Felicidades, Papa Francisco!
17.12.13
¡Felicidades,
Papa Francisco, obispo de Roma, Papa bueno, Papa de la primavera, Papa
de los pobres, Papa jesuita-franciscano, Papa del aggioarnamento, Papa de la
ternura y de la misericordia!
Felicidades por ser como eresPor tu sonrisa
Por el don de tu palabra
Por tu coherencia vital
Por transmitir Evangelio
Por exhalar esperanza
Felicidades por tu forma de querer
Por tu manera de abrazar
Por la compasión que contagias
Por tu predilección por los enfermos
Por dedicar más tiempo a los "pequeños" que a los "grandes" de este mundo
Felicidades por lo que dices
Y por cómo lo dices
Por tus gestos tan expresivos
Por las imágenes con que renuevas nuestra fe
Por tu forma fresca y natural de relacionarte
Por ser el Papa de la normalidad
Felicidades por la ilusión que nos has vuelto a dar
Por el tsunami de esperanza
Por la oleada de entusiasmo
Por la capacidad de seducción que desprendes
Felicidades por esa Iglesia que quieres casa abierta y no aduana
Por recordarnos que seguir a Cristo da sentido a la vida
Y que el Reino está por encima de la Iglesia
Y que los obispos no pueden ser príncipes, sino servidores
Y que los curas tienen que oler a oveja
Y que los cristianos tenemos que sonreir siempre
Felicidades por el vuelco que estás dando a las anquilosadas estructuras eclesiales
Por descongelar el Concilio
Por recuperar la corresponsabilidad y la sinodalidad
Por poner el Evangelio antes que la doctrina
Por hacer ver a los curiales que no son señores, sino siervos
Por limpiar el Banco vaticano
Por reivindicar el papel de la mujer
Por acabar con el miedo de los teólogos
Y con el rigorismo doctrinal
Felicidades por tu forma de vivir el ecumenismo y el diálogo interreligioso
Por poner al capitalismo deshumanizador en su sitio
Por colocar a la persona (especialmente a los más pobres) en el centro del sistema
Por exponerte a la ira de los poderosos de este mundo
Porque ya te llaman "marxista" y populista
Porque ya te tienen miedo
Porque los pobres tienen un abogado defensor
Felicidades porque no te tiembla el pulso
Porque sientes lo que dices y dices lo que sientes
Porque encarnas el Evangelio de la bondad
Porque dices las verdades del barquero
Porque no te arrugas ante nadie
Porque hueles a profeta
Felicidades porque nos arrastras al seguimiento de Jesús
Porque esponjas nuestro corazón
Porque haces que nos sintamos orgullosos de Cristo y de una Iglesia renacida
Felicidades, Papa Francisco, porque te haces querer y te queremos
Felicidades, porque al mundo "nacióle un sol"
José Manuel Vidal
El Nadal del papa Francesc: “No tingueu mai por de la
tendresa”
Dll,
16/12/2013
(CR) Una nova entrevista al papa Francesc. En aquest
cas en el diari italià La Stampa que va publicar aquest diumenge. És una
entrevista concedida a Andrea Tornielli centrada en la celebració del Nadal i
on es descobreix la sensibilitat del papa Francesc en temes com el sofriment
dels infants. També hi apareixen aspectes més vinculats a l’actualitat
eclesial. Francesc nega que tingui pensat crear cardenals a dones, i no es
considera “marxista”, etiqueta que ja li han posat els sectors més conservadors
de l’Església.
Oferim la traducció integra al català en la versió que
publicarà la revista Documents d’Església.
“No tingueu
mai por de la tendresa”
Entrevista al papa Francesc d’Andrea Tornielli
Entrevista al papa Francesc d’Andrea Tornielli
«El Nadal per a mi és esperança i tendresa...».
Francesc conta a “La Stampa” i a "Vatican Insider" el seu primer
Nadal com a Bisbe de Roma. Casa Santa Marta, dimarts, 10 de desembre, a les
12.50. El Papa ens rebé en un saló al costat del refetor. La trobada va durar
una hora i mitja. En dues ocasions, durant la conversa (en parlar sobre el
sofriment innocent dels nens i sobre la fam en el món), va desaparèixer del
rostre de Francesc la serenitat que tothom coneix.
