FELICITACIÓ
I ESPERANÇA PER A L'ANY NOU 2014
Que Déu et
beneeixi i siguis feliç.
Que res ni
ningú t’arrabassi la pau del cor.
Que el
treball t’alliberi i et pacifiqui.
Que la
relació amb els altres afavoreixi l’amistat.
Que la
família sigui sagrada per a tu
i que sentis
Déu en la teva vida.
Confia i
sigues agraït.
Que mai no
perdis la fe:
la fe en tu
mateix,
la fe en els
altres,
la fe en
Déu.
Que Déu et
somrigui i siguis feliç.
Una llum per
a la nit i l’esperança sempre jove.
Que miris la
vida en positiu.
Que
transmetis confiança i alegria.
Que els
obstacles t’estimulin en la lluita
i els
fracassos no et deprimeixin.
Que el dolor
ni et limiti ni et venci.
Que
agraeixis el sol de cada dia.
Que
aprofitis l’oportunitat de cada instant.
Que Déu
t’afavoreixi i siguis feliç
Que trobis
ajuda en els altres i tu siguis bo per a tothom.
Que ajudis
els altres a ser feliços.
Que siguis
solidari i sàpigues compartir.
Que la
caritat sigui la teva dama preferida.
Que trobis
sentit en el servir.
Que
experimentis l’alegria de l’amor.
Missatge del papa Francesc
en
la JORNADA MUNDIAL
per a LA
PAU
1
GENER 2014
Fraternitat,
fonament i camí per a la pau
1. En aquest meu primer Missatge per a la Jornada mundial de la pau, voldria
dirigir a tothom, persones i pobles, l'auguri d'una vida plena d'alegria i
d’esperança. Al cor de cada home i cada dona hi ha, de fet, el desig d'una vida
plena, a la qual pertany un anhel inesborrable a la fraternitat, que empeny cap
a la comunió amb els altres, en els quals no hi ha enemics o competidors, sinó
germans a acollir i a abraçar.
De fet, la fraternitat és una dimensió essencial de
l'home, que és un ésser relacional. La viva consciència d'aquest estar relació
ens porta a veure i a tractar cada persona com una veritable germana i un
veritable germà; sense això resulta impossible construir una societat justa,
una pau sòlida i duradora. I cal tot seguit recordar que la fraternitat es
comença a aprendre en general a l’interior de la família, especialment gràcies
a les funcions responsables i complementàries de tots els seus membres,
especialment el pare i la mare. La família és la font de tota la fraternitat, i
per tant també és el fonament i el principal camí de la pau, ja que, per
vocació, hauria de contagiar el món amb el seu amor.
El creixent nombre d'interconnexions i de
comunicacions que envolten el nostre planeta fa més palpable la consciència de
la unitat i de la compartició d’un destí comú entre les nacions de la terra. En
la dinàmica de la història, tot i la diversitat d'ètnies, de cultures i de
societats, veiem sembrada així la vocació a formar una comunitat composta de
germans que s’acullen recíprocament, prenent cura els uns dels altres. Aquesta
vocació és, però, encara sovint contrastada i negada en els fets, en un món
caracteritzat per la "globalització de la indiferència" que ens fa
lentament "acostumar-nos" als sofriments dels altres i a tancar-nos
en nosaltres mateixos.
En molts llocs del món, sembla que no conegui terme la
greu violació dels drets humans fonamentals, especialment el dret a la vida i
el dret a la llibertat de religió. El tràgic fenomen del tràfic d'éssers
humans, sobre la vida i la desesperació especula gent sense escrúpols, n’és un
exemple preocupant. A les guerres fetes d’enfrontaments armats se sumen guerres
menys visibles, però no menys cruels, que lluiten entre elles en camps
econòmics i financers amb mitjans igualment destructius de vida, de famílies,
d’empreses.
La globalització, segons ha afirmat Benet XVI, ens fa
més pròxims, però no ens fa germans. (1) A més, moltes situacions de
desigualtat, de pobresa i d’injustícia, marquen no sols una profunda falta de
germanor, sinó també l'absència d'una cultura de la solidaritat. Les noves
ideologies, caracteritzades per un generalitzat individualisme, egocentrisme i
consumisme materialista, afebleixen els llaços socials, alimentant la
mentalitat de "residus", que porta al menyspreu i l'oblit dels més
vulnerables, dels que són considerats "inútils". Així que la societat
humana es fa cada vegada més com un simple do ut des pragmàtic i
egoista.
Alhora, és clar que fins i tot les ètiques
contemporànies són incapaces de produir vincles autèntics de fraternitat,
perquè una fraternitat sense referència a un Pare comú, com a fonament seu
últim, no pot existir. (2) Una veritable fraternitat entre els homes suposa i
exigeix una paternitat transcendent. A partir del reconeixement d’aquesta
paternitat, es consolida la fraternitat entre els homes, o bé aquell fer-se
"proïsme" que pren cura de l'altre.
