BENAURANCES...

Benaurances del poder

18/01/14 02:00 - Jaume Reixach - EL PUNT AVUI

Benaurats els que governen a favor de les majories, restant als poderosos privilegis

Ja sé que el títol d'aquest article resulta com a mínim sorprenent. A mi també m'ho va semblar quan el vaig llegir. Poden ser benaurats els que ostenten el poder? Segons Carlos Alberto Libâno, sí. Libâno és més conegut com a Frei Betto. Segur que el nom us serà familiar, perquè va ser col·laborador del president Lula. Es tracta d'un dominic nascut a Belo Horizonte (1944), vinculat a la teologia de l'alliberament. Ha treballat en la pastoral obrera i ha dut a terme una notable activitat periodística. Juntament amb Leonardo Boff va publicar Mística i espiritualitat (1996). Ofereixo al lector algunes de les benaurances del poder, que es troben en un llibre d'escrits escollits, titulat Sabores y saberes de la vida (2004). El títol original és Gosto de uva. Tradueixo del portuguès.

1. Benaurats els que governen amb el cor curull d’humilitat, servidors públics d’anhels, drets i utopies.

2. Benaurats els que governen conspirant a favor de les majories, restant als poderosos privilegis i honors.

3. Benaurats els que governen en favor del bé comú, indiferents a la pròpia imatge i gens temorosos de l’ira dels seus enemics.

4. Benaurats els que governen escoltant, i signen decrets sense tacar amb sang el paper.

5. Benaurats els que governen treballant en equip, de manera democràtica i conjunta.

6. Benaurats els que governen deixant-se governar pel sentit comú de la població, invulnerables als corruptors i als oligarques.

7. Benaurats els que governen en favor dels drets humans, lliures de l'opaca lògica dels pressupostos, el secret més ben guardat.

8. Benaurats els que governen en favor de la pau i del plaer de viure, lluitant contra la violència i reduint les desigualtats.

9. Benaurats els que governen mantenint-se fidels a les promeses fetes.

10. Benaurats els que governen sense addicció al poder, fent de la seva vida un sagrament de servei als més necessitats.

Déu els recompensarà amb la plenitud del seu amor.

NO TOT ESTÀ PERDUT

            Aquest article sortirà molt després de la manifestació de dia vint-i-nou de setembre, però jo l’escric ara, quan encara no s’ha avançat gens en la solució del conflicte que la va provocar. Som conscient, per tant, de la distància de temps, i del perill que suposa la pèrdua d’actualitat. No vull, però, deixar de fer-ho, perquè em sembla que el que ha passat entre nosaltres durant aquests llargs dies de patiment demana una reflexió seriosa i llarga. Hem aprés coses molt importants que no volem ni ens és permès oblidar. I ara més que mai és el temps de la lucidesa.

La primera cosa que hem aprés: que els nostres nins i nines estan en bones mans. I amb ells, part del nostre futur. El col·lectiu de mestres i mestresses de la nostra terra ha demostrat ser digne de la tasca que la societat els encomana. Gent que ha preferit perdre dobbers cada dia per mantenir-se en la raó, no tenint on robar, i han aconseguit arreplegar en una trobada multitudinària (5.000 persones, segons el Govern; 100.000 o més en realitat), per primera vegada en la nostra història gent de tota casta i mena amb el sol desig de ser escoltats. Només per fer arribar la seva veu. Només això. No hi va haver ni violència ni aldarulls ni res que pogués sortir l’endemà a les televisions que ho esperaven àvidament com a mostra de la barbàrie de tots aquells que no pensen com ells. Hi va haver, sobre tot, una gran experiència de germanor.

Hem après que els pares i mares dels nins afectats han sabut estar a l’altura de la circumstància, cosa gens fàcil per a la majoria. És just que es sentin reconeguts. I que aprenguem la seva lliçó: no formen part de la classe dominant, la immensa majoria. Representen, per tant, una part de la nostra societat carregada de problemes de subsistència, de feina, de futur. I han sabut estar al seu lloc. Sense caure en la temptació dels nervis ni dels interessos immediats. Un signe d’esperança.

            Ara queda molt més clar que en aquests moments, el problema no és la llengua anglesa, és la por dels governants a la societat civil. D’aquí el pànic a un possible contagi amb Catalunya, perquè disposa d’una societat civil molt ben estructurada, que sap discernir allò que convé a la seva gent i lluita per assolir-ho. No sols hi ha els polítics. Hi ha altra gent que pensa, actua i diu. I que sap què diu perquè sap qui és. En canvi, un poble desproveït de les seves senyes d’identitat, especialment de la seva llengua i de la cultura que li és més pròpia, mantingut en la ignorància de les qüestions que li afecten realment, entretingut amb problemes que no són els seus (per exemple, si el mallorquí és català o no ho és; per exemple, no explicant mai per què som l’autonomia que més aporta a l’Estat i la que manco rep d’ell), un poble enganat, sempre serà un poble bo de manipular. I d’espoliar. Nosaltres sabem prou què vol dir això. Perquè ens costa unir-nos, estimar allò que és nostre, superar la fascinació dels dobbers, valorar allò que tenim de propi. Fàcilment caiem en la destructivitat desmobilitzadora que ens empeny al sentiment d’inferioritat. Per ventura perquè molts de nosaltres parlam el castellà amb accent i moltes vegades se n’han rigut de nosaltres... Per ventura...

