Dos documents inèdits que aporten més llum sobre la
mort de Francesc Macià
La crònica radiada per Joan
Alavedra de la mort del president i una carta de Jaume Creus on afirma
que Vidal i Barraquer hagué d'obligar al bisbe Irurita a atendre les peticions
de la família de Macià
En aquest apartat us oferim 2 documents inèdits d’un
gran interès històric que parlen de la mort del president de la
Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, el dia de Nadal del 1933.
La mort de
Macià
D’una banda, la crònica titulada “La mort del
President Macià” que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va radiar en
la seva secció “El fet del dia” [1], de Ràdio
Barcelona, el Nadal del 1935, quan feia dos anys justos de la mort del
president.
Aquest és un altre dels documents provinents del
fons de Jaume Creus, que ens ha proporcionat el seu amic i dentista Lluís
Willaert. Joan Alavedra va enviar aquest text a Jaume Creus el Nadal de 1943.
Alavedra en el seu escrit parla de l’acceptació
de la mort per part de Macià: “En la seva cambra, resistia a la mort. Hi
lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia.
Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort.
Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”. També
explica com es va viure aquella angoixosa matinada de Nadal i quan finalment
Ventura Gassol va telefonar-lo i li digué: “Veniu...! Correu...! S’acaba...!”
En aquesta crònica radiofònica Joan Alavedra
defineix Macià com “un home de gran volada. Un català de molta ambició per
la seva pàtria. Un home de gran raça. Un caràcter que marca una generació. Un
home d’aquells que agafa un país, el desperta d’un crit, i el posa en marxa...”
La intervenció del cardenal Vidal i Barraquer
El segon document és una carta que Jaume Creus
envià a mossèn Ramon Muntanyola, autor del llibre “Vidal i Barraquer.
Cardenal de la pau”, per l’explicació que en aquest llibre havia fet dels
funerals del president Francesc Macià, un relat que Creus considerava “amb
falles” potser per no haver consultat “les veritables fonts”. Jaume Creus, amic
íntim de Macià, va viure molt directament la mort i funeral del president i
tingué cura del seu embalsament.
Creus carrega fort contra el bisbe Irurita i explica
com el cardenal Vidal i Barraquer l’obligà a atendre les peticions de la
família de Macià, a les quals es negava:
“A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal
bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula
senyor perquè no n’era. Es NEGAVA a enviar capellans, els quals demanava la
família del president, per anar-li a cantar o resar l’absolta, abans de lliurar
el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament. El bisbe posava per
condició que també tenien d’anar capellans a l’enterrament. La família
contestava que no era ella qui feia l’enterrament, sinó el Govern de Catalunya,
segons les lleis establertes, -Doncs no hi ha capellans-, deia el
bisbe”.
Jaume Creus explica com s’hagué d’enviar una carta amb
auto al cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo dels fets. El cardenal
immediatament telefonà al bisbat: “Al demanar pel bisbe li digueren que ja
s’havia enllitat. Amb energia va comminar que es llevés i li va donar l’ordre
taxativa que tot seguit s’enviés a casa del president el que demanava la
família i es donés el degut compliment als seus desitjos. Així es va fer”.
A la carta Jaume Creus també recorda que Macià, el 14
d’abril del 1931, havia estat a casa seva moments abans d’anar a proclamar la
República. D’altra banda, corregeix també a mossèn Ramon Muntanyola quan aquest
afirmava que Manuel Carrasco i Formiguera s’havia “evadit” de Catalunya i parla
de les circumstàncies del seu afusellament i de les penalitats que hagué de
patir després la seva família.
