OCCIDENT I L'ISLAMISME

Occident bada

Jordi Caldentey | 21 gener 2015

Occident ha entrat de ple en l'era que podem anomenar postcristiana. El cristianisme -amb els seus encerts i les seves esguerrades- és el fonament no tan sols religiós sinó també ètic, moral, filosòfic, tradicional, identitari i cultural d'Occident. Però aquesta civilització nostra ha decidit, en lloc de cercar el perfeccionament del cristianisme, en lloc de fer-ne autocrítica, en lloc de cercar superar tot allò negatiu que pugui haver suposat la religió tradicional d'Occident i de reivindicar i d'aprofundir les aportacions positives que també pugui haver fet a la Humanitat, no: ha decidit pegar coça a les seves pròpies arrels i considerar ranci i estantís tot quant hi tengui relació i empegueir-se'n.

En conec qualcun d'un nivell cultural mitjà que, fins i tot, dubta o nega directament l'existència del Jesús històric. Dir-li que això és com negar l'existència de Napoleó ho troba una caparrudesa d'un cegat religiós. En conec qualcun amb qui poden parlar racionalment de qualsevol altre tema però que no vol ni sentir que el cristianisme no és tan sols l'Església amb els seus encerts i les seves errades sinó que és també tot un patrimoni mundial impressionant de literatura, de filosifia, d'art: de pintura, de música, d'arquitectura, de tradicions.

Tant si ens agrada com si no, el Jesús descrit en els evangelis bíblics fou, en el seu context històric i geopolític, un revolucionari que es va enfrontar amb el poder religiós de la seva època i del seu país en defensa de la dignitat de totes les persones, especialment de les més desvalgudes i marginades, dins una societat -la judaica de la Palestina sota domini romà- que feia moltes de parts i quarts entre la gent per motius de creences, de comportament, de nacionalitat, de gènere, d'escala social o, fins i tot, de salut física.

Una altra cosa són els abusos de poder que, al llarg dels segles, ha comès en nom del cristianisme la jerarquia de l'Església, la tergiversació a l'hora dels fets del missatge cristià original que s'ha produït al llarg de la Història, la discriminació de la dona per a les celebracions religioses, la discriminació dels homosexuals, la persecució de persones per motius de fe, els crims que va cometre la jerarquia el temps de la Inquisició, la seva complicitat amb el genocidi dels pobles d’Amèrica central i del sud o, més cap aquí, l'acomodament de la jerarquia catòlica espanyola amb el dictador Franco, tot i els crims contra la Humanitat que va cometre el seu règim.

Tots aquests aspectes tan i tan negatius són tan certs com la persecució que han patit els cristians al llarg dels segles, des del temps dels romans fins avui -mirau com els exterminen avui a Síria, a l'Iran o a l'Iraq i com els persegueixen a Egipte, d'on no s'aturen de fugir cap a l'exili, on eren majoria la primeria del segle XX i on ara ja no arriben a ser ni un 10%-, tot això amb el silenci total d'Europa i d'Occident sencer. Com també és certa, si miram més a prop, la persecució que van patir molts de religiosos d’Espanya i de Catalunya el temps de la II República espanyola per part d'elements incontrolats de l’ultraesquerra espanyola i de l’ultraesquerra catalana. Com també és certa, com a cosa positiva, la gran tasca social que ha fet i fa a hores d’ara una institució catòlica com Càritas. Com són certes les esperances que de vegades ha sabut transmetre el cristianisme en un Home nou i en un Món millor, en la segona oportunitat davant les errades que cometem els humans si ens en penedim. Com és certa la gran tasca social i política que han fet a Sudamèrica els missioners cristians militants de la Teologia de l'Alliberament.

No hem volgut destriar el gra de la palla i ho hem tirat tot al foc. Però res això: què hi ha arribat, a Occident, una vegada perdudes les seves arrels cristianes? Al meu parer, un buit immens, una desorientació i una manca de valors que escarrufa. Patim un complex de culpa per les errades comeses en nom del cristianisme que ens fa ser sistemàticament receptius a tot quan entra procedent de qualsevol punt del món en els nostres països, tant si és bo com si és dolent. Alerta: de 'dolent', no hi podem qualificar res, si ve de fora: aviat tenim por de ser xenòfobs, racistes, i tot això. Tan esquitarells hem estat contra nosaltres mateixos, que ens hem tapat els ulls i no hem volgut reconèixer els lligams que hi ha entre l'islamisme radical i la matera. Dic l'islamisme radical, no qualsevol creient musulmà. Reunir-se a pregar en una mesquita no té res de dolent ni fa mal a ningú.

