Villatoro: "Espanya s'ha
deseuropeitzat, ha reculat. Aquest atrinxerament és l'obstacle per resoldre la
qüestió catalana
"Espanya
no ha triat la cultura política europea, sinó una de pròpia anterior, molt
diferent. S'ha aïllat. La reacció al cas català ha dut a una Espanya que
recorda el 1898".
L'escriptor Vicenç Villatoro ha recordat a un article unes paraules
del periodista Gaziel a Meditacions en el desert: "Espanya no és
Europa. No ho ha estat mai. [...] Així que uns homes desinteressats i plens de
bona voluntat intenten desvetllar-lo [el poble espanyol], instruir-lo,
dignificar-lo, fer que s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho
obtenen sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia".
Sobre això, l'auitor de l'article La deseuropeització d'Espanya ha dit que des de fa un temps Espanya "no ha optat per fer servir el llenguatge i l'argumentari que correspondria a la cultura política europea" a l'hora de donar resposta als seus problemes "sinó que ha regirat en la seva pròpia història i ha ressuscitat un llenguatge i una cultura política molt seva, de sempre, essencialista, contrareformista, intransigent".
Sobre el procés català Villatoro ha dit que quan Espanya tria com respondre-hi "se situa fora de la cultura política europea" i alhora "opta per uns valors alternatius" als de Cameron al Regne Unit. "La deseuropeització d'Espanya neix amb la qüestió catalana. Però tenyeix molts altres posicionaments. Sobre Kosovo o Gibraltar. Però també la reacció a la sentència contra la doctrina Parot. O la banalització i la condescendència respecte al nazisme o al franquisme, amb aval oficial, incomprensible i ofensiva a la resta d'Europa" ha lamentat.
Finalment l'escriptor ha conclòs que Espanya "s'ha deseuropeitzat" i que "ha reculat en el camí que havia agafat" durant la transició. "No ha triat la cultura política europea, sinó una de pròpia anterior, molt diferent. S'ha aïllat. La reacció al cas català ha dut a una Espanya ensimismada , que recorda el 1898. Aquest atrinxerament és avui el principal obstacle per resoldre la qüestió catalana d'una manera raonable" ha sentenciat.
Un representant polític català puja a la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats i pronuncia les paraules següents: "Les cartes estan sobre la taula, de cara amunt, no hi ha per part nostra ni cartes amagades ni marcades, hem parlat amb veu clara i ferma, pacíficament, democràticament, respectant les lleis. Ara els toca parlar a vostès, i els convido a fer-ho amb sentit d'estat amb majúscules, sense politiqueries de curt recorregut". Els sona? Aquesta escena la va protagonitzar Artur Mas el 2 de novembre del 2005.
És molt important, per entendre el que passa avui, situar-se en aquella jornada de fa gairebé una dècada. I recordar l'ambient d'eufòria i d'orgull legítim que sentia la població catalana pel fet que la seva classe política havia estat capaç de posar-se d'acord en la redacció d'un nou Estatut que en aquell moment iniciava el tràmit al Congrés de Diputats amb tres discursos brillants, el de Mas, el de Josep Lluís Carod-Rovira i el deManuela de Madre, tots amb un missatge de mà estesa.
Catalunya oferia un pacte a Espanya per tancar ferides i caminar junts almenys durant una generació més. La solemnitat d'aquelles paraules, però, la magnitud del moment històric, no va quallar en les files del PP. En un moment del debat, Artur Mas va avisar directament Mariano Rajoy dels riscos de tancar la porta a Catalunya. El va avisar mirant-lo a la cara. El polític gallec va fer el desentès perquè ja havia decidit que Catalunya seria la seva palanca per tornar al poder. D'aquell error històric, del qual va ser advertit per Josep Piqué, neix la foto de Palau de dijous. Rajoy va plantar aquell dia, sense saber-ho, la llavor d'una revolta social sense parangó a Europa.