"On és
el teu germà?" (Gn 4,9)
2. Per comprendre millor aquesta vocació de l’home a la fraternitat, per
reconèixer més adequadament els obstacles per a la seva realització i
identificar les formes de superar-los, és important guiar-se pel coneixement
del designi de Déu, tal com és presentat d'una manera eminent en Sagrada
Escriptura.
Segons el relat dels orígens, tots els homes deriven
de pares comuns, Adam i Eva, parella creada per Déu a la seva imatge i
semblança (cf. Gn 1,26), de la qual neixen Caín i Abel. En la història de la
família llegim la gènesi de la societat, l'evolució de les relacions entre les
persones i els pobles.
Abel és pastor, Caín és agricultor. La seva identitat
profunda, i en conjunt, la seva vocació és la de ser germans, tot i la
diversitat de les seves activitats i la cultura, la seva forma de relacionar-se
amb Déu i la creació. Però l'assassinat d'Abel per part de Caín confirma
tràgicament el rebuig de la vocació radical de ser germans. La seva història
(cf. Gn 4,1-16) posa en relleu la difícil tasca a la qual tots els homes són
cridats a viure junts, a tenir cura l'un de l'altre. Caín, no acceptant la
predilecció de Déu per Abel, que li oferia el millor del seu ramat –"va
acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la
seva" (Gn 4,4-5)– mata per enveja Abel. D'aquesta manera, es nega a reconèixer-se
germà, a relacionar-se positivament amb ell, a viure davant Déu, assumint les
pròpies responsabilitats de cura i de protecció dels altres. A la pregunta,
"On és el teu germà?" amb la qual Déu interpel•la Caín, per
demanar-li que informi sobre la seva acció, respon: "No ho sé. ¿No sóc pas
jo el guardià del meu germà? "(Gn 4,9). Després, el Gènesi diu: "I
Caín s’allunyà de la presència del Senyor" (4,16).
Convé interrogar-nos sobre les raons de fons que van
portar Caín a desconèixer el vincle de fraternitat i, junts, el vincle de
reciprocitat i de comunió que l'unia al seu germà Abel. Déu mateix denuncia i
retreu a Caín una contigüitat amb el mal: "el pecat aguaita a la
porta" (Gn 4,7). Caín, però, es nega a oposar-se al mal i decideix augmentar
igualment la seva "mà contra el seu germà Abel" (Gn 4,8), menyspreant
el projecte de Déu. Ell frustra així la seva originària vocació a ser fill de
Déu i a viure la fraternitat.
La història de Caín i Abel ensenya que la humanitat
porta inscrita en ella una vocació a la fraternitat, però també la possibilitat
dramàtica de la seva traïció. Ho testimonia l'egoisme quotidià, que és a la
base de tantes guerres i de tantes injustícies: de fet, molts homes i dones
moren a mans de germans i de germanes que no saben reconèixer-se com a tals, és
a dir, com a éssers fets per a la reciprocitat, per a la comunió i per al do.
"I tots
vosaltres sou germans" (Mt 23,08)
3. Sorgeix espontània la pregunta: ¿els homes i dones d'aquest món podran mai
correspondre plenament a l'anhel de fraternitat, imprès en ells per Déu Pare?
Reeixiran amb els seus propis esforços a superar la indiferència, l'egoisme i
l'odi, a acceptar les legítimes diferències que caracteritzen els germans i les
germanes?
Parafrasejant les seves paraules, podríem sintetitzar
així la resposta que ens dóna el Senyor Jesús: ja que hi ha un sol Pare, que és
Déu, tots vosaltres sou germans (cf. Mt 23,8-9). L'arrel de la fraternitat està
continguda en la paternitat de Déu. No es tracta d’una paternitat genèrica,
indistintament i històricament ineficaç, sinó de l’amor personal, puntual i
extraordinàriament concret de Déu per cada home (cf. Mt 6,25-30). Una
paternitat, per tant, eficaçment generadora de fraternitat, perquè l'amor de
Déu, quan és acollit, esdevé l'agent més poderós de transformació de
l'existència i de les relacions amb els altres, obrint els homes a la
solidaritat i a la compartició activa.
En particular, la fraternitat humana és regenerada en
i per Jesucrist a través de la seva mort i resurrecció. La creu és
el "lloc" definitiu de fonament de la fraternitat que els
homes no són capaços de generar per si mateixos. Jesucrist, que ha assumit la
naturalesa humana per redimir-la, estimant el Pare fins a la mort i una mort de
creu (cf. Fl 2,8), per la resurrecció ens constitueix com una nova humanitat,
en plena comunió amb la voluntat de Déu, amb el seu projecte, que inclou la
plena realització de la vocació a la fraternitat.
