PROPOSTES A ESGLÉSIA EN SORTIDA
ACLARIMENT PREVI
Una insistència del Document “Església en sortida” és
partir de la nostra realitat; aquest me sembla un principi evident, lo que no
sé si estarem de acord és en la lectura que en facem de la realitat. Me sembla
essencial partir de la realitat minsa, envellida i empobrida com és la nostra i
defugir de triomfalismes.
Un constant perill de les nostres programacions potser
sia confondre els desitjos amb la realitat. Aquest me sembla un primer punt a
tenir present. Per exemple parlam de cara a un futur, més o manco immediat, de
laics i laics responsables. Damunt els papers i en la mirada resta clar, però
de quins laics parlam? quins laics concrets tenim en les nostres comunitats? Caldrà
programar les accions des d’aquesta realitat i no segons els desitjos, segons
la cera que tenguem per cremar.
Un segon element que me sembla important és que cal
prioritzar allò que podem fer, prioritats en l’acció; no tot és lo mateix i
aquí cal fer unes opcions clares i no que cada un vagi on li sembli. Quan veim
que no ho podem fer tot: Què es lo que cal fer primer? I hem de construir la
casa , comencem pels fonaments, no per la teulada. I caldrà clarificar i
definir si lo primer en la acció és la Celebració o l´Anunci i l´Evangelització. La
re-estructuració del territori que hem de treballar està en funció de la
celebració o de la
Evangelització ?
Me sembla important aclarir l’actitud prèvia abans de
respondre al qüestionari:
a.
No tenim resposta per tot.
b.
No podem respondre des de la creença que anam a adoctrinar
a les perifèries. Nosaltres també anam perduts.
c.
L’apropament al meu parer exigeix l’actitud d’escoltar i
caminar junts, no tant de parlar i adoctrinar (a les ovelles perdudes)
d.
Anar a les perifèries me sembla que cal clarificar el
centre d’on partim: Jesús i l’Evangeli, no l’Església i manco el clericalisme.
Me sembla essencial per entendre des d’on responem .
ATENDRE ELS SIGNES DEL TEMPS
Al meu parer estam vivint una situació angoixant i
crispadora amb la Re-estructuració
del Territori que si bé és veritat que és una realitat preocupant i que no
podem obviar, també me sembla realista que no restem analitzant la pellerofa,
sense voler veure o afrontar la realitat que ens van mostrant els fets històrics
concrets que vivim.
Atenent a la intuïció del Vaticà II quan ens parla dels
“signes del temps” com realitats on podem anar escoltant i pouant per acollir
els nous camins que l’Esperit ens va mostrant, me sembla que aquest és el
veritable bessó de la nostra realitat que ens caldrà atendre i no
entretenir-nos en altres preocupacions imminents; L’arbre no ens pot fer perdre
la mirada del bosc.
Les alternatives que anam apuntant me sembla que neixen
de un pressupost i una actitud prèvia: anar apuntalant una estructura que tenim
consciència que se està enfonsant. És cert que l’estructura és una part de la
realitat, però per forta que sia és canviable. Me remet al Concili:
“Les institucions, les lleis i les maneres de pensar i
de sentir transmeses pels avantpassats no sempre semblen ben adaptades a la
situació actual; d’aquí la greu pertorbació en el comportament i en les
mateixes normes de conducta” ( G. S. 7 )
Els fets que estam vivint no ens estaran dient que
l’estructura no s’aguanta, que cal canviar-la, adaptar-la a la realitat ?
No serà aquest el bessó que ens empassam per anar a la pellerofa
?
No se’ns demana - honestament - anar a lo essencial i no
simplement apedaçar lo que ens cau a bocins ?
No parl de tancar, però sí anar a lo essencial amb una
mirada de futur, per magre que sia ?
Un prevere per comunitat ? Una comunitat sense prevere ?
La realitat ens exigeix nous camins, diferents. No és moment de entrar-hi ja o
hem d’esperar que abans tot se enfonsi, encara més ?
Què és més urgent cremar energies en allò que cau o anar
al bessó i anar deixant que caigui lo que no s’aguanta ?
Hem de viure a remolc de lo que creim que no té gaire
futur i renunciar a construir una alternativa ?
Som conscients del desgastament que ens suposa treballar
– a la vellesa – en lo que pensam que no té futur ? No ens està parlant
d’això el desgastament en alguns casos concrets de companys ?