Sobre això, l'auitor de l'article La deseuropeització d'Espanya ha dit que des de fa un temps Espanya "no ha optat per fer servir el llenguatge i l'argumentari que correspondria a la cultura política europea" a l'hora de donar resposta als seus problemes "sinó que ha regirat en la seva pròpia història i ha ressuscitat un llenguatge i una cultura política molt seva, de sempre, essencialista, contrareformista, intransigent".
Sobre el procés català Villatoro ha dit que quan Espanya tria com respondre-hi "se situa fora de la cultura política europea" i alhora "opta per uns valors alternatius" als de Cameron al Regne Unit. "La deseuropeització d'Espanya neix amb la qüestió catalana. Però tenyeix molts altres posicionaments. Sobre Kosovo o Gibraltar. Però també la reacció a la sentència contra la doctrina Parot. O la banalització i la condescendència respecte al nazisme o al franquisme, amb aval oficial, incomprensible i ofensiva a la resta d'Europa" ha lamentat.
Finalment l'escriptor ha conclòs que Espanya "s'ha deseuropeitzat" i que "ha reculat en el camí que havia agafat" durant la transició. "No ha triat la cultura política europea, sinó una de pròpia anterior, molt diferent. S'ha aïllat. La reacció al cas català ha dut a una Espanya ensimismada , que recorda el 1898. Aquest atrinxerament és avui el principal obstacle per resoldre la qüestió catalana d'una manera raonable" ha sentenciat.
La deseuropeització d'Espanya
VICENÇ
VILLATORO
La
deseuropeització d'Espanya
Europa és, també, un llenguatge
polític. El projecte d'unitat europea es va construir damunt d'una cultura
política, més septentrional que meridional, més reformista que barroca, més
il·lustrada que no pas essencialista. Veníem de dues grans guerres en mig segle
i hi havia a l'altra banda del Mur el model soviètic. L'Europa unida es
construeix sobre una defensa radical dels valors democràtics, un rebuig
apassionat dels totalitarismes, una aposta per la negociació, el diàleg i al
tolerància, i una convicció que parlant-ne podem viure l'un al costat de
l'altre i compartint moltes coses sense haver de renunciar cadascú a allò que
és.
Quan Espanya es va incorporar després
del franquisme al procés europeu -un procés polític, fet a través de
l'economia- va semblar que adoptava aquest llenguatge europeu. Que feia seus
aquests valors i fonaments, tot i que entraven en contradicció amb un altre
llenguatge i cultura política hegemònics a Espanya, més basats en el Barroc i
la Contrareforma, més compartits amb l'Amèrica Llatina que no pas amb el centre
i el nord d'Europa, reticents a dreta i a esquerra amb els valors de la
modernitat. Mentre les coses van anar bé, econòmicament i políticament,
semblava que Espanya s'havia fet europea en aquest sentit, en l'adopció d'un
llenguatge i uns valors polítics. Hi havia la qüestió basca, però com que
estava contaminada pel fet terrorista, era una excepció.
Però des de fa un temps a Espanya les
coses no van tan bé. Coincidint amb el final de la festa econòmica del totxo,
s'ha replantejat l'etern problema català, més de fons que no pas el basc i
davant del qual no es pot fer servir la violència com a excusa. Davant del
problema català, Espanya -alguna cosa que va més enllà dels governs, dels
partits i dels aparells de l'Estat, tot i que tots ells hi participin- ha hagut
d'articular una resposta. I no ha optat per fer servir el llenguatge i
l'argumentari que correspondria a la cultura política europea, sinó que ha
regirat en la seva pròpia història i ha ressuscitat un llenguatge i una cultura
política molt seva, de sempre, essencialista, contrareformista, intransigent.
Aquesta cultura política reactiva, retrobada com a resposta al cas català, s'ha
anat fent gran i s'aplica a moltes altres qüestions que no hi tenen res a
veure.
