Desafíos pastorales sobre la familia en el
contexto de la evangelización
Sínodo de Obispos - octubre 2014
|
1.
¿Qué
ofrece la Iglesia a la familia? ¿A quién dirige, sobre todo, la Iglesia su
propuesta: a los niños, a los padres/madres,
a toda la familia?
|
|
L’Església ofereix tot el que té (i és ) a tothom. Segurament es
dirigeix més directament a les persones, en els sagraments: ‘vols tu?’ ‘tu,
creus? La personalització en la fe i en els sagraments. Ho hem de tenir
present. I a l’altra part, dins, hi figura fonamentalment la comunitat,
l’assemblea de creients i de celebrants. (No és la família, no ho podem
oblidar). Comunitaritzar. Ara bé, les persones vivim – normalment – en
família. Es digui com es digui. És un element a comptar amb ell com
afavoridadora – tant de bo! – de la persona i integradora – tant de bo! – de
la comunitat. Puc recordar l’experiència del padrí/na de la comunitat per al
batiat (i de la família, per implicació), com a responsable-testimoni. Un
diàleg fàctic entre comunitat cristiana i família, amb motiu del Baptisme.
L’Església ofereix la proposta de fe i dels sagraments d’iniciació als
nins/nines, col·lateralment als pares/mares (més mares que pares) i, més
enfora encara, a tota la família. La família ha estat objecte receptor més
folklòric o per complir que altra cosa. (Dia de la Sagrada Família). ¿Avui
ens pot tornar a servir com a “model”?, perquè no deixa de ser un model de
família ben estrany i, per tant, pot servir o ja no servia abans… Bé. Això
‘són figues d’altre sostre’.
|
|
|
|
2.
¿Qué
necesita la familia de la Iglesia? ¿Con qué actitud los padres/madres se
dirigen a la Iglesia? ¿Qué piden? ¿Solo sacramentos, o también catequesis y
acompañamiento en la vida cristiana?
|
|
La
família (pensi que, a l’enquesta, no l’hem definida; tants de models!), què
necessita de l’Església? Tots ens necessitam mútuament. Els pares/mares van a
l’Església per a demanar els sagraments: Baptisme i primera Comunió. Em
general, és allò que demanen: el dia de la celebració. I passen pel ‘tub’
d’alguna catequesi o reunió. I per la resta de la vida, poden passar fins al funeral. Parl
en general i aquí i avui. Les excepcions confirmen la regla. Els diumenges
trobam creients individualment, però en família no.
|
|
3.
¿Qué
catequesis se ofrece sobre la familia en nuestros programas pastorales y
catequéticos? ¿Estas catequesis, según tu opinión, integran en su contenido
las enseñanzas de la Sagrada Escritura y de la Iglesia?
|
|
¿Catequesi
sobre la família, amb programes pastorals i catequètics? Jo no els conec. I
si es refereix a l’oferta prematrimonial, per exemple, hi ha oferta variada,
pel que deduesc, de part dels agents que la promouen i la serveixen. I per
tant, el contingut de l’Escriptura i del Magisteri hi figurarà a gust dels
responsables dels distints grups i ofertes. Els ensenyaments són
manipulables. Ara bé, les ensenyances de l’Església hi són presents,
seleccionades. Per exemple – i en síntesi – uns destacaran l’Humanae Vitae (1968) i uns altres el
Concili.
|
|
4.
¿Qué
experiencias han ido madurando en los últimos años de cara a la preparación
del matrimonio? ¿Crees que la pastoral prematrimonial actual es
evangelizadora? ¿Por qué?
|
|
Delegacions de Família… i cursets prematrimonials, en diferents
intensitats i obligatorietats. Ara han disminuït molt les parelles
participants, i els matrimonis per l’Església. Les parelles dels “cursets”
presenten un ventall variat d’experiències i de vivències: casats civilment,
parelles de fet, amb fills o sense, d’un o varis pares i mares, etc.
¿Evangelitza la pastoral prematrimonial? És un nou contacte, és un possible
contagi, és una ocasió d’Església oberta, acollidora, dialogant, escoltadora
dels seus problemes i vivències, gens escandalitzada, comprensiva, etc. Així
pot ser un inici evangelitzador o un moment senzillament d’evangeli.
|
|
5.
¿Qué
experiencias conoces en nuestra diócesis o en tu parroquia de pastoral
familiar o despertar en la fe de los niños que sean evangelizadoras? ¿Puedes
explicar brevemente estas experiencias?
|
|
Coneixem
catequesis normalment de dos anys, catequesi “normal o tradicional” o
familiar (variada) per als infants i, si és familiar, intenta per la
catequesi involucrar la família, és a dir els pares (més la mare que el pare,
i no durant tot el procés; també hi ha àvies que acompanyen els infants, per
manca d’implicació dels pares). Són evangelitzadores? S’intenta. Així es vol.
Pot continuar en catequesi de post-comunió cap a la Confirmació o de
Confirmació. Les experiències, en teoria almanco, poden explicar-les millor
els responsables.
|
|
6.