Totes aquestes qüestions
m’estan situant enfront d’una pregunta que me resulta clau: treballam per posar
pegats o ens arriscam a cercar resposta a lo que estam veient i descobrint com
signes del temps actuals. Això ens marca una ruta de treball. Per on anam ?
EL LLENGUATGE
Me sembla important , partint de la realitat, afirmar que
el cristianisme està identificat amb un llenguatge concret, una simbologia… que
la gent avui no entén, i en som conscients: parlam un llenguatge propi que la
gent del carrer, no entén, ni hi connecta, no és lo seu.
a.
Amb la gent més propera, empram un “argot” fet, nostre, però
que cal demanar-nos què volem dir quan parlam. Com ho traduïm ? La sensació és
que no sabem traduir el que volem dir, el llenguatge i no ens entenen.
b.
No en parlem de la gent que no ve; avui no es disposa ni
d’un mínim de “cultura religiosa” i no entén ni els nostres termes més essencials.
No sols el llenguatge verbal també el llenguatge simbòlic
és element de comunicació. No ens haurem de demanar si les formes de
comunicació són valides i entenedores per l’home que tenim davant ? Si no ens
entenen, per què parlar i de què parlar ? Parlam amb les mateixes categories de
fa segles, no caldria atendre l’home que tenim davant més que a les nostres
categories. No es fa necessari demanar-nos-ho ? No es tracta sols d’una
traducció gramatical: modernitzar els termes verbals, sinó que és necessari
demanar-nos per les categories culturals que empram per expressar-nos avui.
En el fons me sembla que potser lo primer que ens haurem
de demanar és no sols si sabem parlar i traduir el missatge, sinó si nosaltres
som capaços d’entendre el llenguatge i la mentalitat de l’home d’avui. Aquella intuïció
del Vaticà II en el proemi de la Constitució Gaudium et Spes 1, quan identifica el
batec de l’home amb el batec de la
Església, arribant a afirmar que “no hi ha res veritablement humà
que no trobi ressò”. Ho podem afirmar avui ? No és això avui més que una il·lusió,
una meta, una identificació del camí a fer ?
Me sembla urgent treballar en una re-estructuració de
continguts per avui, posar-nos enfront de la realitat que l’home avui és
“adult” i no precisa d’una “tutoria” paternalista de l’Església. Una estructura
paternalista, autoritària és rebutjada per l’home adult. Diferent és una
estructura d’escolta, diàleg, aprenentatge i recerca conjunta. Podem
evangelitzar sense aquesta actitud inicial ?
Enfront de la realitat que tenim davant me sembla essencial
començar per demanar-nos:
a.
Tenim res a dir avui ?
b.
Definir què és lo que tenim a dir
El com és posterior. Me sembla que seria un eix per
començar una re-estructuració.
CELEBRACIO, EUCARISTIA, CULTE
Al meu parer un del punts on es fonamenta la proposta de
re-estructuració de territori és el servei al culte, especialment atendre la
realitat de la missa dominical; en funció d’aquesta preocupació es va proposant
l’estructuració de llocs i persones, intentant eliminar el manco possible de
serveis religiosos fins avui.
La fonamentació és la disminució cada vegada més alarmant
de preveres per poder ofertar l’Eucaristia i ens està creant un aixecament
constant entre el prevere que es faci càrrec de més llocs i en no minvar el
nombre d’ofertes. Com fer-ho ?
Abans de fer qualsevol oferta me sembla que un principi
clarificador seria: una comunitat, un grup, que no és capaç d’organitzar-se la
seva pròpia celebració de la
Paraula, cal demanar-nos si celebra l’Eucaristia o sols
consumeix misses.
Si volem que la nostra gent de les comunitats, la nostra,
la real, siguin responsables, cal crear mitjans d’autonomia. Una comunitat no
pot celebrar sense prevere o diaca ? Cal ser depenents eternament ? No estorbam
el seu propi creixement comunitari ?
1 >> No seria el moment de plantejar clarament l’obligatorietat
de la missa dominical a la gent que assisteix ? Ofertar celebracions de
l’Eucaristia, més que “misses curtes“ i a la correguda de diumenge ?
No seria possible oferir que l’Eucaristia setmanal de la Comunitat pogués oferir-se
un dia setmanal diferent al diumenge ? És l’Eucaristia la que fa el diumenge i
no el diumenge l’Eucaristia.
