Podemos com a signe del temps
Miquel Àngel Maria – AraBalears 14.11.14
En el debat social i mediàtic sobre l'ascens imparable
de Podemos, són molts els qui es capfiquen a intentar esbrinar en què
consisteix realment el projecte de Pablo Iglesias i el seu equip. Servidor
també ho he intentat, però no me n'acab de sortir. Uns dies ho veig d'una
manera, i l'endemà pens diferent. Un dia em semblen una cosa, i al cap d'una
estona me'n semblen una altra. De fet, crec que en general no en sabem res: ni
del que és, ni del que pot arribar a ser. I si m'apuren, em fa l'efecte que
molts dels que s'hi han adherit entusiàsticament tampoc no en saben encara
gairebé res. Així les coses, crec que el fenomen Podemos diu més de nosaltres
mateixos —de la societat en què ha emergit— que no pas d'ells. Es tracta d'un
signe del temps que ens revela com som, més que com són, un esdeveniment que
actua sobre la societat de la mateixa manera que ho fa un reactiu químic damunt
la substància sobre la qual s'aboca: ens revela el seu estat, o els seus
problemes. Així idò, el reactiu Podemos posa de manifest quatre febleses de la
nostra societat en crisi.
La primera és, per emprar un concepte de Jacques
Maritain, avui reivindicat per Francesc Torralba, el triomf de la novolatria.
Si l'esperit reaccionari tem tot allò que és nou i l'esperit progressista
recela d'allò que és vell, la novolatria va més enllà, llança per la borda tot
allò que véngui de més enrere que d'abans-d'ahir i s'enganxa a allò que és nou
pel fet de ser nou. El novòlatra no es molesta a destriar, a discernir en la
complexitat de l'herència rebuda, ja que està convençut que qualsevol cosa que
estigui per venir serà millor que la que tenia. La novolatria no és un fenomen
nou, però la nostra època —efímera, volàtil, camaleònica— li ha donat benzina.
La segona feblesa està molt relacionada amb la
primera, i té a veure amb el 'culte a l'emoció' de què parla Michel Lacroix:
ens movem a cop d'estímuls emocionals, de vibracions, d'excitacions, i cada cop
menys amb la reflexió racional i/o sapiencial. Una moda massiva, la darrera
proesa trencadora d'un esportista d'elit, un vídeo viral, una crisi de salut
pública, una catàstrofe a l'altra punta del planeta... Tot és susceptible de
provocar una commoció, una abducció emocional, una pujada adrenalínica que ens
dugui a actuar amb més cor que cap, fins que el proper cop d'efecte s'endugui
tots els trumfos. Ara també la política, convertida en un espectacle més del
gran circ, funciona així. La confiança en el líder polític que ens mereixia més
credibilitat és substituïda per l'adhesió al profeta que ens suscita més
'feeling'.
La tercera són els canals a través dels quals s'escampen
els fenòmens que estimulen o la novolatria i el culte a l'emoció. No crec que
tengui sentit la contraposició entre mitjans de comunicació tradicionals i nous
mitjans de la societat de la informació. El que es demostra és que la
combinació de tots dos —bàsicament, televisió més xarxes socials— té un enorme
poder de convocatòria, seducció i persuasió. Qui aprengui a manejar aquests
fils en té molt de guanyat.
I la quarta és la ingenuïtat sobre els límits de la
política en l'era de la globalització neoliberal. "Yes, we can", deia
Obama. I ja ho veim, ara: bona part del seu descrèdit i dels mals resultats de
les darreres eleccions tenen a veure amb la impossibiliat de donar compliment a
unes expectatives excessives, a unes promeses que no podia complir, no per
falta de voluntat o de decisió, sinó de poder. Però, com que vivim en la
societat de l'autoajuda, el pensament positiu, la reinvenció de mi mateix i del
voler és poder, els discursos que facin seus i amplifiquin aquests valors
tenen, en el curt termini, possibilitats importants d'èxit.
Tot açò, al capdavall, no prejutja la qualitat, ni la
sinceritat, ni el rigor de Podemos. Si és veritat que, com diu Josep Maria
Quintana —i jo ho crec—, tenim els polítics que se'ns assemblen, no tenc cap
dubte que ara és l'hora de Podemos. El temps i el que en facin els seus
responsables ens diran si es tracta d'una alternativa sòlida o si tot plegat no
era més que un nou lerrouxisme del segle XXI, un 'quítate tu pa ponerme yo'
versió 2.0. Mentrestant, vostès em permetran que no me'n refiï gaire i que em
deixi la mosca al nas una estona més. Jo no he votat mai la casta, però ara
tampoc no pens votar allò que no sé què és. No m'interpretin malament: no estic
dient que prefereixi dolent conegut que bo per conèixer. M'estim més bo i
conegut, que també n'hi ha.