Entenguem-nos: cap estat europeu està
disposat a perdre un tros de territori sense disputar-lo. I la independència
catalana no provoca entusiasmes a Europa. Però davant d'una proposta
secessionista, la resposta britànica -de matriu europea- és convocar un
referèndum i fer tot el possible per guanyar-lo, mentre que la resposta
espanyola és impedir-lo, no deixar votar. L'opció Cameron es pot sustentar
sobre els valors de la democràcia i la negociació. La posició espanyola ha de
legitimar-se en unitats metafísiques i filigranes constitucionals. Quan Espanya
tria com respondre, se situa fora de la cultura política europea. Opta per uns
valors alternatius, i llavors els fa servir per a tot. La deseuropeització
d'Espanya neix amb la qüestió catalana. Però tenyeix molts altres
posicionaments. Sobre Kosovo o Gibraltar. Però també la reacció a la sentència
contra la doctrina Parot. O la banalització i la condescendència respecte al nazisme o al
franquisme, amb aval oficial, incomprensible i ofensiva a la resta d'Europa. O,
si em permeten mitja frivolitat, també la reacció quan Madrid va perdre la
cursa olímpica. (I, frívol del tot, la que s'arribarà a produir si no li donen
a Cristiano la Bota d'Or o el que sigui.)
Enfrontada a un problema important, Espanya s'ha
deseuropeitzat. Ha reculat en el camí que havia agafat. No ha triat la cultura
política europea, sinó una de pròpia anterior, molt diferent. S'ha aïllat. La
reacció al cas català ha dut a una Espanya ensimismada , que recorda el
1898. Aquest atrinxerament és avui el principal obstacle per resoldre la
qüestió catalana d'una manera raonable. És un problema per a Europa: Espanya
els importa molt i se li perdonarà gairebé tot, però hi ha actituds que costen
de justificar des de la cultura política europea. I és sobretot un problema per
a Espanya. Gaziel, més esmentat que mai, escrivia al final de les Meditacions
en el desert : "Espanya no és Europa. No ho ha estat mai. [...] Així
que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar-lo
[el poble espanyol], instruir-lo, dignificar-lo, fer que camini sol i
s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan sols no ho obtenen sinó que provoquen
uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor
que la malaltia". Tant de bo no estigui passant el que deia Gaziel.
Hauríem perdut tots una oportunitat. Catalunya, Europa i sobretot Espanya.
Madrid
21/09/13 Josep M. Ballarín
Altres
articles de l'autor
- 14/12/2013 ‘Decet'
- 30/11/2013 El ressentiment
El meu avi era de Madrid i de prosàpia. D'aquesta,
l'àvia tenia una rastellera de personatges solemnes i amb barba senyorívola,
els uns amb entorchados militars, faixeta vermella, molta medalla a la
pitrera i els altres tots de negre amb cadena al coll i més medalles a la
pitrera, eren defensors del Dret a lletra grossa. Amb l'arribada d'una hereva
de trascantó totes aquelles glòries nacionals acabaren al drapaire.
La història fa de Madrid una nouvinguda a la real
voluntat de Felip II, aquell de la paperera per barret. En el romanticisme, un
poeta al qual no venia d'un pam, escriu “Madrid castillo famoso”, però
el fet és que aquesta ciutat és l'única dels nostres ponents que ni té catedral
gòtica. Que no és cosa minsa. Com va profetitzar l'emperador Carles al seu
fill, Madrid fou una capital de l'esmicolament d'un imperi. I no m'allargo.
Més o menys entre reis carnestoltes, reines
maturranguetes i cortesans de berbena, el Madrid de la segona República fou una
ciutat del despotisme il·lustrat que no sabia ben bé què fer-ne, de La
verbena de la Paloma.
I no ens enganyen, el Madrid actual és obra del Franco
que no canvia la seva voracitat amb la transició i els governs estrafolaris que
hagi somiat una vident. Madrid ho vol tot. Vol ser el “primer puerto de
España” oblidant els consignataris a viure a la ciutat. Serà la catedral de
la ruleta i la maturranga i el seu deliri de grandeses és que l'eix mediterrani
passi pel Manzanares.
Amb aquest deliri de grandeses es va presentar als
Jocs Olímpics, s'ho veia segur i pataplam, ja ho heu vist. Cada un dels votants
a la tria de la capital dels jocs rep una relació detallada de la situació
econòmica de la ciutat candidata. Les pretensions de Madrid es van esfigassar
el dia que en les informacions secretes va sortir un nom: “Bankia”. Un fracàs
econòmic aguantat peti qui peti. La ciutat amb aquesta butllofa no podia ser
olímpica, però Madrid encara no ho ha entès. Aquesta Espanya d'ara, talment la
tenim, té la capital greument malalta, tan greument que ni se n'adona.