Jesús reprèn des del principi el designi del Pare, tot
reconeixent-li la primacia sobre tota cosa. Però Crist, amb el seu abandonament
a la mort per amor del Pare, esdevé principi nou i definitiu de
tots nosaltres, cridats a reconèixer-nos en Ell com a germans, perquè som fills
d'un mateix Pare. Ell és l’Aliança mateixa, l'espai personal de la
reconciliació de l'home amb Déu i dels germans entre ells. En la mort de Jesús
a la creu hi ha també la superació de la separació entre els pobles,
entre el poble de l'Aliança i el poble dels Gentils, privat d’esperança perquè
fins aquell moment era estrany als pactes de la promesa. Com es llegeix en la
Carta als Efesis, Jesucrist és aquell que reconcilia en si mateix tots els
homes. Ell és la pau, ja que dels dos pobles n'ha fet un, i ha trencat el mur
de separació que els dividia, l'enemistat. Ell ha creat en si mateix un sol
poble, un sol home nou, una sola nova humanitat (cf. 2:14-16).
Qui accepta la vida de Crist i viu en Ell, reconeix
Déu com a Pare i a Ell es dóna totalment ell mateix, estimant-lo per sobre de
tot. L'home reconciliat veu en Déu el Pare de tots i, per tant, anima a viure
una fraternitat oberta a tothom. En Crist, l'altre és acceptat i estimat com a
fill o filla de Déu, com a germà o germana, no com un estrany, i encara menys com
un antagonista o fins i tot un enemic. En la família de Déu, on tots som fills
d’un mateix Pare, i perquè empeltats en Crist, fills en el Fill, no hi
ha "vides desaprofitades". Tots tenen una dignitat igual i
inviolable. Tots són estimats per Déu, tots han estat redimits per la sang de
Crist, que va morir a la creu i va ressuscitar per tots. Aquesta és la raó per
la qual no pot romandre indiferents davant la sort dels germans.
La
fraternitat, fonament i camí a la pau
4. Dit això, és fàcil entendre que la fraternitat és fonament
i camí a la pau. Les encícliques socials dels meus Predecessors
ofereixen una valuosa ajuda en aquest sentit. Seria suficient referir-se a les
definicions de pau de la Populorum Progressio de Pau VI o de la Sollicitudo
rei socialis de Joan Pau II. De la primera, obtenim que el desenvolupament
integral dels pobles és el nou nom de la pau. (3) De la segona, que la pau és
opus solidaritatis. (4)
Pau VI diu que no sols les persones, sinó també les
nacions s’han d'unir en un esperit de germanor. Ell explica: "En aquesta
comprensió mútua i amistat recíproques, en aquesta comunió sagrada hem de [...]
treballar junts per construir un futur comú de la humanitat".(5) Aquest
deure afecta sobretot els més afavorits. Les seves obligacions tenen les arrels
en la fraternitat humana i sobrenatural i es presenten sota tres aspectes:
el deure de solidaritat, que exigeix que les nacions riques ajudin les
menys avançades; el deure de la justícia social, que demana refer en
termes més correctes les relacions defectuoses entre pobles forts i pobles
febles; el deure de la caritat universal, que implica la promoció d'un
món més humà per a tothom, un món en què tothom tingui alguna cosa a donar i a
rebre, sense que el progrés dels uns constitueixi un obstacle per al
desenvolupament dels altres. (6)
Així que, si tenim en compte la pau com opus
solidaritatis, de la mateixa manera, no podem pensar que la fraternitat no
serà la base principal. La pau, diu Joan Pau II, és un bé indivisible. O és bé
de tothom o no ho és de ningú. Pot ser realment conquerida i fruïda, com a
millor qualitat de vida i com a desenvolupament més humà i sostenible només si
s'activa, per part de tots "una determinació ferma i perseverant de
comprometre’s pel bé comú”. (7) Això implica no deixar-se guiar per
l’"afany de lucre" i per la "set de poder." Convé tenir la
voluntat de "’perdre’s’ a favor de l'altre en lloc d'explotar, i
a"servir-lo"en lloc d'oprimir-lo per al propi profit. [...]
L'"altre" –persona, poble o nació– [no ha de ser vist] com una
espècie d'instrument, per aprofitar a baix cost la seva capacitat de treball i
la resistència física, abandonant-lo quan ja no és útil, sinó com un nostre
‘semblant’, un ‘ajuda’". (8)
La solidaritat cristiana pressuposa que el
proïsme és estimat no sols com "un ésser humà amb els seus drets i la seva
igualtat fonamental amb tothom, sinó [com] una imatge viva de Déu Pare,
redimit per la sang de Jesucrist i posada sota l'acció permanent de l'Esperit
Sant”, (9) com un altre germà. "Llavors la consciència de la paternitat
comuna de Déu, la germanor de tots els homes en Crist, ‘fills en el Fill’, de
la presència i de l’acció vivificadora de l'Esperit Sant, conferirà –recorda
Joan Pau II– a la nostra visió del món com un nou criteri per
interpretar-lo", (10) per transformar-lo.
Fraternitat,
premissa per superar la pobresa
5. A la Caritas in veritate el meu predecessor
recordava al món que la manca de fraternitat entre els pobles i els
homes és una de les principals causes de la pobresa. (11) En moltes
societats experimentem una profunda pobresa relacional, a causa de la
manca de sòlides relacions familiars i comunitàries. Assistim amb preocupació
al creixement de diversos tipus de dificultats, de marginació, de soledat i de
diverses formes de dependència patològica. Aquesta pobresa es pot superar només
a través del redescobriment i la millora de les relacions fraternes en les
famílies i en les comunitats, a través de la compartició d'alegries i
tristeses, de dificultats i èxits que acompanyen la vida de les persones.
