A DAVOS...ECONOMIA...INDEPENDÈNCIA ???

 Sala i Martín revela com va acorralar Barroso sobre la independència de Catalunyahttp://www.vilaweb.cat/noticia/

Sala i Martín revela com va acorralar Barroso sobre la independència de Catalunya

Fou en un sopar privat a Davos amb empresaris, economistes i funcionaris

L'economista i professor de Columbia Xavier Sala i Martín ha explicat en un apuntament del seu bloc què va dir exactament al president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, sobre la independència de Catalunya, en un sopar privat el dia 23 de gener a l'Hotel Intercontinental de Davos, on aquells dies es feia el Fòrum Econòmic Mundial. Ahir el diari El Mundo va revelar la topada dialèctica que havien tingut, però Sala i Martín ha volgut puntualitzar la informació i ampliar-la.

Aquell sopar havia de servir per a parlar de la UE i hi havia economistes, inversors i empresaris, a més de funcionaris dels Estats Units i fins i tot la ministra de Finances de Noruega, Kristin Halvorsen, segons que explicava El Mundo.

Sala i Martin n'ha parlat en el seu bloc, i també en declaracions a RAC-1, on ha relatat la conversa amb Barroso:

Sala i Martín explica que efectivament Barroso va començar parlant del 'renaixement d'Europa': 'Fa un any tothom es pensava que Europa seria més petita perquè hi hauria països com Grècia que en sortirien i, en canvi, és més gran perquè hi han entrat països com ara Croàcia i, uns altres, com Sèrbia, són a punt.'

Després fou el torn de Sala i Martín, que va parlar de crisi econòmica i competitivitat, però va voler aprofitar la part final del seu discurs per dir això:

'Senyor Durão Barroso, aplaudeixo i comparteixo el vostre discurs sobre les bondats de la democràcia a Europa i entenc que us sentiu orgullós de l'èxit del procés d'ampliació a països com Croàcia i Sèrbia. És molt important que Europa sigui cada vegada més gran, tingui cada vegada més ciutadans i sigui cada dia més democràtica. Però hi ha una cosa que no entenc. Croàcia i Sèrbia han aconseguit la independència per mitjà de guerres sagnants, amb abundants crims contra la humanitat que són jutjats pel tribunal de l'Haia. Com vós sabeu (perquè ens coneixem), encara que jo sigui a la delegació nord-americana sóc originari de Barcelona. Us esmento aquest detall perquè els meus compatriotes catalans demanen un referèndum que els permeti de decidir si volen continuar a Espanya o prefereixen anar per un altre camí. Enmig d'aquest procés, vós, senyor Barroso, heu dit que si els catalans voten a favor de la independència, automàticament quedaran fora d'Europa. Jo no tinc res contra els ciutadans dels Balcans, però us pregunto: "De debò que l'Europa democràtica de la qual us sentiu tan orgullós és una Europa que celebra la incorporació de països que aconsegueixen la independència a través de cruentes guerres, però amenaça amb l'expulsió aquell qui busca això mateix a través dels vots?"

I Barroso li va respondre: 'Estimat Xavier, tu saps que jo estimo Catalunya i els catalans. I crec que els catalans també ho saben. L'únic que he dit és que la UE és una unió d'estats i qui forma part dels tractats és l'estat espanyol; per la qual cosa si Catalunya passés a ser un estat diferent d'Espanya no podria formar part automàticament de la UE.' I va afegir: 'La majoria d'institucions internacionals, com les Nacions Unides, també són acords entre estats i, per tant, tenen el mateix problema.'

Sala i Martín va tornar a agafar la paraula: 'Senyor president, teniu raó: la UE no és l'única institució internacional que té aquest problema. És veritat que tots els països que s'han independitzat violentament acaben formant part de les Nacions Unides amb tota normalitat. Però això no hauria de ser motiu d'orgull sinó de vergonya, no tan sols per a la UE sinó per a tota la humanitat. No comença a ser hora que, com a éssers humans lliures i democràtics, rebutgem les fronteres traçades amb sang i violència i acceptem les que es dibuixen amb els vots dels ciutadans? Jo crec que sí. Encara més, penso que com en tantes altres ocasions en el curs de la història, aquest procés hauria de ser liderat per Europa. Aquesta podria ser una de les bases sobre les quals es fonamentés el nou renaixement d'Europa.'

