Raimon: “Impedireu que ens
fotin una escola com la que jo he patit”
Vaig al caixer a treure doblers. Em passa per darrere
una família. El fill deu tenir una vintena llarga d’anys: “Avui per mi seràs el
més jove”, li diu sa mare. Van al concert de Raimon a l’Auditòrium. A la coa
per entrar, cares històriques de la lluita dels anys setanta i vuitanta. Molts
de cabells blancs. No sé quants d’anys deuria tenir jo quan el vaig sentir
cantar per primera vegada. Vint? Vint-i-cinc? Em preocupa el trencament generacional
en la transmissió de valors, idees i inquietuds. Per què els joves d’avui
senten tan distant Raimon i el que representa? Perquè, tenint l’endiumenjat que
tenim, la vigència dels arguments del cantant de Xàtiva és més potent que mai.
Raimon té setanta-tres anys. Ben duits, lúcids, en
forma física més que correcta i amb potència de veu intacta (no begué un glop
d’aigua en tot el concert). Però és humà i sap que els anys passen i que el
temps s’estreny, que el present és un fil tènue que mena a un futur incert. Tal
volta per això, encarà una primera part del concert amb un punt malencònic, amb
cançons evocadores d’uns anys llunyans, durs i enyorats alhora. “Encara estic
nerviós”, reconegué, després d’un càlid aplaudiment de rebuda per part del
públic, una ovació que reconeixia una trajectòria, però també atorgava el paper
de referent reconegut al cantant de Xàtiva.
“El meu cant vol ser plural”, canta a la primera
cançó, i aviat els records s’entremesclen amb la ideologia. “Arriba los de la
cuchara, abajo los del tenedor. Que mueran todos los fascistas. Visca el braç
treballador”, la particular Internacional que es cantaven amb sa mare per
telèfon, i ara incorporada en una de les seves cançons i interpretada amb una
tendresa infinita que fa estremir. La cançó que la inclou, “Punxa de temps” té
l’embrió d’un dia primer de maig a Palma, mentre veia aturats un grup de
manifestants a un semàfor. Amb sentit de l’humor, Raimon recordà que “els que
hem patit la dictadura no ens aturàvem als semàfors”.
Amb Bagdad 91, el cantautor recordà la primera guerra
del Golf. Na Beatriu, que seia devora meu, em demana: “No hi eres tu, en aquell
bar de davant la farmàcia d’en Toni Torrens a la Pobla, quan esclatà la guerra
per Sant Antoni?”. Li responc que no, que jo no he anat mai al Sant Antoni
pobler. En acabar la cançó, els llums del concert, que s’havien mantingut del
tot estàtics fins aleshores, es fonen a negre, com la pantalla d’una televisió
que acaba la retransmissió en directe d’una guerra.
El concert avança i la nostàlgia i la reflexió sobre
el pas del temps deixa lloc als poemes musicats, els clàssics de la nostra
literatura que Raimon ens ha fet avinents amb les seves versions musicades.
Ausiàs March o Joan Timoneda serveixen per obrir el calaix de la memòria dels
nostres segles, com si dedins hi trobàssim aquell rellotge vell que encara
marca l’hora: “Elogi dels diners”. Els versos del savi Turmeda em fan venir al
cap il·lustres manacorins: “Diners fan bé, diners fan mal, / diners fan l’home
infernal / e fan-lo sant celestial / segons que n’usa”. Sebastià Nadal, Antònia
i Maria Mascaró, Jaume Lliteres i Francisco Suasi, especuladors infames, tapats
de doblers, que compren zones verdes per demanar indemnitzacions milionàries a
un Ajuntament ofegat. Quan un especulador ho fa amb els doblers del poble
esdevé lladre. Sense matisos.
I del segle XV al XX. De Turmeda a Espriu. Serà la
primera vegada de la nit que Raimon agafarà la guitarra, per cantar-nos una de
les cançons que sempre m’he trobat cantant per dins ca nostra, quan escur o pel
carrer, cantussejant: “Mai no hem pogut, però, desesperar i elevem en la nit un
cant a crits, car les paraules vessen de sentit”. Raspa la guitarra Raimon,
acluca els ulls, fa sentir el tro de la seva veu, i ens emociona pensar que sí,
que encara avui les paraules vessen de sentit, i la nostra fe en els mots ens
farà guanyadors sempre.