En l'entrevista el Papa també va parlar sobre les
relacions amb les altres confessions cristianes i l’«ecumenisme de la sang» que
uneix en la persecució, va al·ludir a la situació del matrimoni i la família
(de la qual s'ocuparà el pròxim Sínode), va respondre als qui l'han criticat en
els Estats Units (definint-lo “marxista”) i també va parlar sobre la relació
entre l'Església i la política.
- Què
significa per a vostè el Nadal?
- És el trobament amb Jesús. Déu sempre ha buscat el
seu poble, l'ha guiat, l'ha custodiat, ha promès que li estarà sempre a prop.
En el Llibre del Deuteronomi llegim que Déu camina amb nosaltres, ens guia de
la mà com un pare amb el seu fill. Això és bonic. Nadal és el trobament de Déu
amb el seu poble. I també és una consolació, un misteri de consolació. Molts
cops, després de la missa de Nit de Nadal, vaig passar algunes hores sol, a la
capella, abans de celebrar la missa de l'aurora, amb un sentiment de profunda
consolació i pau. Recordo un cop aquí a Roma, crec que era el Nadal de 1974, en
una nit d'oració després de la missa a la residència del Centre Astalli. Per a
mi Nadal sempre ha estat això: contemplar la visita de Déu al seu poble.
- Quin és el
missatge del Nadal per a les persones d'avui?
-Ens parla de la tendresa i de l'esperança. Déu, en
trobar-se amb nosaltres, ens diu dues coses. La primera: tingueu esperança. Déu
sempre obre les portes, no les tanca mai. És el pare que ens obre les portes.
Segona: no tingueu por de la tendresa. Quan els cristians s'obliden de
l'esperança i de la tendresa esdevenen una Església freda, que no sap on anar i
s'enreda en les ideologies, en les actituds mundanes. Mentre la senzillesa de
Déu et diu: continua endavant, jo sóc un Pare que t'acaricia. Tinc por quan els
cristians perden l'esperança i la capacitat d'abraçar i d’acariciar. Potser per
això, veient cap al futur, parlo sovint sobre els nens i els ancians, és a dir
els més indefensos. En la meva vida com a sacerdot, anant a la parròquia,
sempre vaig tractar de transmetre aquesta tendresa, sobretot als nens i als
ancians. Em fa bé, i penso en la tendresa que Déu té per nosaltres.
- Com és
possible creure que Déu, considerat per les religions com a infinit i
omnipotent, es faci tan petit?
- Els Pares grecs l'anomenaven
"synkatabasis", condescendència divina. Déu que descendeix i està amb
nosaltres. És un dels misteris de Déu. A Betlem, el 2000, Joan Pau II va dir
que Déu es va convertir en un nen que depenia totalment de les atencions d'un
pare i d'una mare. Per això Nadal ens dóna tanta alegria. Ja no ens sentim
sols, Déu va descendir per estar amb nosaltres. Jesús es va fer un de nosaltres
i va sofrir per nosaltres el final més terrible a la creu, el d'un criminal.
- Sovint es
presenta el Nadal com una faula de somni. Però Déu neix en un món en què també
hi ha molt sofriment i misèria…
- El que llegim en els Evangelis és un anunci
d'alegria. Els evangelistes descriuen una alegria. No fan consideracions sobre
el món injust, sobre com va poder néixer Déu en un món així. Tot això és fruit
de la nostra contemplació: els pobres, el nen que neix en la precarietat. Nadal
no va ser una denúncia de la injustícia social, de la pobresa, sinó un anunci
d'alegria. Totes les altres coses són conclusions que traiem nosaltres. Algunes
correctes, altres menys i altres més ideologitzades. Nadal és alegria, alegria
religiosa, alegria de Déu, interior, de llum, de pau. Quan no es té la
capacitat o s'està en una situació humana que no et permet comprendre aquesta
alegria, es viu la festa amb alegria mundana. Però entre l'alegria profunda i
l'alegria mundana hi ha molta diferència.
- És el seu
primer Nadal com a Bisbe de Roma, en un món ple de conflictes i guerres…
- Déu mai no concedeix un do a qui no és capaç de
rebre'l. Si ens ofereix el do del Nadal és perquè tots tenim la capacitat per
comprendre'l i rebre'l. Tots, des del més sant fins al més pecador, des del més
net fins al més corrupte. Fins i tot el corrupte té aquesta capacitat: pobret,
la té una mica oxidada, però la té. Nadal en aquest temps de conflictes és un
crida de Déu, que ens dóna aquest do. Volem rebre’l o preferim altres regals?