A més, si d'una banda hi ha una reducció de la pobresa
absoluta, d'altra banda no podem reconèixer un important augment de la pobresa
relativa, és a dir, de desigualtats entre persones i grups que conviuen en
una determinada regió o en un context històric i cultural particular. En aquest
sentit, també serveixen les polítiques eficaces que promoguin el principi de fraternitat,
que assegurin a les persones –iguals en la seva dignitat i els seus drets
fonamentals– accés als "capitals", als serveis, als recursos
educatius, sanitaris tecnològics, de manera que cadascú tingui l'oportunitat
d’expressar i de realitzar el seu projecte de vida, i pugui desenvolupar-se
plenament com a persona.
També reconeix la necessitat de polítiques que
serveixin per mitigar una desigualtat excessiva dels ingressos. No hem
d'oblidar l'ensenyament de l'Església sobre l'anomenada hipoteca social,
en què si és permès, com diu sant Tomàs d'Aquino, i fins i tot necessari
"que l'home tingui la propietat dels béns", (12) en relació amb l'ús
ells “posseeix no sols com a propis, sinó també com a comuns, en el sentit que
puguin beneficiar no únicament a ell sinó també als altres". (13)
Finalment, hi ha una forma addicional de promoure la
fraternitat –i així superar la pobresa– que ha de ser a la base de totes les
altres. És la separació d'aquells que trien de viure l'estil de vida sobri i
essencial, d’aquells que, compartint les pròpies riqueses, són així capaços
d'experimentar la comunió fraterna amb els altres. Això és fonamental per
seguir Jesucrist i ser veritablement cristians. Aquest és el cas no sols de les
persones consagrades que professen vot de pobresa, sinó també de moltes
famílies i molts ciutadans responsables que creuen fermament que la relació
fraterna amb el proïsme constituir el bé més valuós.
El
redescobriment de la fraternitat en l'economia
6. Les greus crisis financeres i econòmiques contemporànies –que troben el
seu origen en la progressiva separació de l'home de Déu i del proïsme, en la
recerca àvida de béns materials, d'una banda, i en l'empobriment de les
relacions interpersonals i comunitàries, de l'altra– han portat molts a buscar
la satisfacció, la felicitat i la seguretat en el consum i el guany més enllà
de tota lògica d'una economia sana. Ja el 1979 el Papa Joan Pau II denunciava
l'existència d'"un perill real i perceptible que, alhora que avança enormement
el domini de l'home sobre el món de les coses, d’aquest seu domini perdi els
temes essencials, i en molts aspectes la seva humanitat sigui sotmesa a aquell
món, i ell mateix esdevingui ell mateix objecte d’una manipulació multiforme,
encara que sovint no directament perceptible, a través de tota l'organització
de la vida comunitària, a través del sistema de producció, a través de la
pressió dels mitjans de comunicació social". (14)
La successió de crisis econòmiques ha de portar a
repensar oportunament els models de desenvolupament econòmic i un canvi en els
estils de vida. La crisi actual, malgrat la seva greu herència per a la vida de
les persones, també pot ser una bona oportunitat per recuperar les virtuts de
la prudència, de la temprança, de la justícia i de la fortalesa. Aquestes ens
poden ajudar a superar els moments difícils i per redescobrir els llaços
fraternals que ens uneixen els uns als altres, en la profunda confiança que
l'home necessita i és capaç d'alguna cosa més que la maximització del propi
interès individual. Sobretot aquestes virtuts són necessàries per a construir i
mantenir una societat conforme a la dignitat humana.
La
fraternitat apaga la guerra
7. Durant l'any passat, molts dels nostres germans i
germanes han continuat experimentant l'esquinçament de la guerra, que
constitueix una ferida greu i profund infligida a la fraternitat.
Hi ha molts conflictes que es consumeixen en la
indiferència general. Per a tots aquells que viuen en països on les armes
imposen terror i destruccions, asseguro la meva proximitat personal i la de
tota l'Església. Aquesta última té la missió de portar la caritat de Crist,
fins i tot a les víctimes indefenses de les guerres oblidades, a través de la
pregària per la pau, el servei als ferits, als afamats, als refugiats, als
desplaçats famolencs i als qui viuen en la por. L'Església també aixeca la veu
per transmetre als responsables el crit del sofriment i el dolor d'aquesta
humanitat sofrent, i per fer cessar, junt amb les hostilitats, cada injustícia
i violació dels drets humans fonamentals. (15)
Per aquest motiu, vull expressar una ferma crida als
qui amb les armes sembren la violència i mort: descobriu en aquell que ara
considereu només un enemic a abatre el vostre germà i atureu la vostra mà!