Aquest fet centraria el caire celebratiu de la comunitat,
sia la que sia. És això utòpic ? Lo que me sembla més seriós és que no donem passes
cap aquí i els esforços siguin per mantenir un culte dominical.
2 >> La realitat de les misses dels dies feiners
que vénen unes persones, poques però permanents, no seria moment per anar fent
una formació, d’anar llegint plegats l’Evangeli, ajudar a la lectura, a la
interpretació per avui, ajudar a la lectura, a desmitificar, a acollir les
qüestions que es puguin anar suscitant en la lectura compartida, ajudar a què
s’expressin, poc a poc …. O cal mantenir lo mateix per a una gent que sol venir
?
Estic parlant de Lectura de l’Evangeli, intentant
personalitzar la pròpia lectura i o sols l’escolta del que diu el prevere,
pregar junts i combregar. No és això possible ? No suposaria un pas endavant
més que el consum de misses ?
CATEQUESI
A la majoria de comunitats mantenim la catequesi, gràcies
a la presència d’unes catequistes envellides, que no s’aguanten, amb infinitat
d’anys, o de religioses; és cert que sense elles no podríem atendre la demanda
de la Catequesi
de Primera comunió, que de fet, per molt que volguem emblanquinar i fer més
atractiu, aquesta és la demanda real que ens fan els pares.
Pens que la realitat ens mostra impossibilitat de moment
– d’ofertar gent nova i preparada per fer-ho. Mentre, anam fent i sortint del
pas així com podem, donant resposta amb el que tenim a l’abast, i això crea un
estat d’enquistament en aquesta realitat.
Me sembla una proposta concreta, partir de la realitat
concreta que tenim a cada lloc: els pares ens demanen que preparem als seus
fills per combregar (molts d’ells ens demanen el bateig al mateix moment, abans
no l’han batejat perquè no volien influenciar en el creixement lliure del fill,
ho fan quan el fill ho demana). No és aquest un dibuix de moltes de les
demandes ?
El nostre discurs els hi recorda que ells són els
educadors de la fe dels seus fills, ens cansam de dir-ho.
No seria una proposta concreta i efectiva el dir als
pares la veritat, la nostra realitat: no tenim catequistes; si alguns pares
poden oferir aquest servei endavant, si no, assumim la realitat de la nostra
pobresa; ens proposam cercar-ne plegats. Com ho feim ? En trobar-ho ho farem.
Si no se senten capacitats per fer-ho, com són educadors
dels seus fills ? De què els hi parlen ? què els hi diuen als seus fills ? Me
semblaria important demanar-nos si no estarem fent suplència i estam enquistant
una realitat permanent. On ens duu ? què volem oferir: primera comunió o
educació en la fe ? sense els pares ? Podem educar en la fe al marge dels pares
? Assumim la realitat si continuam suplint ? Fins quan ? Volen perquè el nin ho
demana.
ANAR A
LES PERIFÈRIES
El fet de parlar de les perifèries és amplíssim, per això
vull anar delimitant algunes d’elles intentant esbrinar com anar-hi.
1 >> Una preocupació de les perifèries és la gent
que per una o altre raó ha trencat, s’ha allunyat decebut, ferit i a vegades
sentint-se enganyat. Alguns entre ells ha anat fent el trencament amb la pràctica
sacramental, les celebracions i l’estructura eclesiàstica, però no amb Jesús i
l´Evangeli, inclús han seguit oberts a lo que els hi suggereix la seva lectura evangèlica
i els valors i les propostes de Jesús. De fet hi ha una connexió, un ble obert
a un llenguatge evangèlic entenedor. L’estructura parroquial no és per ells una
estructura de trobada, no s’hi acosten. Però sí és una gent que es fa present
als fòrums de gent desperta a una realitat crítica i a una sensibilitat d’uns
valors propers a l´Evangeli. I és en aquests llocs que hi manca la nostra presència.
Com apropar-nos? Me sembla essencial avui, com sempre, redescobrir
que és l’apropament humà el que esdevé evangelitzador, la connexió personal,
per això me sembla necessari:
a.
Anar allà on són: Fòrums, concentracions, manifestacions,
vagues de fam, escrits de suport als mitjans de comunicació … Són temes i
situacions que, com Església o grup eclesial, romanem callats, i sempre el
silenci enfront d’aquestes situacions esdevé llunyania.
b.