I finalment va afegir: 'Dit això, és veritat que la UE és una unió d'estats, però els tractats no són escrits en pedra. Encara més, darrere aquests estats hi ha les persones i ara hi ha set milions de ciutadans europeus, que tenen un passaport on a la coberta hi ha escrites les paraules Unió Europea, i que vós amenaceu d'expulsar. Quan aquests ciutadans us preguntin: "Per què em preneu la ciutadania europea i la doneu a serbis i croats?", els haureu de respondre: "És que vosaltres vau tenir la gosadia de votar i això, els tractats europeus no ho toleren!" I quan ho feu, com creieu que la resta del món valorarà els valors democràtics de la nova Europa de la qual us sentiu tan orgullós? És aquesta l'Europa que feu renéixer? Perquè si ho és, el primer que no vol ser europeu sóc jo.' Sala i Martín diu, finalment: 'El públic va guardar un incòmode silenci fins que la moderadora no va donar pas  al   ponent   següent.

Sala i Martín revela com va acorralar Barroso sobre la independència de Catalunyahttp://www.vilaweb.cat/noticia/

Elisenda Paluzie: 'No caiguem en una batalla que teníem guanyada'

'El debat és si volem un estat independent, i no pas sobre balances fiscals', diu l'economista en aquesta entrevista a VilaWeb 

El govern espanyol vol neutralitzar un argument contundent de l'independentisme, el de l'espoliació fiscal continuada, i per això ha començat a jugar amb força la carta de les balances fiscals. Finalment en presentarà unes, calculades amb el mètode que rebaixa més el dèficit fiscal de Catalunya. Elisenda Paluzie (Twitter), degana de la Facultat d'Economia de la UB, és una de les economistes que més ha estudiat aquest camp d'uns quants anys ençà. En aquesta entrevista aclareix conceptes i demana que se superi el debat, que la mirada se centri a pensar la hisenda de l'estat català.

—Ara el govern espanyol juga la batalla política de les balances fiscals. És una batalla que ja van perdre?

—Crec que sí. Ja es poden embrancar en discussions metodològiques, que al final al ciutadà li queda la percepció, allò que veu. I veu com estan els trens de rodalia de Barcelona comparats amb els de Madrid; quins peatges paga aquí i quines autovies tenen en uns altres llocs; veu si s'ha pogut fer el tren de mercaderies aquí, com s'ha dissenyat la xarxa de gran velocitat a Espanya…

—L'ofensiva que fan és forta.

—No menystinc la seva capacitat de recuperar una batalla que ja teníem guanyada, amb tots els mitjans de comunicació que tenen… No la menystinc. Ara, seria un error de caure massa en discussions metodològiques. En algun cas tenen sentit, però al final discutim una cosa que supera una balança fiscal; discutim si som un poble que volem tenir un estat i un govern que treballi pels interessos dels seus ciutadans i les seves empreses o no. I això va molt més enllà de si el dèficit fiscal és de 10.000 milions o de 16.000 milions.

—Com ho hem d'enfocar, doncs?

—Es tracta de tenir un govern que prengui decisions d'acord amb l'estructura econòmica d'aquest país, amb la seva indústria de base exportadora, d'acord amb les necessitats de cohesió social, d'un país que ha rebut el 25% dels immigrats que han arribat a tot l'estat i que té unes necessitats de polítiques educatives determinades. No caiguem en debats metodològics del passat, que potser no interessen gaire a la gent. I si volem que Catalunya sigui independent, l'enfocament de la balança fiscal l'hem de reorientar tal com van fer Núria Bosch i Marta Espasa, fent la hipòtesi que Catalunya passa a ser un nou estat.

—Sobre la viabilitat d'aquest estat?

—Més aviat sobre quina serà la hisenda d'aquest estat català, quan ens oblidem de si hem de repartir la despesa i els sous dels funcionaris del servei d'educació del ministeri entre tots els ciutadans de l'estat i passem ja a fer els càlculs de la hisenda d'una Catalunya independent que assumeixi tots els impostos que s'hi recapten, que es queden aquí, i també les despeses i les competències que ara té l'estat. Hi haurà competències que ens costaran tant com li costa ara a l'estat espanyol, com ara la seguretat social, perquè haurem d'ingressar les cotitzacions socials; l'estat català haurà de pagar pensions i subsidis de desocupació, i també s'haurà de fer una estimació del càlcul d'ambaixades, sense que calgui tenir la dimensió d'estat postcolonial que té l'estat espanyol. I d'una altra banda, no caldrà assumir algunes despeses de ministeris que són molt duplicades.

—Per exemple?