Renuncieu al camí de les armes i sortiu a trobar l’altre amb el diàleg, el
perdó i la reconciliació per reconstruir la justícia, la confiança i
l'esperança al voltant vostre! "En aquest context, és evident que en la
vida dels pobles els conflictes armats són sempre la deliberada negació de
qualsevol possible concòrdia internacional, creant divisions profundes i
doloroses ferides que demanen molts anys per curar-se. Les guerres són la
negativa pràctica a comprometre’s a aconseguir aquells grans objectius
econòmics i socials que la comunitat internacional s'ha donat. (16)
No obstant això, mentre hi haurà una gran quantitat
d'armes en circulació com l'actual, sempre es podran trobar nous pretextos per
iniciar les hostilitats. Per això faig meva la crida dels meus predecessors a
favor de la no proliferació de les armes i del desarmament per part de tots,
començant pel desarmament nuclear i químic.
No podem, però, deixar de tenir en compte que els
acords internacionals i les lleis nacionals, tot i ser altament desitjables i necessàries,
no són suficients per si mateixes per portar la humanitat a evitar el risc de
conflictes armats. Cal una conversió dels cors que permeti que cadascú
reconegui en l'altre un germà a cuidar, amb el qual pugui treballar
conjuntament per construir una vida en plenitud per a tothom. Aquest és
l'esperit que anima moltes de les iniciatives de la societat civil, incloses
les organitzacions religioses, a favor de la pau. Espero que el treball diari
de tots continuï donant fruit i que també puguem aconseguir l'aplicació
efectiva en el dret internacional, del dret a la pau com un dret humà
fonamental, necessària condició prèvia per a l'exercici de tots els altres
drets.
La corrupció
i la delinqüència organitzada s'oposen a la fraternitat
8. L'horitzó de la fraternitat remet al creixement en
plenitud de cada home i dona. Les justes ambicions d'una persona, especialment
quan és jove, no han de ser frustrades ni ofeses, no han de robar l'esperança
de poder-les aconseguir. No obstant això, l'ambició no s'ha de confondre amb la
prevaricació. Al contrari, convé competir en l'estima dels altres (cf. Rm
12,10). Fins i tot en les disputes, que són un aspecte inevitable de la vida,
cal recordar-se sempre de ser germans i per tant educar i educar-se a no
considerar els altres com a un enemic o un adversari a eliminar.
La fraternitat genera la pau social, ja que crea un
equilibri entre llibertat i justícia, entre responsabilitat personal i
solidaritat, entre el bé individual i el bé comú. Una comunitat política,
doncs, ha d’actuar amb transparència i responsabilitat per promoure tot això.
Els ciutadans han de sentir-se representats pels poders públics en el respecte
de la llibertat. En lloc d'això, sovint, entre els ciutadans i les
institucions, es fomenten interessos partidistes que distorsionen aquesta
relació, propiciant la creació d'un clima de conflicte perpetu.
Un veritable esperit de germanor venç l'egoisme
individual que contrasta la capacitat de les persones a viure en llibertat i
harmonia entre elles. Aquest egoisme es desenvolupa socialment, ja sigui en
moltes formes de corrupció, ara tan àmplia, ja sigui en la formació
d'organitzacions criminals, dels grups petits als organitzats a escala global,
que, assetjant profundament la legalitat i la justícia, colpeixen la dignitat
del cor de la persona. Aquestes organitzacions ofenen greument Déu, perjudiquen
els germans i la creació, sobretot quan tenen connotacions religioses.
Penso en el drama punyent de la droga, en el qual
s’obtenen beneficis menyspreant les lleis morals i civils; en la contaminació
dels recursos naturals i a la pol·lució en curs; en la tragèdia de l'explotació
laboral. Penso en el tràfic il·lícit de diner i en l'especulació financera, que
sovint pren un caràcter depredador i perjudicial per als sistemes econòmics i
socials sencers, exposant milions d'homes i dones a la pobresa. Penso en la
prostitució que cada dia mata víctimes innocents, especialment entre els més
joves, i els roben el seu futur. Penso en l'abominació del tràfic dels éssers
humans, en els delictes i en els abusos contra els menors, en l'esclavitud que
encara estén el seu horror en moltes parts del món, en la tragèdia sovint
desconeguda emigrants sobre els quals s’especula indignament en la
il·legalitat. Joan XXIII va escriure sobre això: "Una convivència
fonamentada només en relacions de força, no és humana. En ella, efectivament,
és inevitable que les persones es vegin privades de la llibertat en comptes de
veure's facilitades i estimulades a progressar i perfeccionar-se elles mateixes".
(17) Però l'home, pot convertir-se i mai no ha de desesperar-se de la
possibilitat de canviar de vida. M'agradaria que aquest missatge sigui un
missatge de confiança per a tothom, fins i tot per a aquells que han comès
crims atroços, perquè Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i
que visqui (cf. Ez 18,23).