Aquest Nadal en un món afectat per les guerres em fa pensar en la paciència de
Déu. La principal virtut de Déu, indicada en la Bíblia, és que Ell és amor. Ell
ens espera, no es cansa mai d'esperar-nos. Ell concedeix el do i després ens
espera. Això passa en la vida de cadascun de nosaltres. Hi ha alguns que
l'ignoren. Però Déu és pacient i la pau, la serenitat de la nit de Nadal, és un
reflex de la paciència de Déu envers nosaltres.
- Al gener
es compleixen cinquanta anys de l'històric viatge de Pau VI a Terra Santa.
Vostè hi anirà?
- Nadal sempre ens fa pensar en Betlem, i Betlem està
en un punt precís, a la Terra Santa on va viure Jesús. La nit de Nadal penso,
sobretot, en els cristians que viuen allí, en els que estan en dificultats, en
tots els que han hagut d'abandonar aquesta terra per diferents problemes. Però
Betlem continua essent Betlem. Déu va venir a un punt determinat, a una terra
determinada, va aparèixer allí la tendresa de Déu, la gràcia de Déu. No podem
pensar en el Nadal sense pensar en la Terra Santa. Fa cinquanta anys, Pau VI va
tenir la valentia per sortir i anar allà, i així va començar l'època dels
viatges papals. Jo també desitjo anar-hi, per trobar-me amb el meu germà
Bartomeu, Patriarca de Constantinoble, i commemorar amb ell aquest cinquantè
aniversari renovant l'abraçada de 1964 entre el Papa Montini i Atenàgores a
Jerusalem. Ens estem preparant.
- Vostè ha
estat en moltes ocasions amb nens greument malalts. Què pot dir davant aquest
sofriment innocent?
- Per a mi, Dostoievski ha estat un mestre de vida, i
la seva pregunta, explícita i implícita, sempre ha rondat el meu cor: per què
pateixen els nens? No hi ha explicació. Em ve aquesta imatge: en cert moment de
la seva vida, el nen es “desperta”; no entén gaires coses, se sent amenaçat,
comença a fer preguntes al seu pare o a la seva mare. És l'edat del “per què”.
Però quan el fill pregunta, després no escolta tot el que li has de dir i
t'acorrala amb nous “per què”. El que busca, més que una explicació, és la
mirada del pare que li dóna seguretat. Enfront d'un nen que pateix, l'única
oració que em ve és l'oració del “per què”. Senyor, per què? Ell no m'explica
res, però sento que està veient-me. Llavors puc dir: “Tu saps per què, jo no ho
sé i Tu no m'ho dius, però em veus i jo confio en Tu, Senyor, confio en la teva
mirada”.
- En parlar
sobre el sofriment dels nens, no es pot oblidar la tragèdia dels qui pateixen
fam.
- Amb el menjar que deixem i llencem podríem donar de
menjar a moltíssima gent. Si aconseguíssim no malgastar, reciclar el menjar, la
fam en el món disminuiria molt. Em va impressionar llegir una estadística que
parla de 10 mil nens que moren de fam cada dia en el món. Hi ha molts nens que
ploren perquè tenen fam. L'altre dia, a l'audiència del dimecres, darrere d'una
tanca hi havia una jove mare amb el seu nen de pocs mesos. Quan vaig passar, el
nen plorava molt. La mare l'acariciava. Li vaig dir: “Senyora, crec que el
petit té fam”. Ella va respondre: “Sí, ja és hora…”. I li vaig dir: “Però
doni-li de menjar, si us plau!”. Ella tenia pudor, no volia alletar-lo en
públic, mentre passava el Papa. Llavors voldria dir el mateix a la humanitat:
doneu de menjar! Aquesta dona tenia la llet per al seu nen, en el món tenim
prou menjar perquè mengi tothom. Si treballéssim amb les organitzacions
humanitàries i aconseguíssim posar-nos tots d'acord per no malgastar menjar,
enviant-la als qui la necessiten, contribuiríem molt per resoldre la tragèdia
de la fam en el món. Voldria repetir a la humanitat el que vaig dir a aquella
mare: doneu de menjar als qui tenen fam! Que l'esperança i la tendresa del
Nadal del Senyor ens sacsegin de la indiferència.