¿Crees
que en algunos casos se ha conseguido proponer estilos de oración en familia
que sean capaces de resistir ante la complejidad de la vida y de la cultura
actuales?
|
|
En
aquest punt – en general, com sempre – l’estil d’oració en família no el
conec, si llevam alguna pregària o signe tradicional, que tampoc no sé si
roman. La pregunta em resultaria més adient – això reflecteix la mentalitat
de l’enquestador? - si no demanàs pels
estils de pregària “no resistents” a la complexitat i a la cultura actuals,
sinó si serveixen per acompanyar, en sintonia amb la vida i cultura d’avui.
|
|
7.
De
lo que tú conoces, ¿qué atención pastoral propone la Iglesia para sostener el
camino de los matrimonios y de aquellos que quizá estén atravesando una
crisis?
|
|
Per a sostenir el camí dels matrimonis i
dels qui travessen crisis (em referesc a nivell eclesial o eclesiàstic), què
es fa o quina atenció reben? Cap. Sempre parl en general, tant dels subjectes
afectats com dels agents “oficials”. Reben “coces”. Ara bé, a nivell
particular, matrimonis i capellans han cercat una via “fora de la doctrina i
de les normes de l’Església jeràrquica”, per entendre’s i acompanyar-se, per
sostenir la flama que vacil·la, la base eclesial – no ‘els de dalt’ – haurà
salvat moltes persones i mantingut cristians.
|
|
8.
Ante
las situaciones complejas: parejas de hecho, separados, divorciados...,
¿existe una pastoral orientada a la atención de estos casos? ¿Cómo se desarrolla
esta pastoral? ¿Cómo se anuncia a los separados y a los divorciados vueltos a
casar la misericordia de Dios? ¿Cómo se pone en práctica el apoyo de la
Iglesia en el camino de fe de estas personas? ¿Cómo se presenta en calidad de
Iglesia samaritana?
|
|
Una
pastoral orientada a l’atenció d’aquests casos de parelles de fet, separats,
divorciats, per al nivell diocesà, consultau-ho. No ho sé, ara. Alguna vegada
s’ha volgut fer a fons amb llibertat i sense passar pena de “ruixades” ni
“renyades”, però no sé si s’ha aconseguit. Coses fetes a mitges (ser i no
ser, alhora) o tancades, conservadores o prohibitives, imagín que n’hi ha.
Però no són aquestes les que serveixen de veres. No basta anunciar la
misericòrdia de Déu que absol dels pecats, sinó la misericòrdia de Déu que fa
canviar alguns plantejaments a l’Església. No val proclamar que no es pot
canviar, “perquè sempre s’ha fet així”. Si no canvia l’Església, no acompanya
ni es manifesta gens samaritana. Cal mirar-se a ella mateixa, per
corregir-se, i no a les parelles per a absoldre-les de pecat.
|
|
9.
Respecto
a las uniones de personas del mismo sexo, ¿qué atención pastoral crees que es
posible desarrollar para atender a personas que han elegido vivir según estos
tipos de unión? Si estas personas han adoptado niños, ¿qué criterio pastoral
cabe adoptar para ellos de cara a la transmisión de la fe?
|
|
L’atenció
pastoral respecte a les persones totes deu ser total, i a la vegada variada,
com la “vida mateixa”. Atendre tothom. Escoltar, conversar, comprendre,
oferir evangeli. Que sigui ver i que ho sàpiguen, ells i els altres. No es va
d’amagatotis. Si hi ha nins adoptats, se cerca el bé de l’infant – l’infant
és el primer per l’Evangeli – en la transmissió de la fe i en els sagraments.
El ritual necessita també canvi o manco ritual. La pregunta de sempre: com
acompanya la comunitat cristiana els infants i els pares/mares, durant el
procés vital. Només se salva allò (les persones) que s’estima (estimam).
|
|
10.
Respecto
a la regulación de la natalidad, ¿es aceptada la moral de la Iglesia por la
mayoría de las familias cristianas? ¿Cuáles son los aspectos más
problemáticos que dificultan la aceptación de esta moral en la mayoría de
matrimonios?
|
|
La majoria de famílies
cristianes (com sabem, es viu la vida cristiana, segons edats i experiències,
en diferents intensitats), podem
anomenar-les així, encara que només s’acostin per als funerals i a les dues o
tres festes més importants (entre evangeli i pietat popular), la majoria de
famílies cristianes (entre els 20 i els 70 anys) no accepta la moral de
l’Església respecte a la regulació de natalitat. Ara ja són moltes les
famílies que no la coneixen o/i no coneixen el motiu de l’allunyament: l’Humanae Vitae, és a dir, la
prohibició de la píldora anticonceptiva, dit ràpidament. Fou un cop fort, i
de retruc a tot el Magisteri de l’Església, del qual no ens hem recuperat.
Fan difícil la doctrina de
l’Església: el sentit de la llibertat personal sense ingerències, el respecte
a la intimitat de la parella, la sexualitat com a plaer volgut també per Déu,
la veritat i la dignitat de la unió matrimonial, no oberta en cada acte a la
procreació, la bondat de les tècniques per a la regulació natal (no només del
calendari, que no deixa de ser una tècnica), el lloc, gens important
d’aquestes qüestions, a l’evangeli, etc. etc.
|