En l'ampli context de la sociabilitat humana, pel que
fa al delicte i la pena, també es pensa en les condicions inhumanes de moltes
presons, on el detingut és sovint reduït a un estat infrahumà, seva dignitat
d'home es troba violada, sufocat en la seva expressió i la seva voluntat i de
redempció. L'Església fa molt en totes aquestes àrees, la major part del temps
en silenci. Insto i animo a fer més i més, amb l'esperança que aquestes accions
per part de tants homes i dones coratjosos puguin ser cada vegada més
lleialment i honestament recolzades també pels poders civils.
La
fraternitat ajuda a preservar i conrear la natura
9. La família humana ha rebut un regal del Creador en
comú: la natura. La visió cristiana de la creació comporta un judici positiu
sobre la legalitat de les intervencions en la natura per treure’n benefici, a
condició d’actuar de forma responsable, és a dir, reconeixent la
"gramàtica" que s'inscriu en ella i ussant assenyadament els recursos
en benefici de tots, respectant la bellesa, la finalitat i la utilitat de cada
ésser viu i de la seva funció en l'ecosistema. En resum, la naturalesa està a
la nostra disposició, i nosaltres som cridats a administrar-la responsablement.
En lloc d'això, sovint som guiats per la cobdícia, l'orgull de dominar, de
posseir, de manipular, de treure’n profit; no protegim la natura, no la
respectem, no la considerem com un do gratuït del qual hem de tenir cura i
posar-lo al servei dels germans, incloses les generacions futures.
En particular, el sector agrícola és el sector
productiu primari que té la vocació vital de cultivar i de preservar els
recursos naturals per alimentar la humanitat. En aquest sentit, el flagell
persistent de la fam al món em porta a compartir amb vosaltres la pregunta: com
fem servir els recursos del planeta? Les empreses d'avui han de reflexionar
sobre la jerarquia de prioritats a les quals es destina la producció. De fet,
és un deure obligatori utilitzar els recursos de la terra de tal manera que
tothom quedi deslliurat de la fam. Les iniciatives i les possibles solucions
són múltiples i no es limiten a l’augment de la producció. És ben conegut que
l'actual és suficient, i no obstant això hi ha milions de persones que pateixen
i moren de fam, i això és un veritable escàndol. És, doncs, necessari trobar la
manera perquè tothom pugui beneficiar-se dels fruits de la terra, no sols per
evitar que s'eixampli l'escletxa entre els qui més tenen i els qui s’han de
conformar amb les engrunes, sinó també i sobretot per una exigència de
justícia, d'equitat i de respecte per a cada ésser humà. En aquest sentit,
m'agradaria recordar a tots aquest necessari destí universal dels béns
que és un dels principis cardinals de la doctrina social de l'Església. El
respecte d'aquest principi és la condició essencial per permetre un accés
efectiu i equitatiu als béns essencials i primaris que cada home necessita i
mereix.
Conclusió
10. La fraternitat necessita ser descoberta, estimada, experimentada,
anunciada i demostrada. Però és només l'amor donat per Déu que ens permet
acceptar i viure plenament la fraternitat.
El realisme necessari de la política i de l'economia
no pot reduir-se a una tècnica desproveïda d'ideal, que ignora la dimensió
transcendent de l'home. Quan manca aquesta obertura a Déu, tota activitat
humana esdevé més pobra i les persones es redueixen a objectes del qual hom
treu profit. Només si s’accepta desplaçar-se en l'ampli espai que ofereix
aquesta obertura a Aquell que estima cada home i cada dona, la política i
l'economia podran estructurar-se sobre la base d'un veritable esperit de
caritat fraterna i podran ser una eina eficaç per al desenvolupament humà
integral i la pau.
Els cristians creiem que en l'Església som membres els
uns dels altres, tots recíprocament necessaris, perquè a cada un de nosaltres
ha estat donada la gràcia d'acord amb la mesura del do de Crist, pel bé comú
(cf. Ef 4,7.25; 1Co 12,7). Crist va venir al món per portar la gràcia divina,
és a dir, la possibilitat de participar en la seva vida. Això implica teixir
una relació fraterna, basada en la reciprocitat, el perdó, el do total de si
mateix, d'acord amb l'amplitud i la profunditat de l'amor de Déu ofert a la
humanitat per Aquell que, crucificat i ressuscitat, ho atrau tot cap a ell:
"Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Com jo us he
estimat, així també us estimeu també vosaltres els uns als altres. Tothom
coneixerà que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns amb els altres"
(Jn 13,34-35). Aquesta és la bona notícia que reclama de cadascú un pas més, un
exercici permanent d'empatia, d'escolta del sofriment i de l’esperança de
l’altre, fins i tot el més allunyat de mi, tot comprometent-se en el difícil
camí d'amor i que se sap donar i gastar-se gratuïtament per al bé de cada germà
i de cada germana.
Crist abraça tota la persona i no vol que ningú es
perdi. "Déu no ha enviat el seu Fill al món per condemnar el món, sinó
perquè el món se salvi per ell" (Jn 3,17). Ho fa sense oprimir, sense
forçar ningú a obrir-li les portes del cor i de la seva ment. " Però
vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha
d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix" –va
dir Jesucrist– "Jo estic entre vosaltres com el qui serveix" (Lc
22,26-27). Cada tasca ha de ser, doncs, marcada per una actitud de servei a la
gent, especialment els més allunyats i els més desconeguts. El servei és
l'ànima d'aquesta fraternitat que construeix la pau.