Així com hem donat per dolent tot quant faci pudor de cristià, hem comès -però a l'enrevés- la mateixa errada amb l'islamisme: no hem volgut destriar l'islam pacífic del radical. Tot ho hem donat per bo en nom de la tolerància, del laïcisme, de la llibertat religiosa, de la llibertat de circulació de persones (...sense cap casta de control pràctic), del cosmopolitisme, de la plurimulticulturalitat i tot això. I ara en tocam les conseqüències. Tot aquest moviment islamista radical tan ben organitzat, tan ben finançat i que ja tenim tan ben ficat dins Europa, demostra que hem badat. Hem estat uns babaus que no hem sabut posar cap filtre a l'entrada d'individus i d'organitzacions que duen mals arrambatges, que tenen una concepció del món capgirada damunt davall en comparança amb la nostra i que duen unes idees que no quadren de cap manera amb els principis occidentals que encara no hem perdut, com per exemple la llibertat d'expressió, entre molts d'altres.

Hem d'anar alerta, tant com ens ha costat superar el fonamentalisme catòlic, a fer perillar, en nom de la tolerància, els avanços aconseguits a Europa i a la resta del món occidental en el terreny de de la conquista dels drets humans, de la dona, dels treballadors, de les llibertats. El dret a practicar cap religió, ni nostra ni d'importació, no pot ser superior a cap valor d'aquestes. La supremacia de les llibertats és i ha de ser total a Europa i a Occident per damunt la llibertat de culte.

Ara estam amb els cabells drets, amb la carnisseria que han causat a París a la redacció de la revista Charlie Hebdo. Però no ens hauria de venir de nou. L'islamisme radical creu i predica i propaga la violència, el terror i la por com a arma de lluita política, ben igual com feien el nazifeixisme i el comunisme a l'Europa del segle XX.

La nostra decadència com a civilització, la nostra manca d'identitat dins el món globalitzat ens ha posat una bena davant els ulls que no ens ha deixat veure que el fenomen de la Jihad islàmica no és cosa de quatre individus exaltats sinó que és un moviment de violència religiosa ben premeditada, justificada políticament, organitzada i finançada. I ja la tenim en el cor d'Europa.

A Occident, quan un cristià veu ofeses les seves creences, ningú no es posa a matar. Responem un argument amb un argument. Un dibuix amb un dibuix. Una paraula amb una paraula. En nom de la tolerància, no tenim per què deixar campar tan tranquil·lament dins els nostres països cap tipus d'organització que prediqui la violència, la venjança i la mort contra les paraules o els dibuixos. Ni un dia més. Ja n'hi ha prou, de badar!

El terrorismo y la tiranía del silencio

"Una sociedad democrática puede regular sus límites"

"El que recurre al terror para acallar las ideas u opiniones ajenas es un terrorista"

José Ignacio Calleja

El terrorismo islámico nos empuja a la tiranía del silencio y pienso que nuestras democracias, sus intelectuales y opinadores, son más sensibles a esa tiranía que al silencio sobre otros derechos también fundamentales para la libertad y el bien común

El terrorismo se ha ensañado con la redacción de la revista francesa Charlie Hebdo y ha asesinado en París a más de doce personas. Al final, 17 muertos.

Esa violencia es terrorismo puro y duro, y cuando se ampara en una interpretación del Islam, es terrorismo político inspirado en el fundamentalismo religioso de sus autores. Si esa corriente religiosa es cierta en el Corán y mayoritaria entre los musulmanes, no estoy en condiciones de decirlo. Sus líderes religiosos y muchos analistas de mi confianza dicen que no, que ni lo uno ni lo otro es cierto. Me alegro.

Pero que es una acción terrorista -cualquiera que sea la crítica u ofensa a Mahoma que la preceda-, sobre esto no hay duda. El que recurre al terror para acallar las ideas u opiniones ajenas es un terrorista. Entre nosotros lo decimos así: las personas son incondicionalmente respetables, las ideas son absolutamente discutibles.