—Doncs un exemple que sempre m'agrada posar és el d'Universitats i Recerca. Ara mateix els investigadors catalans de les universitats hem de presentar cada tres anys a Madrid els papers per demanar que ens financin la recerca. I ara també cada tres anys hem de presentar els papers perquè la Generalitat ens financi els grups de recerca. Hi ha uns funcionaris a Madrid que tramiten aquestes peticions i uns altres de la Generalitat. En un govern d'una Catalunya independent no caldrà duplicar els funcionaris. I només s'haurà de fer una vegada la petició. La Generalitat tindrà més recursos per a finançar amb més import la recerca dels seus investigadors. Hem de canviar l'enfocament i treballar pensant en això que plantegem ara, si ens ho creiem, que és un referèndum sobre la independència.

—I fer un llibre blanc sobre la independència de Catalunya.
—Exacte, com fa Escòcia. Fer la simulació econòmica, jurídica, de la independència, i no entrar en debats metodològics propis de quan et creus que continues formant part d'aquell estat i només mires de corregir problemes d'equitat o eficiència que pugui tenir el sector públic a l'hora de distribuir territorialment la despesa.

—Però el debat és ara damunt la taula. Què diuen les balances fiscals, que espantin tant Montoro?

—Les balances són una foto de la capacitat econòmica de cada territori, i de la despesa pública que rep aquest territori, de què es beneficia. Amb la publicació de les balances fiscals, el 2008, l'estat va fer servir l'argument segons el qual és normal que els territoris rics tinguin dèficit fiscal, perquè tenen una renda més alta i contribueixen a la solidaritat amb els altres territoris més pobres. Però la realitat és que a l'estat espanyol això no és exactament així; hi ha comunitats autònomes riques, com la Rioja, l'Aragó i Cantàbria, que tenen una renda superior a la mitjana i que alhora tenen superàvit fiscal.

—És a dir, que reben solidaritat.

—Sí, i en canvi hi ha territoris, com Catalunya i les Illes, que sí que són més rics que la mitjana però que tenen un dèficit fiscal molt superior al nivell de renda que tenen. Per tant, no es corresponen els resultats de les balances fiscals amb aquesta teoria simple que il·lustren els processos de solidaritat interterritorial. N'hi ha de sobrecastigats i n'hi ha de sobrebeneficiats.

—Un dels sobrecastigats és Madrid, quan la balança fiscal es calcula d'una manera determinada.
—Sí. La comunitat que apareix en una posició molt diferent segons quin sigui el mètode de càlcul és Madrid, perquè és la que acull la capital de l'estat. Això passa perquè hi ha dos enfocaments per a calcular la balança. El de flux monetari...

—Que és el que utilitza preferentment la Generalitat…
—Sí, però la Generalitat sempre ha calculat les balances amb els dos mètodes de càlcul. El del flux monetari diu que la balança és la diferència entre els impostos que s'han pagat en un territori i la despesa pública que s'hi ha materialitzat, la que físicament s'ha efectuat en aquest territori. Fer-ho així serveix per a veure l'impacte econòmic del sector públic. Perquè això que faci l'estat en un lloc tindrà un impacte sobre el creixement econòmic d'aquest lloc, és a dir, representarà unes compres públiques a proveïdors d'aquella zona, perquè contractarà unes persones a qui pagarà uns salaris, i aquelles persones consumiran en aquest territori, etc.

—I el càlcul del flux de benefici és el que utilitzarà ara l'estat.
—Sí, malgrat que el 2008 va publicar les balances fiscals del 2005 amb els dos mètodes de càlcul. Amb el de flux de benefici és on Madrid apareix en la llista de comunitats amb més dèficit fiscal. Aquest criteri de càlcul diu que la balança fiscal és la diferència entre els impostos que ha generat un territori i la despesa pública de què els ciutadans d'aquest territori s'han beneficiat. Que se'n beneficiïn vol dir que hem de suposar que l'activitat del govern central es fa per beneficiar alhora i de la mateixa manera tots els ciutadans de l'estat.

—Amb aquest càlcul es pretén, per exemple, que el Museu del Prado beneficia igual Madrid que Barcelona o València, que tota l'activitat i moviment que generen els visitants que hi van té el mateix impacte allà que ací.
—I, en canvi, amb el criteri del flux monetari, el que utilitza la Generalitat, l'impacte que té és del cent per cent a Madrid, perquè el museu és allà. Com que l'exemple aquest l'hem fet servir molt, el senyor Ángel de la Fuente ara ha decidit que la balança fiscal només la calcularan pel mètode del flux benefici, i en el cas específic del Museu del Prado ha introduït un matís, dient que beneficia en un 75% Madrid i en un 25% les altres comunitats, perquè, segons ell, d'alguna manera se'n beneficien.

—Els territoris no paguen impostos, sinó els ciutadans, diuen.
—Diuen això per justificar que publiquin només el càlcul del flux de benefici. Perquè defensen que no importa on es faci la despesa, que aquella despesa que fa l'estat beneficia tothom.