El
'Financial Times' reclama "una solució negociada" per a Catalunya
L'editorial
del rotatiu britànic avisa que el PP i el PSOE "han d'estar a
l'altura" de les circumstàncies
ACN Londres | Actualitzada el 16/12/2013
"És un
problema polític que requereix una solució negociada". Així descriu el
'Financial Times' la situació a Catalunya en l'edició d'aquest dilluns.
En un editorial titulat "La pròxima crisi
d'Espanya", el rotatiu britànic reclama "més federalisme
en una Espanya que plora per la necessitat d'una renovació institucional"
i assegura que el referèndum amb dos apartats proposat pels partits catalans
"té els ingredients per a una solució".
"No només són els catalans, sinó també els
principals partits espanyols, el PP de Rajoy i els socialistes, els que han
d'estar a l'altura de la situació", exigeix l'editorial, que també admet
que Espanya no ha aconseguit ser una "casa plurinacional còmoda" per
als seus "diversos pobles culturals".
El poble
català, primer
"Més que liderant el seu poble, Mas està conduït
per ell, i Rajoy l'ha posat entre l'espasa i la paret amb la insistència que la
Constitució postfranquista –que consagra la indissoluble unitat d'Espanya– és
immutable", diu el 'Financial Times'.
"Les enquestes diuen que els catalans preferirien
més autogovern –incloent-hi més autonomia fiscal– , però estan disposats a anar
per lliure si l'única alternativa és un 'status quo' que el govern de Rajoy
està erosionant".
************************
Primera escena
Artur Mas el 2 de novembre del 2005, al Congrés
Artur Mas el 2 de novembre del 2005, al Congrés
Un representant polític català puja a la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats i pronuncia les paraules següents: "Les cartes estan sobre la taula, de cara amunt, no hi ha per part nostra ni cartes amagades ni marcades, hem parlat amb veu clara i ferma, pacíficament, democràticament, respectant les lleis. Ara els toca parlar a vostès, i els convido a fer-ho amb sentit d'estat amb majúscules, sense politiqueries de curt recorregut". Els sona? Aquesta escena la va protagonitzar Artur Mas el 2 de novembre del 2005.
És molt important, per entendre el que passa avui, situar-se en aquella jornada de fa gairebé una dècada. I recordar l'ambient d'eufòria i d'orgull legítim que sentia la població catalana pel fet que la seva classe política havia estat capaç de posar-se d'acord en la redacció d'un nou Estatut que en aquell moment iniciava el tràmit al Congrés de Diputats amb tres discursos brillants, el de Mas, el de Josep Lluís Carod-Rovira i el deManuela de Madre, tots amb un missatge de mà estesa.
Catalunya oferia un pacte a Espanya per tancar ferides i caminar junts almenys durant una generació més. La solemnitat d'aquelles paraules, però, la magnitud del moment històric, no va quallar en les files del PP. En un moment del debat, Artur Mas va avisar directament Mariano Rajoy dels riscos de tancar la porta a Catalunya. El va avisar mirant-lo a la cara. El polític gallec va fer el desentès perquè ja havia decidit que Catalunya seria la seva palanca per tornar al poder. D'aquell error històric, del qual va ser advertit per Josep Piqué, neix la foto de Palau de dijous. Rajoy va plantar aquell dia, sense saber-ho, la llavor d'una revolta social sense parangó a Europa.
Segona escena
La tardor del 2007 el caos de Rodalies indigna la població
La tardor del 2007 el caos de Rodalies indigna la població
El matí del 15 d'octubre del 2007 els
usuaris de Renfe que esperaven a l'estació de Bellvitge van veure com un
esvoranc provocat per les obres de l'AVE inutilitzava totes les vies excepte
una. El caos que es va produir a partir d'aquell moment, que va afectar
centenars de milers de persones, va posar al descobert una realitat que fins
llavors havia restat amagada: l'estat lamentable de la xarxa de Rodalies
catalana, sobretot en comparació amb la de Madrid.
