfavorables per a elles i no tenen un fonament racional.

D´aquestes diferències, n´hi ha de molt arbitràries, com les relatives a indumentària i ornamentació: per què els primers vestidets dels nins han d´esser de color de cel i de color de rosa, els de les nines? Fins fa poc, entre nosaltres, els homes no s´haurien atrevit a dur arracades (el diccionari Alcover-Moll defineix "arracada" així: "Cercolet o altra peça de metall que les dones duen penjat a l´orella per adorn", definició inexacta per altres conceptes també). Els concursos de bellesa són reservats a les dones. De temps meu, només elles tocaven l´arpa, fins que s´hi llançà el virtuós Nicanor Zabaleta i en va fer meravelles.

HI ha diferències entre l´home i la dona imposades per la natura, però són poques: la lactància natural està reservada a la dona; l´artificial, ja no. Sembla que les dones són poc aptes per a tocar la trompeta, perquè aquest instrument exigeix una capacitat toràcica que només se sol donar entre els homes (recordau la còrpora de Louis Armstrong).

Podria continuar, però ja hi ha bibliografia de sobres per als qui en vulguin saber més. Només observaré que, en el fons d´aquesta discriminació, hi ha subjacent la idea que la dona és un complement de l´home, al servici del qual ha d´orientar tota la seva activitat. L´Església ha assumit des dels seus orígens aquest prejudici, que troba reforços en alguns passatges de la Bíblia: la dona és creada perquè no és bo que l´home estigui tot sol, la costella, la serp, etc. Sant Pau ho corrobora i diu que la dona ha de dur els cabells llargs i l´home, curts (I Corintis, 11:2-15), i li fa fer el paper de beneita (14:34-35).

Però un cop les dones han envaït espais que abans els eren vedats, s´ha demostrat que hi serveixen igual de bé (o de malament) que els homes. En el món secular, avui ja exerceixen tot casta d´activitats, oficis i professions. Ho consider un progrés just i, sobretot, racional. Però, com deia a un article anterior, l´Església fa seus els avenços del món secular amb moltes resistències i de vegades perquè no li queda altre remei. De temps meu, la dona hi tenia assignades unes tasques que, a part la catequesi, eren servils: agranar els temples, espolsar els retaules, fer llànties netes€ He sentit dir que, en certes èpoques, no hi podien cantar. Són dones les qui tallen les hòsties, que no poden consagrar.

A l´ordenació de les dones, còngrua en aquest intent de posada al dia que s´insinua amb el papa nou, ell mateix ja hi ha tancat la porta: "és una qüestió que no se posa en discussió", diuen que ha dit. És a dir, si mai el canvi arriba, no seré a temps a veure´l.

Vos podeu figurar que, personalment, aquest assumpte no m´afecta gens ni mica: ni som dona, ni m´he sentit cridat mai al sacerdoci. Em demanareu, doncs, i per què te´n preocupes? Deu esser per la vena que tenc de racionalista. Els arguments que s´hi solen aportar en contra no em convencen: "els apòstols eren homes; en l´Eucaristia, el sacerdot ha d´esser signe de Jesucrist, que era home€". Quan diuen home, deuen voler dir "mascle", perquè, si volen dir "pertanyent a l´espècie humana", l´al·legat no té sentit perquè la dona també hi pertany. I si volen dir "mascle", ¿què hi pinta, el sexe, en l´Eucaristia? L´Eucaristia és un memorial (com diu Lluc 22:19, i ho repeteix el cànon de la missa) del darrer sopar del Bon Jesús amb els apòstols, i segons se sol entendre, només hi varen participar mascles, cert, però llavors l´argument se podria esgrimir per prohibir combregar a les dones.

Quan Déu prohibeix una cosa, és lògic demanar-se quina és la ratio legis de la prohibició, i jo no la sé intuir de cap manera a la que donen per certa. Vegem-m´ho: ni entre els caràcter sexuals masculins primaris (l´aparell reproductor) ni entre els secundaris (tòrax i espatles més amples, to de veu més baix, barba, pèls del cos més abundants), no n´hi ha ni un que intervengui per res en cap de les funcions pròpies del sacerdot. Si ara em dèieu: en la celebració de la missa, hi intervé la barba, ho començaria a entendre€

Si em declar partidari de l´ordenació de les dones, com m´hi declarava per la supressió del celibat obligatori, és per una qüestió de principi. Ara, no em faig il·lusions sobre els resultats. Pal·liarien per un temps la falta de vocacions i poca cosa més.