- Alguns
passatges de l’“Evangelii gaudium” li van
guanyar les acusacions dels ultraconservadors nord-americans. Què sent un Papa
quan escolta que el defineixen “marxista”?
- La ideologia marxista està equivocada. Però en la
meva vida he conegut molts marxistes bons com a persones, i per això no em
sento ofès.
- Les
paraules que més han sorprès són les paraules sobre l'economia que «mata»…
- En l'Exhortació no hi ha res que no es trobi en la
Doctrina social de l'Església. No vaig parlar des d'un punt de vista tècnic,
vaig tractar de presentar una fotografia del que succeeix. L'única cita
específica va ser sobre les teories del “vessament”, que suposen que tot
creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar
per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Es prometia que, quan
el vas hagués estat ple, s'hauria desbordat i els pobres se n'haurien
beneficiat. En canvi passa que, quan està ple, el vas, per art de màgia, creix
i així mai no surt res per als pobres. Aquesta va ser l'única referència a una
teoria específica. Repeteixo, no vaig parlar com a tècnic, sinó segons la
Doctrina social de l'Església. I això no significa ser marxista.
- Vostè va
anunciar una «conversió del papat». Les trobades amb els patriarques ortodoxos
han suggerit alguna via concreta?
- Joan Pau II va parlar de manera molt explícita sobre
una forma d'exercici del primat que s'obri a una situació nova. Però no sols
des del punt de vista de les relacions ecumèniques, sinó també en les relacions
amb la Cúria i amb les Esglésies locals. En aquests primers nou mesos he rebut
les visites de molts germans ortodoxos, Bartomeu, Hilarió, el teòleg Zizioulas,
el copte Tawadros; aquest últim és un místic, entrava a la capella, es treia
les sabates i pregava. Em vaig sentir el seu germà. Tenen la successió
apostòlica, els vaig rebre com a germans bisbes. És un dolor no poder celebrar
plegats encara l'eucaristia, però l'amistat existeix. Crec que el camí és
aquest: l'amistat, el treball en comú i pregar per la unitat. Ens vam beneir
els uns els altres; un germà beneeix l'altre, un germà s'anomena Pere i l'altre
s'anomena Andreu, Marc, Tomàs…
- La unitat
dels cristians és una prioritat per a vostè?
- Sí, per a mi l'ecumenisme és prioritari. Avui hi ha
l'ecumenisme de la sang. En alguns països maten els cristians perquè porten una
creu o tenen una Bíblia; i abans de matar-los no els pregunten si són
anglicans, luterans, catòlics o ortodoxos. La sang està barrejada. Per als qui
maten som cristians. Units en la sang, encara que entre nosaltres no hàgim
aconseguit donar els passos necessaris cap a la unitat, i potser no sigui
encara el temps. La unitat és una gràcia que cal demanar. Vaig conèixer a
Hamburg un rector que seguia la causa de beatificació d'un sacerdot catòlic que
va ser guillotinat pels nazis perquè ensenyava el catecisme als nens. Rere
d'ell, a la fila dels condemnats, hi havia un pastor luterà i el van matar pel
mateix motiu. La seva sang està barrejada. Aquest rector em va contar que havia
anat a veure el bisbe i li havia dit: “Segueixo amb la causa, però dels dos, no
sols del catòlic”. Aquest és l'ecumenisme de la sang. Encara existeix avui,
basta llegir els diaris. Els qui maten els cristians no et demanen el document
d'identitat per saber en quina Església vas ser batejat. Hem de tenir en compte
aquesta realitat.
- En
l'Exhortació apostòlica vostè ha invitat a prendre decisions pastorals prudents
i audaços quant als sagraments. A què es referia?