Només una dada: l'any 2009, amb només un 9% menys de població, la xarxa catalana transportava els mateixos usuaris, 400.000, que la madrilenya... l'any 1989! Durant aquests 20 anys Madrid havia construït túnels i havia doblat totes les vies mentre a Catalunya se circulava encara amb catenàries dels anys 30, tal com va reconèixer el mateix Zapatero al Congrés. Del català il·lusionat es passava al català emprenyat, que de sobte va ser conscient del maltractament econòmic de l'Estat respecte a Catalunya: autopistes de pagament, barracons a les escoles, llistes d'espera a la sanitat... L'opinió pública va fer un tomb. I tot perquè Zapatero pogués inaugurar l'AVE abans de les eleccions.
Només una dada: l'any 2009, amb només un 9% menys de població, la xarxa catalana transportava els mateixos usuaris, 400.000, que la madrilenya... l'any 1989! Durant aquests 20 anys Madrid havia construït túnels i havia doblat totes les vies mentre a Catalunya se circulava encara amb catenàries dels anys 30, tal com va reconèixer el mateix Zapatero al Congrés. Del català il·lusionat es passava al català emprenyat, que de sobte va ser conscient del maltractament econòmic de l'Estat respecte a Catalunya: autopistes de pagament, barracons a les escoles, llistes d'espera a la sanitat... L'opinió pública va fer un tomb. I tot perquè Zapatero pogués inaugurar l'AVE abans de les eleccions.
Tercera escena
Un petit municipi del Maresme inicia la revolta
Un petit municipi del Maresme inicia la revolta
El 4 de juny del 2009, el ple municipal
d'una localitat del Maresme de 8.000 habitants va prendre una decisió que a la
llarga resultaria cabdal. Arenys de Munt va aprovar fer una consulta sobre la
independència de Catalunya el 13 de setembre a proposta dels regidors de la
CUP. La notícia va passar desapercebuda en aquell moment, però va agafar volada
en tornar de l'estiu quan el grup d'ultradreta Falange va anunciar una
manifestació i Ciutadans va iniciar una ofensiva legal contra la consulta. Al
final, l'estira-i-arronsa judicial va ocupar les portades i els informatius
dels mitjans espanyols, de manera que, el dia de la consulta, hi havia desenes
de periodistes estrangers acreditats per seguir la jornada, en què es va
assolir una participació del 41% del cens.
Les consultes es van estendre ràpidament per tot el territori en diverses onades fins a confluir el 25 d'abril del 2011 a Barcelona. Aquella mobilització va ser important bàsicament per diversos motius. El primer, perquè va posar en contacte molta gent que més tard s'enrolaria a l'Assemblea Nacional Catalana. El segon, perquè va donar visibilitat internacional al conflicte. I en tercer lloc, perquè per primera vegada l'independentisme s'atrevia, amb un simple para-sol i una urna, a fercampanya en zones de l'àrea metropolitana de població majoritàriament vinguda de la resta d'Espanya i castellanoparlant. I, en contra dels mals auguris d'alguns, no hi ha hagut fractura social.
Les consultes es van estendre ràpidament per tot el territori en diverses onades fins a confluir el 25 d'abril del 2011 a Barcelona. Aquella mobilització va ser important bàsicament per diversos motius. El primer, perquè va posar en contacte molta gent que més tard s'enrolaria a l'Assemblea Nacional Catalana. El segon, perquè va donar visibilitat internacional al conflicte. I en tercer lloc, perquè per primera vegada l'independentisme s'atrevia, amb un simple para-sol i una urna, a fercampanya en zones de l'àrea metropolitana de població majoritàriament vinguda de la resta d'Espanya i castellanoparlant. I, en contra dels mals auguris d'alguns, no hi ha hagut fractura social.
