Armand Puig - Degà de la facultat de Teologia de
Catalunya.
L'absurd
del terrorisme religiós
El fanàtic practica una
arrogància espiritual cultivada per l'odi que el porta a justificar la
violència
Dimecres, 14 de gener del 2015
Les religions tenen diversos
desafiaments en el seu camí d'aproximació a l'Absolut i a l'Inefable. Un dels
més difícils és que alguns dels qui es diuen creients empren el nom de Déu per
matar altres persones, sovint de forma indiscriminada, creients o no creients,
a voltes fins i tot persones que pertanyen a la mateixa religió. El terrorisme
que invoca el nom de Déu ataca les conviccions de molts homes i dones que
comparteixen la fe dels assassins i és una agressió a tots els creients. De
fet, la blasfèmia més gran contra Déu és la de mostrar-lo com a Déu de la
violència, en comptes de reconèixer-lo com a Déu de la pau, que és el seu
veritable nom.
El terrorista que mata, a voltes
deixant la pròpia vida en l'acció criminal, no dóna culte a Déu sinó a una
ideologia de mort que pren Déu com a justificació de l'odi i de la violència
que projecta sobre persones innocents. Aquell que mata, convençut que amb la
seva acció compleix la voluntat divina, no defensa la causa de Déu. Cap home de
religió, just i misericordiós, no presentarà mai Déu com aquell que exigeix la
mort i aplaudeix la destrucció de la vida, que és do diví i, per tant, sagrada.
El terrorista que pensa que massacrant innocents anirà al paradís no s'adona
que el paradís és el lloc de la vida eterna al qual difícilment es pot entrar
després d'haver matat en el nom del Déu de la vida.
Existeix un veritable drama intern
en determinades persones i pobles que porta alguns a deixar-se convèncer i
esdevenir missatgers de la mort. Allò que els mou a actuar d'aquesta forma és
el convenciment que han estat «cridats» per Déu, que ells han estat objecte
d'una «elecció providencial». Per aquest moltiu pensen que fer morir -i
eventualment fins i tot morir ells mateixos-és un acte suprem de religiositat i
de fe. Per aquest motiu, hi ha qui els instrueix com a veritables màrtirs,
destinats a rebre una recompensa extraordinària en el paradís. Hi ha molts
terroristes religiosos que han estat captats en nom de Déu perquè caiguessin a
la trampa d'una violència justificada amb el crit d'«¡És Déu que ho vol, sigues
coratjós i mata, no perdràs la vida, sinó que ell t'omplirà de béns en el món
que vindrà!».
El qui decideix matar innocents en
nom de Déu, per pròpia voluntat o per la influència perversa d'altres, ha
capgirat i traït els principis de la religió que professa. Ell pensa que és un
gran creient quan, de fet, és un creient que ha caigut a les mans del príncep
del mal, el senyor de la mentida i de la violència. ¿Com es pot arribar a
pensar que Déu demani la violència cega i sense rostre per part dels qui ni
miren els ulls de les víctimes ni veuen en elles un ésser humà? ¿Qui pot caure
en una deshumanització tan clamorosa que fa que l'altre, un ésser humà, perdi
la seva veritable naturalesa?
El terrorista religiós està
convençut que la seva interpretació fonamentalista del text revelat és l'única
possible i que totes les altres interpretacions són errònies. La seva
experiència religiosa s'ha foraviat: la paraula Déu és, per a ell,
sinònim de mort i no de vida, d'odi i no de misericòrdia. Per això creu que la
violència assassina queda justificada per la religió, i que la fi sempre
justifica els mitjans. Déu i la religió s'han convertit en una coartada. Tot
queda justificat. El xantatge fet en nom de la religió és absolut. L'apel·lació
a la llei natural i a la consciència són irrellevants. Triomfa una
interpretació maniquea i extrema de la realitat, en la qual la veritat és tota
meva i la resta són enemics i adversaris. El terrorista religiós trepitja el
bri de compassió que existeix en el fons de qualsevol persona humana.