Abans d’arribar a l’esclat final del concert, quedaven
encara les dedicatòries als referents: Andreu Alfaro, el mateix Salvador
Espriu, Rosselló-Pòrcel o Joan Miró. “D’un roig encès” és una d’aquelles
cançons tan raimonianes, intensa, amb la guitarra enèrgica, amb la potència de
la veu xativina i amb el missatge clar, nítid, sense metàfores ni enrevolts:
“D’un roig encès, voldria la vida, d’un roig encès, tots els amors. La gent
d’ací, i la de fora, que fossin tots d’un roig encès”.
Hem passat l’equador del recital. “A l’any quaranta”,
canta, “quan jo vaig nàixer, encara no havien mort tots”. El cantautor ens
parla de la seva infantesa de postguerra, del record permanent del desastre de
la guerra, d’allò que no visqué i no ha volgut viure mai, de la presència
constant de la victòria feixista durant els seus primers quaranta anys de vida.
Fa pensar. Nosaltres, els de la meva edat, amb prou feines començàvem a anar a
escola quan morí el dictador. Molts se n’han volgut desentendre. És igual si no
ho visquérem, avui encara patim les conseqüències d’una transició mal parida i
d’un feixisme que no ha estat mai derrotat. Acaba la cançó i un espectador no
pot refrenar l’entusiasme i s’aixeca per aplaudir. Aplaudiments espontanis se
succeeixen a partir d’ara, com per exemple quan canta que “ens diuen que no
tenim història, que la nostra és la d’ells. No volen arguments, usen la força”.
La vigència del missatge torna a fer-se palesa i d’entre la platea una veu
masculina i potent cria alguna cosa sobre la llei de símbols, acabada d’aprovar
aquesta setmana pel Govern de José Ramón Bauzá. Raimon aclareix que aquesta
cançó la va fer “l’any 1973, quan després de molts d’anys de lluita, teníem la
sensació que res no canviava”. Avui aquestes sensacions es repeteixen.
Som a la traca final, tan valenciana. “Com un puny”
sempre m’ha fet emocionar. I encara que hagi vist en el cantautor sempre els
mateixos gests quan la fa, em meravell de com la canta amb les mans, de com fa
esmunyir-se el temps amb les mans, de com amb les mans fa ajuntar-se els cossos
dels amants, de com fa florir les roses, i de com, al llit d’italiana mida, es
clouen els cossos com un puny. Amor i lluita, síntesi de la vida, resum de les
cançons de Raimon.
Arriba el torn de la pluja, que no sap ploure. El
cantautor, cinquanta anys després, és un animal d’escenari, capaç de cantar a
capella davant dues mil ànimes. La pluja no sap ploure i l’escola del seu temps
no vol ensenyar com es diuen els noms dels arbres i dels ocells. Raimon, però,
es mostra confiat en la nostra capacitat de resistència i lluita: “Estic segur
que impedireu que ens fotin una escola com la que jo he patit”. Ovació tancada
d’agraïment.
El concert formal es clou amb “Jo vinc d’un silenci” i
el clàssic aplaudiment superposat als versos que han esdevingut lema de tantes
lluites: “Qui perd els orígens perd identitat”.
Queden als bisos, amb una anècdota per a cada un. De
“Veles e vents”, diu Raimon que no l’havien feta perquè “se m’havia oblidat”.
Sentint-lo cantar “He mirat aquesta terra” vaig tornar a recordar-me de Colau
Dols i el puig de Maria de Pollença. “Diguem no”, la va vantar amb una corda
desafinada, però la va tirar endavant, perquè hi ha lluites que no es poden
aturar per una corda o un semàfor i no pot ser que els hòmens plens de raó no
siguen escoltats. Quedava la darrera cançó: l’himne Al vent. Rústica guitarra,
mòbils encesos enregistrant potser la darrera vegada que la podran sentir en
directe de la veu de Raimon. Emoció, cant a cor, cant de cor. Ja sabem que la
vida ens dóna penes, però continuarem amb les mans al vent, plenes de lluita.
Les mamballetes forçaren un darrer bis, que retornà
amb una de les primeres cançons, de lletra prou explícita: “La nit és llarga,
és llarga la nit”. Sí, dues hores redones, la nit s’ha allargat i el vell
cantador deu estar cansat. S’encenen els llums. Davant nosaltres hi seia,Toni
Torrens, record viu de l’any 91 i l’esclat d’aquella guerra mediàtica un dia de
Sant Antoni. Tot torna, però res és impossible.