Quarta
escena
La sentència de l'Estatut: una humiliació col·lectiva
La sentència de l'Estatut: una humiliació col·lectiva
Una de les màximes del general Sun Tzu habitualment
ignorades pels polítics espanyols és: "No pressionis l'enemic fins a
acorralar-lo. Quan les bèsties salvatges estan acorralades lluiten amb
desesperació". Segons Tzu, perseguir la victòria total i la humiliació de
l'enemic se't pot acabar girant en contra. Aquest és el missatge que, d'una
manera o una altra, va traslladar el president Montilla a José Luis Rodríguez
Zapatero, en els mesos previs a la sentència del Tribunal Constitucional contra
l'Estatut.
La tesi de Montilla, explicitada en el seu famós discurs de la "desafecció", era que si, després de quatre anys de rumors i de lluites intestines, un tribunal polititzat i desprestigiat alterava la voluntat d'un poble expressada en referèndum, la humiliació col·lectiva que patirien els catalans seria d'una magnitud tal que podria convertir el problema en irresoluble. Ningú en va fer cas. I la massiva manifestació del 10 de juny del 2010 va ser només un tast de la que vindria després, en la Diada del 2012.
La tesi de Montilla, explicitada en el seu famós discurs de la "desafecció", era que si, després de quatre anys de rumors i de lluites intestines, un tribunal polititzat i desprestigiat alterava la voluntat d'un poble expressada en referèndum, la humiliació col·lectiva que patirien els catalans seria d'una magnitud tal que podria convertir el problema en irresoluble. Ningú en va fer cas. I la massiva manifestació del 10 de juny del 2010 va ser només un tast de la que vindria després, en la Diada del 2012.
Cinquena
escena
Un Govern asfixiat i obligat a retallar demana el rescat
Un Govern asfixiat i obligat a retallar demana el rescat
L'estiu del 2012 Artur Mas va haver de prendre una
decisió humiliant: demanar el rescat financer al govern espanyol. Catalunya,
que representa el 15% de la població espanyola, el 20% del PIB i el 25% de les exportacions,
i que veu cada any com entre 12.000 i 16.000 milions d'euros van a Madrid i no
en tornen, havia de pidolar per poder pagar les nòmines dels seus funcionaris.
I això després d'haver fet retallades en els serveis socials per valor de més
de 5.000 milions.
Una de les claus de la revolta catalana és que la crisi ha posat de manifest que l'autogovern català, sense capacitat de recaptar impostos, és una ficció. Si a això s'hi suma la política recentralitzadora de l'Estat, que insta a suprimir organismes històrics com la Sindicatura de Comptes, el còctel és explosiu.
Una de les claus de la revolta catalana és que la crisi ha posat de manifest que l'autogovern català, sense capacitat de recaptar impostos, és una ficció. Si a això s'hi suma la política recentralitzadora de l'Estat, que insta a suprimir organismes històrics com la Sindicatura de Comptes, el còctel és explosiu.
Sisena
escena
La societat civil es posa al capdavant de la reivindicació
La societat civil es posa al capdavant de la reivindicació
Es diu que un dels principals errors de Hitler va ser
subestimar el valor dels soldats nord-americans. De la mateixa manera, Madrid
no va descobrir fins a la Via Catalana -la cadena humana que va recórrer el
país de punta a punta amb més d'un milió i mig de persones al carrer en
l'última Diada- el poder d'organització i convocatòria de l'Assemblea Nacional
Catalana.
Aquesta història no s'entén sense personatges com Ferran Civit i Ignasi Termes, capaços de crear la infraestructura necessària per coordinar els més de 25.000 voluntaris que hi van participar i que van convertir aquella mobilització en un exemple de civisme i de disciplina col·lectiva sense precedents. Per uns moments fins i tot va semblar que Madrid reaccionaria davant d'aquella exhibició. Va ser un miratge fugaç.
Aquesta història no s'entén sense personatges com Ferran Civit i Ignasi Termes, capaços de crear la infraestructura necessària per coordinar els més de 25.000 voluntaris que hi van participar i que van convertir aquella mobilització en un exemple de civisme i de disciplina col·lectiva sense precedents. Per uns moments fins i tot va semblar que Madrid reaccionaria davant d'aquella exhibició. Va ser un miratge fugaç.