Que Maria, la Mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i a viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes en aquesta nostra estimada terra.
Que Maria, la Mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i a viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes en aquesta nostra estimada terra.
Des del
Vaticà, 8 desembre 2013. Francesc
---
1. Vegeu
Enc. Caritas in Veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.
2. Vegeu Francesc, Enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 54: AAS 105 (2013), 591-592.
3. Vegeu Pau VI, Enc. Populorum progressio (26 març 1967), 87: AAS 59 (1967), 299.
4. Vegeu Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 39: AAS 80 (1988), 566-568.
5. Enc Populorum progressio (26 març 1967), 43: AAS 59 (1967), 278-279).
6. Vegeu ibid., 44: AAS 59 (1967), 279.
7. Enc Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 566.
8. Ibid., 38-39: AAS 80 (1988), 566-567.
9. Ibid., 40: AAS 80 (1988), 569.
10. Ibid.
11. Vegeu Enc. Caritas in Veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.
12. Suma Teològica II-II, q. 66, art. 2.
13. Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral. sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et spes, 69. Vegeu Lleó XIII, Encíclica. Rerum Novarum (15 maig 1891), 19: ASS 23 (1890/91), 651; Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 ( 1988), 573-574; Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l'Església, núm. 178 .
14. Enc Redemptor Hominis (4 març 1979), 16: AAS 61 (1979), 290.
15. Vegeu Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l'Església , núm. 159 .
16. Francesc, Carta al President Putin 4 setembre 2013: L'Osservatore Romano, 6 setembre 2013, pàg. 1.
17. Enc Pacem in Terris (11 abril 1963), 17: AAS 55 (1963), 265.
2. Vegeu Francesc, Enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 54: AAS 105 (2013), 591-592.
3. Vegeu Pau VI, Enc. Populorum progressio (26 març 1967), 87: AAS 59 (1967), 299.
4. Vegeu Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 39: AAS 80 (1988), 566-568.
5. Enc Populorum progressio (26 març 1967), 43: AAS 59 (1967), 278-279).
6. Vegeu ibid., 44: AAS 59 (1967), 279.
7. Enc Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 566.
8. Ibid., 38-39: AAS 80 (1988), 566-567.
9. Ibid., 40: AAS 80 (1988), 569.
10. Ibid.
11. Vegeu Enc. Caritas in Veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.
12. Suma Teològica II-II, q. 66, art. 2.
13. Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral. sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et spes, 69. Vegeu Lleó XIII, Encíclica. Rerum Novarum (15 maig 1891), 19: ASS 23 (1890/91), 651; Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 ( 1988), 573-574; Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l'Església, núm. 178 .
14. Enc Redemptor Hominis (4 març 1979), 16: AAS 61 (1979), 290.
15. Vegeu Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l'Església , núm. 159 .
16. Francesc, Carta al President Putin 4 setembre 2013: L'Osservatore Romano, 6 setembre 2013, pàg. 1.
17. Enc Pacem in Terris (11 abril 1963), 17: AAS 55 (1963), 265.
|
La
primavera de la
Iglesia florecerá en
todas las estructures y niveles
2014, el año de la revolución tranquila de Francisco
Será el año para romperle el espinazo a la Curia como
centro de poder
José Manuel
Vidal, 31 de diciembre de 2013 a las 08:21
Es el paso de la tristeza a la sonrisa,
de las normas a la libertad, del rigorismo a la familiaridad, de la
Iglesia-aduana a la Iglesia-casa
El Papa, con una
(José M. Vidal).- Siempre tuvo claro su
programa reformista, que pasa esencialmente por descongelar el Concilio
Vaticano II. Por eso, 2014 será, a mi juicio, el año en el que el papa
Francisco concrete su hoja de ruta. Con cambios profundos y radicales, con
aperturas inusitadas, con decisiones llamativas, con pasos firmes y seguros. Un
año de la verdad. El año en que se van a poner en marcha los mecanismos con los
que Francisco quiere llevar a cabo su revolución tranquila.
El Papa "del fin del mundo" se ha
ganado el corazón de la opinión pública y publicada desde su primera aparición
en la logia pontificia. Apoyado en el escudo protector de la gente, que
acude en masa a escucharlo todos los miércoles y domingos del año, se
protege del "fuego amigo" de los sectores más conservadores dela
Curia y del catolicismo mundial.
Sin provocarlos innecesariamente, pero tampoco
sin dejarse paralizar por sus críticas (implícitas o explícitas, pero siempre a
la contra), el Papa está activando un tsunami interno y externo, una nueva
primavera de la Iglesia. Una primavera llamada a florecer en todas las
estructuras y a todos los niveles eclesiales. Desde la cúpula a las bases.
