Diàleg interreligiós, el marc per respondre al
terrorisme jihadista
Dij,
15/01/2015
(Josep
Maria Rovira Belloso -CR) Si volem una resposta eficaç contra el terrorisme
jihadista, fanàtic, crec que no n’hi ha prou amb que l’Occident laic digui a
tot l’Islam religiós el següent: deixem de mirar les coses del punt de vista
religiós i redescobrim finalment la llibertat d’expressió que no renuncia pas
al dret de dir el que en consciència es pot pensar i es pot manifestar, sense
que haguem d’imaginar el que vol Déu.
Aquí cal fer
una distinció ben clara. És bo afirmar el dret de manifestar la pròpia opinió.
Però és una reducció laïcista pensar que això ho hem de fer al marge de Déu.
El l’Alcorà
afirma en cada capítol (sures) que Déu és clement i misericordiós. Si un
musulmà, o un cristià, nega que Déu fos misericordiós, voldria dir que vol
canviar l’essència de Déu i de la seva religió. Això és el que estan fent els
jihadistes fanàtics.
Partiré de
dos fets: Manuel Valls, el primer ministre francès, ha dit rotundament que
França no està en guerra contra una religió (s’entén la musulmana) sinó contra
uns criminals i uns crims severament castigats per les lleis franceses. L’altre
fet és l’abús, per no dir la frivolitat, amb el que s’ha dit aquests dies “je
suis Charlie Hebdo” o, al contrari, “Jo sóc Kouachi”.
Evidentment,
en més d’un aspecte jo –professor de teologia jubilat— no em sento identificat
amb el director d’un setmanari satíric, per més que se’l pugui considerar un
màrtir de la llibertat d’expressió (i dic això sense una engruna d’ironia).
Menys, però em puc identificar amb un jihadista orfe total de misericòrdia.
¿Amb qui em puc identificar, doncs, si no és amb el tipus de creient descrit
pel Concili Vaticà II amb aquests mots: “aquells que reconeixen el Creador”,
entre els quals hi ha també, i citats en primer lloc a Nostra Aetate,
els musulmans; honorant-se de tenir la fe d’Abraham, adoren juntament amb
nosaltres un sol Déu, únic, misericordiós, i jutge dels homes a la fi del món”.
Em sento
identificat per molts motius amb aquest tipus de creient. Primer perquè
introdueix el tema religió –literalment, el diàleg interreligiós—amb la qual
cosa entren els verdaders dialogants: els que poden realment comunicar-se en un
diàleg no pas mogut per la por i per l’exclusió mútua sinó pel desig de pau i
de bona convivència entre Orient i Occident.
El diàleg
interreligiós reintrodueix el tema de Déu que implica dos punts. Primer, les
religions es mantenen en diàleg. I, segon, és Déu mateix qui emana la pau
inclusiva entre les religions, demana el “fer-se lloc” mutu; demana la
tolerància, sí, però també la actitud de lloança a l´únic Déu Creador, al Déu
d’Abraham. Déu font i exigència del “No mataràs” que esdevé no només manament
sinó promesa de que l’obediència a Déu és font i origen de pau i convivència
tal com ha estat efectiu en èpoques en que la fe viva d’Abraham ha estat un fet
social més important encara que la doctrina.
Tot i que,
com veieu, la doctrina té moltíssima importància perquè permet el respecte
mutu, i la convivència fruit de l’esperit de tolerància, de respecte i de
reverència i amor a l’únic Déu d’Abraham, Creador del cel i de la terra.
Josep M.
Rovira Belloso és
teòleg