Per tot això voldria constatar que precisament ara, quan sembla que les coses van tan malament, hi ha una possibilitat de canvi. La manifestació de l’altra dia ens ha posat davant d’un repte que consider essencial: continuar pel camí de la construcció de la nostra societat civil. Ens hem de felicitar per això, perquè és nou entre nosaltres. La caixa de solidaritat que va funcionar tan bé n’és un immillorable botó de mostra. La reacció del poder, també, perquè ho fa amb major violència quan el perill és més real i ens indica la via correcta. La consciència cada vegada més estesa i transversal que l’ensenyament no es pot deixar en mans dels partits, que hi ha d’haver un consens a llarg termini, dialogat i aprovat per la més gran majoria possible de ciutadans; la capacitat d’organitzar l’expressió de la pròpia raó inventant mitjans que no siguin controlats; la solidaritat de tantes persones diverses, diferents; tot això representa un punt d’inflexió en el dificilíssim camí cap al manteniment de la nostra identitat d’un poble que vol aprendre a viure sense deixar de ser qui és. Hem de ser lúcids més que mai. I hem de fer tot quan puguem per continuar la via oberta. La situació que vivim és una crida urgent a totes les persones de bona voluntat, de dretes i esquerres, especialment joves, a lluitar eficaçment per una societat civil integradora, sòlida, organitzada, que serveixi de contrapès a les instàncies polítiques tan necessàries com necessitades d’una profunda transformació. No està tot perdut si som capaços de fer-ho.

Teodor Suau i Puig - publicat al nº 648 - desembre 2013, SERRA D’OR 

El pit a missa

La religió sempre ha alimentat la imaginació i la paradoxa. Amb la f de Femen i de Francesc, en tenim per a estona

Miriam Díez Bosch

Va de pits. I d'arquetips. Darrerament religió i pitram han saltat a les notícies, i ho han fet per via del moviment feminista Femen, de la model catòlica Krupa i del papa Francesc.

Han irromput dones despullades amb pintades reivindicatives al cos, unides a través del moviment Femen. La model polonesa Krupa s'ha vestit només amb un rosari per defensar els animals. I el papa ha sorprès fomentant l'alletament matern en espais públics, també a missa. Motivacions diferents, objectius allunyats, però una presència del pit i el sagrat han coincidit en el temps. Usada per escandalitzar amb protestes, o per alimentar naturalment els fills, l'anatomia femenina ha estat protagonista a portada dels grans rotatius mundials. I tot dins de capelles, temples, esglésies. Cossos nus barrejats amb símbols sagrats. I amb la dona i el seu tòrax pel mig sempre.

Des de finals dels anys noranta, les activistes feministes d'origen ucraïnès Femen usen el símbol dels pits descoberts per protestar, especialment en espais sagrats. No han nascut només contra la religió, però aquesta és un dels seus blancs preferits. El seu logo, groc i blau, és una f de Femen en ciríl·lic i coincideix amb la forma de dos pits, un de cada color de la bandera del país.

La model Joanna Krupa també va usar el seu cos despullat i cobert només per un crucifix per demanar protecció per als animals. Va ser durant la campanya PETA. La model està suspesa a l'aire, aguantada per gossos dins d'una església. Les ales són angelicals. La model –catòlica, polonesa portada de Playboy–, argumentava la campanya així: “Faig el que l'Església hauria de fer: treballar per aturar l'innecessari patiment de les criatures més indefenses del Senyor, els animals.”

La presència de dones amb els pits enlaire no és una novetat. Ja la deessa de les serps del Palau de Knossos, a Creta, es mostra així. L'emblema del poder lligada al pit és clara i continuada. Són moltes les marededéus que ensenyen un pit, i la iconografia religiosa està farcida de pits descoberts. Aviat, el 5 de febrer, es celebra Santa Àgueda, representada amb una safata amb els dos pits, que li van ser tallats en el seu martiri.

Mentre aquest hivern Femen entraven a Colònia, Dublín i en altres catedrals i s'exposaven a l'altar dient que “Déu és dona”, el papa Francesc es referia a l'alletament matern animant les mares a donar el pit als seus fills en públic. El papa Bergoglio no és un home de protocols, i si mentre està pronunciant l'homilia sent nadons que ploren, s'adreça a les mares i els demana que els donin menjar. No es tracta d'un acte melindrós del papa argentí. Que el líder de l'Església catòlica afirmi que no hi ha res més important que un nen amb gana –fins i tot mentre s'està celebrant l'Eucaristia– no és una anècdota més. El papa ha posat fi a la visió que alletar en públic fos impúdic, o una provocació. Aquest papa pro lactància materna està demanant a les dones que trenquin les barreres de l'espai públic i el privat. I que no s'anteposin excuses a l'exercici de la humanitat més bàsica. Encara no ha fet gestos contundents per trencar-les ell, les barreres, però ho farà. I serà un papa demolidor d'arquetips i creador de contramodels. Temps al temps.

Quan feministes com Lucy Lippard van començar a definir el feminisme com una “ideologia, un sistema de valors, una estratègia revolucionària”, també indicaven una manera de viure. Femen ho porta a l'extrem amb el seu “sextremisme”. Krupa s'exhibeix sense pudor per a causes nobles –i animals–. El papa apunta maneres de feminista dibuixant una nova forma de viure.

Tenim un Papa fomentant la lactància materna i animant les dones a no tenir vergonya pel fet d'alletar en públic. I les Femen, que no necessiten assessors i fan ús del cos nu per reclamar a l'Església que no interfereixi en la llibertat de la dona.  La religió sempre ha alimentat la imaginació i la paradoxa.

Amb la f  de Femen i de Francesc, en tenim per a estona.