Amén de sus gestos llamativos y de sus palabras
que calan y llegan al alma de la gente, Francisco comenzará a aplicar a la
Iglesia, sin que le tiemble el pulso, una hoja de ruta reformista, cuyo
plan detallado anunció el pasado 26 de noviembre, con la exhortación apostólica
"Evangelii Gaudium" (La alegría del Evangelio).
Aquel documento es el programa del "repara
mi Iglesia en ruinas" del santo de Asís retomado y concretado por el Papa
Francisco. Una revolución tranquila, pero revolución. Una clara ruptura. Un
cambio de ciclo expresado en aquella célebre máxima bergogliana: "Primero
el Evangelio y, después, la doctrina". Es el paso de la tristeza a la
sonrisa, de las normas a la libertad, del rigorismo a la familiaridad, de la
Iglesia-aduana a la Iglesia-casa. Con flores en el porche, siempre abierta para
todos y con una especial predilección por los tirados en las cunetas del mundo
y del sistema.
Francisco va a encarnar, durante el 2014, la
vuelta al Concilio congelado durante más de 30 años, para activar todas sus
potencialidades. El regreso a la Iglesia mosaico, más bella cuanto más plural.
Un "aggiornamento" que recordará mucho al del Papa Juan XXIII en los
años 60 del siglo pasado.
De hecho, Francisco, al que muchos llaman ya el
nuevo Papa Bueno, comenzó la renovación de la Iglesia por el propio papado.
Dando ejemplo. Haciendo lo que después pedirá a todos los demás. Ejemplo de
coherencia entre lo que predica y lo que vive. Por eso, no volverá al Palacio
apostólico, seguirá viviendo en la residencia de Santa Marta. Y seguirá
dedicando la mayor parte de su tiempo no a los poderosos y al alto clero, sino
al pueblo fiel, especialmente a los niños, a los enfermos, a los desgraciados,
a las causas nobles y justas.
2014 será el año para romperle el espinazo a
la Curia como centro de poder. Para eso convocó ya a todos los cardenales
en Roma el próximo mes de febrero. Arropado por ellos, les presentará el plan
de reforma consensuado previamente con el G8, el grupo de 8 cardenales de su
Consejo consultivo, dirigidos por el hondureño Maradiaga. Una reforma que
buscará sobre todo internacionalizar la Curia, descentralizarla, redimensionar
sus competencias y comenzar a construir una Iglesia mucho más sinodal desde la
cúpula. De hecho convirtirá el Sínodo de Obispos en un organismo deliberativo y
potenciará las conferencias episcopales, como organismos colegiados de los
obispos.
Algunos otros cambios
· Los laicos (la inmensa mayoría de
fieles) comenzarán a entrar en la Curia, para ocupar puestos de responsabilidad
en todos los escalafones eclesiásticos. Varios llegarán a presidentes de
dicasterios, especialmente de los más técnicos del campo económico, financiero
y social.
· El colegio cardenalicio dejará de ser de
"príncipes de la Iglesia", para transformarse en un senado de hombres
sabios y de reconocida espiritualidad, para ayudarle a gobernar la Iglesia. En
febrero, cuando se conozca la lista de los nuevos cardenales, podremos encontrar
en ella no sólo los arzobispos de las grandes urbes mundiales, sino también
teólogos y simples sacerdotes de reconocido prestigio espiritual.
· Las mujeres (que no serán cardenales,
por ahora) entrarán a formar parte de los cargos más elevados de la Curia.
Incluso podría designar a alguna como presidenta de algún dicasterio romano.
· En 2014, Francisco podría reactivar el sueño de
la unidad de los cristianos, con un viaje histórico y significativo: la visita
a Moscú, la tercera Roma, y su abzo con Kiril, el Patriarca de todas las
Rusias.
· Quizás sea todavía demasiado pronto para
conseguir el otro sueño de derribar el telón de bambú de la China comunista,
para convertirse en el primer Papa de la historia en pisar Pekín. Pero esa
visita está en su horizonte más cercano. Porque Asia será uno de los pocos
destinos de Francisco el próximo año. El futuro del mundo pasa por ese gran
continente y la Iglesia quiere hacerse cada vez más presente en él. Sin
competir apologéticamente con las grandes tradiciones religiosas orientales,
pero sumando esfuerzos para ofrecer una fuente espiritual más que calme la sed
de Dios, tan presente allí.
· Impondrá en la Santa Sede una transparencia
económica total. Tanta que el Banco vaticano (IOR) podría convertirse en
una banca ética. · Cambio radical en el política de nombramientos
episcopales. Los elegidos dejarán de ser, como hasta ahora, grises, rígidos
y sin dotes pastorales, para pasar a buscarlos entre los curas con ilusión,
dedicación y entrega total. Los nuevos obispos se "casarán" con sus
diócesis y el Papa les aceptará la renuncia automáticamente a los 75 años, sin
excepciones ni agravios comparativos.
· Se aprobará el acceso a los sacramentos para los divorciados vueltos a
casar.Y la primavera de Francisco seguirá floreciendo.