- Quan parlo de prudència no penso en una actitud paralitzadora,
sinó en una virtut de qui governa. La prudència és una virtut de govern. També
ho és el coratge. Cal governar amb coratge i amb prudència. Vaig parlar del
baptisme i de la comunió com a aliment espiritual per continuar endavant, i que
s'ha de considerar com un remei i no com un premi. Alguns van pensar
immediatament en els sagraments per als divorciats que s'han tornat a casar,
però jo mai no parlo de casos particulars: només volia indicar un principi. Hem
de tractar de facilitar la fe de les persones més que controlar-la. L'any
passat a Argentina vaig denunciar l'actitud d'alguns sacerdots que no batejaven
els fills de mares solteres. És una mentalitat malalta.
- I quant
als divorciats que s'han tornat a casar?
- L'exclusió de la comunió per als divorciats que
viuen una segona unió no és una sanció. Cal recordar-ho. Però no he parlat
d'això en l'Exhortació.
- Se
n'ocuparà el pròxim Sínode dels bisbes?
- La sinodalitat a l'Església és important: sobre el
matrimoni en el seu conjunt en parlarem en les reunions del Consistori al
febrer. Després el tema serà afrontat al Sínode extraordinari d'octubre de 2014
i també durant el Sínode ordinari de l'any següent. En aquestes seus
s'aprofundiran i aclariran moltes coses.
- Com va el
treball dels seus vuit “consellers” per a la reforma de la Cúria?
- El treball és llarg. Els qui volien presentar
propostes o enviar idees ja ho han fet. El cardenal Bertello ha recopilat les
opinions de tots els dicasteris vaticans. Rebem suggeriments dels bisbes de tot
el món. En l'última reunió els vuit cardenals van dir que hem arribat al moment
de presentar propostes concretes i en la pròxima trobada, al febrer, em donaran
els seus primers suggeriments. Jo sempre estic present en les trobades, excepte
el dimecres en el matí per l'audiència. Però no parlo, només escolto, i això em
fa bé. Un cardenal ancià em va dir fa uns mesos: “Vostè ja ha començat la
reforma de la Cúria amb la missa diària a Santa Marta”. Això em va fer pensar:
la reforma comença sempre amb iniciatives espirituals i pastorals, abans que
amb canvis estructurals.
- Quina és
la relació correcta entre l'Església i la política?
- La relació ha de ser al mateix temps paral·lela i
convergent. Paral·lela, perquè cadascú té el seu camí i les seves diferents
tasques. Convergent, només per ajudar al poble. Quan les relacions convergeixen
abans, sense el poble, o sense prendre en consideració el poble, comença aquest
contuberni amb el poder polític que acaba podrint l'Església: els negocis, els
compromisos… Cal correspondre paral·lelament, cadascú amb el propi mètode, les
pròpies tasques, la pròpia vocació. Convergentment només en el bé comú. La
política és noble, és una de les formes més altes de caritat, com deia Pau VI.
L'embrutem quan la usem per als negocis. La relació entre l'Església i el poder
polític també pot corrompre's, si no convergeix només en el bé comú.
- Puc
preguntar-li si tindrem dones cardenals?
- És una frase que va sortir de qui sap on. Les dones
a l'Església han de ser valorades, no “clericalitzades”. Els que pensen en les
dones cardenals pateixen una mica de clericalisme.
- Com
correspon el treball de neteja en l'IOR?
- Les comissions referents estan treballant bé.
Moneyval ens va donar un informe bo, anem pel bon camí. Sobre el futur de
l'IOR, veurem. Per exemple, el “banc central” del Vaticà seria l'Apsa. L'IOR
fou creat per ajudar les obres de religió, les missions, les Esglésies pobres.
Després es va convertir en el que és ara.
- Fa un any
s'hauria imaginat que el Nadal de 2013 l'hauria celebrat en Sant Pere?
- És clar
que no.
- S'esperava
que l'elegissin?
- No, no m'ho esperava. No vaig perdre la pau mentre
augmentaven els vots. Vaig romandre tranquil. I aquesta pau encara m'acompanya,
la considero un do del Senyor. En acabar l'últim escrutini, em van portar al
centre de la Sixtina i em van preguntar si acceptava. Vaig respondre que sí,
vaig dir que m'anomenaria Francesc. Només llavors em vaig allunyar. Em van
portar a l'habitació contigua per canviar-me. Després, poc abans de sortir a
fora, em vaig agenollar per resar durant alguns minuts en companyia dels
cardenals Vallini i Hummes a la capella Paulina.
Traducció de
Bernabé Dalmau.