Esta libertad de expresión, y al cabo la libertad de conciencia que la sustenta y la libertad cosmovisional que a ella subsigue, son un bien primordial de nuestra cultura y sociedad democrática, y nunca está de más decir por qué. No es por gusto u opción particular, sino porque en ello está en juego la persona y su dignidad de una manera extraordinaria.

La libertad de expresión es hija de la libertad de conciencia, y ambas constituyen el núcleo ético más sagrado de la persona y la vida en sociedad. La propia vida, en su materialidad, la consideramos incomprensible sin libertad fundamental. No es que no sepamos y comprendamos cuánto nos puede condicionar el miedo a la violencia ajena; lo que digo es que todos reconocemos que, en tales casos, hemos perdido nuestra dignidad humana a jirones.

Luego la libertad de expresión, y todos los derechos humanos subsiguientes, se sustentan en la dignidad humana y la expresan sin ambages, y por eso atentar contra otras personas, por mor de una ideología política distinta, una religión cuestionada, unas palabras o unas viñetas ofensivas, es terrorismo siempre.

He leído por muchos sitios que cualquier pero en este planteamiento es obsceno moralmente. Y no estoy de acuerdo. En primer lugar, y hablando en general, la libertad de expresión es un derecho primordial pero no es absoluto. Una sociedad democrática puede regular sus límites. Con mucha dificultad, con la presunción de lo mínimo posible, pero puede y debe.

No en vano es una libertad o derecho que concurre con otros derechos también primordiales, y que el bien común reclama ordenar en justicia. Por tanto, con todas las condiciones y temores del mundo, la libertad de expresión tiene sus límites y los tribunales han de ser lo encargados de verificarlas en los casos de conflicto radical entre las ideas libres y los ofendidos.

La presunción de que el derecho ha de intervenir lo menos posible, la comparto; pero que no ha de intervenir nunca, no lo comparto. Que la regulación ha de venir por la deontología profesional del periodismo, en este caso, lo comparto; que sólo por ella, no lo comparto.

Puede y debe haber algún control jurídico de la libertad de expresión, porque lo requiere el bien común y porque la libertad de expresión no sólo se concreta en un procedimiento democrático -todo el mundo puede disfrutarla si respeta su forma no violenta-, sino que tiene una sustancia moral, es decir, obedece en su origen a la búsqueda de la verdad, la justicia y la vida buena.

Como no sabemos fácilmente cuáles son éstas, y no lo sabemos para todos, y menos a la fuerza, o por encargo a algunos más sabios o santos entre nosotros, nada nos imponemos más allá de la ley común, pero algo nos imponemos dentro de esa ley común.

Se da por hecho que una sociedad es más democrática y moderna cuanto menos intervenga jurídicamente sobre la libertad de expresión, pero esto es una verdad a medias; puede que esa nula intervención genere más daños que provecho al bien común; puede que represente un nihilismo intelectual y moral tan extremo que perdamos el sentido de por qué es respetable siempre la libertad de expresión; puede que la libertad de expresión sea tan innecesariamente abstracta y primaria contra las convicciones ajenas que caiga en el mismo error que denuncia: ser irracional y ofrecerse como un dogma que se impone por evidencia.

Y esto en una democracia es muy importante advertirlo: todas las ideas son libres de ser contadas, todas pueden ser ridiculizadas, pero todas tienen que apelar a algún valor humano irrenunciable en su fin. Por eso negamos libertad a la exaltación del terrorismo, o del nazismo o del racismo, porque en ellas se renuncia a valores humanos irrenunciables en su fin.

Y esto sin entrar, por razones de espacio, a por qué la libertad de expresión no admite para tantos la más mínima regulación -con todos sus peligros, que veo y comparto-, es decir, por qué es una libertad más absoluta que el derecho a contar con un trabajo del que vivir o unas condiciones de vida digna mínimas para los más vulnerables, en especial; por qué una democracia fracasa si se excede en la regulación de la libertad de expresión -y digo que fracasa-, pero no fracasa si no puede facilitar -no digo regalar- unas condiciones mínimas de vida digna a una parte de sus ciudadanos.

Pienso que el terrorismo islámico nos empuja a la tiranía del silencio y pienso que nuestras democracias, sus intelectuales y opinadores, son más sensibles a esa tiranía que al silencio sobre otros derechos también fundamentales para la libertad y el bien común.

J. Ignacio Calleja
Profesor de Moral Social Cristiana
Vitoria-Gasteiz

Publicado en El Correo 17 de Enero de 2015