Me sembla important l’actitud d’aquest “anar” a les perifèries.
Cal clarificar que l’anada no és per repescar, reintegrar, sinó que me sembla
que l’objectiu important és intentar – en la mida de lo possible –
escoltar-los, que siguin ells els que ens diguin les raons, les causes de l’allunyament,
l’opinió, l’anàlisi de la realitat i no ho donem per suposat. No es tracta sols
d’un desplaçament geogràfic, sinó d’una manera d’estar-hi, d’escoltar lo que
ens diuen i de autoanalitzar-nos a nosaltres, no a ells. Aquesta actitud
d’escolta i no d’anar a conquerir, a parlar, a convèncer… me sembla que és l’actitud
pròpia d’una “Església en sortida”, que de “Església a l’escolta” i no
“Església adoctrinadora”.
c.
A nivell personal me segueix semblant essencial la presència
als moments puntuals: malalts, hospitalitzats, presos… com a llocs de presència
i d’acompanyament.
2 >> Un altre col·lectiu és la gent que sens apropa
a la Parròquia
o que ens hi podem apropar des de l’àmbit de la Caritat, i que en aquest
cas, l’estructura Parroquial sí que encara és una plataforma de connexió i
possible apropament. És cert que s’apropen per “demanar ”, però pot esdevenir
ocasió no sols per “donar”, sino per escoltar i “acollir”.
No sols restar a casa que vénguin, sinó apropar-nos als col·lectius
que treballen en l’àmbit de la marginació, creients i no-creients. Aprenent a
perdre protagonisme: no duplicar atencions a persones ateses i tampoc
substituir la responsabilitat de les Institucions, però col·laborar amb el que
es pugui i es vegi, especialment atenent als que són desatesos.
Potser un dels caires que darrerament ens manca és
recuperar l’actitud “denunciadora”, no volent protagonisme, però sí parlant de
lo que pertany als que tenen “poca” veu. El silenci me sembla replegament, absència.
Església en sortida és lo contrari del replegament i d’amidar les paraules per
no ferir susceptibilitats que de fet anirien en contra d’interessos econòmics
nostres.
3 >> També consider perifèria alguns dels que
encara s’apropen a les nostres Eucaristies de manera esporàdica o a algunes
mogudes que organitzam. Pens que en alguns hi ha una demanda, potser tàcita,
més enllà de lo estrictament cultual; el mateix fet de la presència del Papa
Francesc ha ofert una certa esperança en alguns, que ens obr una finestra de
recerca plegats, de diàleg des de la realitat.
El fet mediàtic del Papa ens evidencia la realitat de
parlar amb signes clars i entenedors per la gent; això el poble ho capta en un
moments de desencís generalitzat. De fet no podem oblidar que mai podrem anar a
les perifèries si les nostres estructures eclesials neguen l’apropament. Cal
tenir present que el “ llenguatge mut”
de les estructures esdevé molt més fort que mil paraules i raonaments que
facem. Aquesta és una realitat ben concreta que convé tocar-la si no volem
restar enganyats.
4 >> Quan parlam de “Església en sortida” i de “perifèria
“ me sembla important no oblidar la realitat que vivim nosaltres els preveres
en aquesta situació històrica i aquí. La situació estructural, de territori,
pastoral …. no ens fa oblidar una concreta realitat que tenim a casa que són
les “perifèries” en què ens movem molts de preveres? No ens fa pensar el fet
concret de companys que estan evidenciant i clamen la situació d’un SOS ? Sens
dubte moltes i variades són les causes, caldrà analitzar-ho, però lo que no me
sembla just és romandre preocupats per les estructures i l’organització interna
i oblidar les persones concretes i la seva felicitat i qualitat de vida. No
estarem evidenciant un descentrament, un mirar cap un altre lloc?
Podem estructurar el territori, però no caldrà demanar-nos
com estam nosaltres? Si tenim coratge per anar endavant? quin grau de salut
ministerial i personal vivim ? Som capaços de continuar endavant o deixam les
regnes damunt el mul perquè no podem o no en sabem o no tenim més empenta? Com
afrontam aquesta perifèria? Cal atendre-ho si no volem ser, de fet, una
“Església sense sortida”.