La persona fanàtica considera que la seva posició
és única i, per aquest motiu, n'exclou totes les altres. El fanàtic no es deixa
judicar per ningú, i se sent en grau de judicar tothom, considera que la seva
experiència religiosa és del tot irreprotxable, i no té el més mínim sentit del
pecat o la Ntransgressió. Practica una mena
d'arrogància espiritual, cultivada per l'odi, que el porta a considerar justa
qualsevol violència, tant si es tracta de defensar com de difondre la seva idea
-més ben dit, la seva ideologia de mort.
El terrorista religiós està del tot
segur d'ell mateix, mai no reflexiona, mai no es pregunta pel que ha fet. Actua
d'acord amb les conclusions falses derivades de premisses no menys falses.
Practica un relativisme moral gairebé absolut: importa molt poc qui és
assassinat, la finalitat ha de ser aconseguida. El terrorisme religiós nega la
persona humana i, per tant, és la negació de Déu.
En nom de déu - JOSEP HUGUET
"La
jerarquia eclesiàstica espanyola va beneir com a Cruzada una rebel·lió feixista contra la legalitat republicana i en?cara és hora que hi
hagi una demanada de disculpa"
14.01.2015
M'agradaria parlar una setmana més
d'economia, però el que està passant a París quan escric aquestes línies és un símptoma
d'una qüestió de fons que afecta tot el món. El terrorisme per si mateix és
injustificable. En nom de les idees o les creences no és justificable cap
assassinat. Hi ha dues constatacions perfectament complementàries. No es pot
acusar l'Islam de terrorista. Però l'Islam és l'única religió en nom de la
qual, en aquest moment al món, s'estan justificant vulneracions sistemàtiques
dels drets humans; i que genera episodis minoritaris, però molt sanguinaris. I
les principals víctimes són gents islàmiques. Per tant, primer convindria que
l'Islam moderat majoritari s'organitzi globalment i triï una veu autoritzada
que sistemàticament faci de tallafocs dels ultres.
En segon lloc, l'occident cristià,
en el discurs ha d'anar amb molta prudència perquè fins fa 4 dies no tenia cap
autoritat moral en aquesta matèria. La jerarquia eclesiàstica espanyola va
beneir com a Cruzada una rebel·lió feixista contra la legalitat republicana i
encara és hora que hi hagi una demanada de disculpa. I a una bona part d'estats
europeus es va perseguir i exterminar milions de persones pel simple fet de ser
de confessió jueva.
En tercer lloc, el pragmatisme
occidental respecte als règims autocràtics islàmics als quals es riuen totes
les gràcies mentre subministrin petroli i financin inversions hauria de fer un
gir. No em val que fins i tot es demostri que tal o tal règim no ha finançat
cap grupuscle terrorista que assola, abans que res, els territoris rivals de
l'Orient mitjà, o que deixin de finançar l'obertura de mesquites controlades
pels sectors fonamentalistes. El que em val és que són règims no democràtics,
on no es respecten drets humans, començant pels de la igualtat home-dona i la
llibertat d'expressió; com es feia, fins ben entrat el segle passat, a les
dictadures europees autorevestides amb la pintura de la defensa de la
civilització cristiana i occidental. Les contradiccions dels estats occidentals
no ajuden a una posició contundent contra les teocràcies islàmiques. Com es pot
fer boicot al comunisme de Cuba i no a la Xina o la dictadura de l'Aràbia
Saudita? Com es pot sortir a favor de la llibertat d'expressió a la pancarta Je
suis Charlie des del PP i els seus corifeus mediàtics, que donen suport a la
Llei mordassa i que no deixen exercir la llibertat d'expressió? Com es pot fer
l'onada a les dictadures que controlen l'energia fòssil i que estan especulant
amb els preus del petroli per fer inviables les energies alternatives?
Per a avui ho deixo aquí. Continuarà
la propera setmana.
