Quines immadureses podem detectar en els capellans?
Dc,
18/03/2015 per Joaquim Maria Cervera
Joaquim Maria Cervera
Vaig néixer a Barcelona, el
27 de novembre del 1950. Llicenciat en teologia per la Facultat de Teologia de
Catalunya i llicenciat en sociologia pel Lleó XIII a Madrid per la Universitat
Pontifícia de Salamanca.
He estat escolà a la
parròquia de Betlem, escolta en l' Agrupament Mn. Antoni Batlle del Casal de
Montserrat. Catequista a la Parròquia de la Preciosíssima Sang. Fent
l'aprenentatge pastoral i ordenat de diaca i capellà a Sant Martí del Clot. He
exercit també de capellà a Saint Pierre Saint Paul de Montreuil prop de Paris,
a Sant Andreu del Palomar de Barcelona i a La Cena del Señor de Madrid.
He estat rector a la
Parròquia Santa Maria del Gornal de l’Hospitalet de Llobregat durant 22 anys,
treballant interparroquialment amb les altres parròquies de Bellvitge, en l'Agrupació
parroquial Bellvitge-Gornal. Sóc membre del Patronat de la Fundació d’Acció
Social La Vinya de Bellvitge i Gornal, i participo de voluntari de visitar els
presos de Bellvitge i Gornal en el projecte "Portes Obertes" de la
Fundació La Vinya.
També he estat dels
consiliaris fundadors de la JOBAC (Joves cristians de Barris Obrers i
Populars), consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), subdelegat de
pastoral de joves a Barcelona i ara consiliari de grups de revisió de vida de
professionals, d’ACO, de matrimonis, de les Auxiliars diocesanes i d'altres
grups de lectura teològica i espiritual. Formo part del Col·lectiu de Dones a
l' Església i del Fòrum de Teologia de l' Alliberament de l' Hospitalet de Llobregat,
i del grup d'estudi del CPM (Centres Preparació matrimonial). He estat
Consiliari general de l' Acció Catòlica Obrera (ACO) del 2010 al 2014
M'he jubilat i m'he casat el
2014, i lamentablement he hagut de deixar d'exercir de capellà.
En quant a la docència: he
fet de Professor de sociologia general i sociologia de la religió a la Facultat
de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, durant uns 16 anys, i uns quants
anys a Marti Codolar. He estat durant uns 15 anys al Centre d’Estudis Pastorals
de les diòcesis catalanes (CEP) donant cursos a animadors de la pastoral i he
format part del seu comitè executiu i participo en el Seminari de Teologia
Pastoral de la Facultat de Teologia. Col·laboro en un grup de diàleg
interreligiós, d'AUDIR (Associació Unesco de diàleg Interreligiós) i a la seva
Junta, i he col·laborat a Cristianisme i Justícia, Càritas, Escola Cristiana...
He escrit el llibre
"Església, mare i creu" de les Edicions Saragossa. M’agrada el
cinema, teatre i canto en la coral DUM
ARTICLE
Repassant i revisant la pròpia vida, observant al vida
de forces capellans, noto un conjunt de “problemes” que ens trobem o ens hem
trobat els capellans que poden provenir de certes mancances psicològiques i de
la vida que portem o ens fan portar, o ens hem situat a portar, més o menys
lliurement, més o menys condicionadament per l’economia, l’habitatge i altres
circumstàncies personals, familiars, ambientals, eclesials i socials. Potser
quan ens anem fent grans es van notant més intensament aquest dèficits, que
caldria tenir-ne cura ja des de la formació.
Podríem dir
que entre els capellans hi ha:
1. Poca pràctica en la vida domèstica i en portar a
terme les resolucions pastorals (si es treballa amb objectius, que ja costa...)
2. Poc control de qualitat sobre la vida laboral,
professional, personal i domèstica dels capellans. Hem fet "el que ens
dona la gana" però no sabem cuidar-nos, ni sabem massa revisar i verificar
si avancem en el nostre servei pastoral , ni hi ha ningú que ens ho demani,...
3.
Immaduresa afectiva, sexual, emocional...
4. Manca de
saber treballar en equip. Hi ha un comportament tendencial vers ser com
"llaneros solitarios".
5. Malalties
psíquiques a vegades no suficientment tractades.
6. Soledats.
7. Substitució de les mancances afectives per certs
autoritarismes, o ambició de poder, o de domini dels altres encara que sigui de
forma sublim i inconscient, o de manipulació del temps dels altres, o servir-se
dels serveis d'altres persones, o de ser "escaladors" en la
"carrera eclesiàstica"...o, ...
8. Reaccions a vegades adolescents i infantils, de
recerca de "premis i càstigs", de recerca d'afecte de l’autoritat
eclesiàstica, o de les persones de les comunitats, de ser el centre...
9. No saber estar en una reunió sense portar-la,
animar-la, dir-hi la nostra, o ser-ne protagonista... Això també pot passar en
el menysprear les accions, obres, d'altres, si un no hi ha intervingut...
10. Gelosies, o voluntat d'imitar o de fer veure que
un ho fa millor (inconscientment, sovint) que el capellà del costat, o d'altres
de l'entorn...
11. Un exagerat sentit d 'independència, de fer la
nostra, de no comptar massa en la realitat del que es va fent en el dia a
dia...
12. El fet d’anar-se fent grans i tot i estar menys
àgil, més "malaltís" i amb menys capacitats, anar acumulant més
tasques pastorals, per un sentit d'obediència mal entès, i per por a no saber
què fer, o per por a no saber on anar viure (si seràs ben rebut en altres
rectories,...), per por a anar a la residència, o per no tenir possibilitats
econòmiques suficients ( si un es jubila abans)...
Bé tot això no treu, ni molt menys, al contrari, els
punts positius de generositat, d’esperit de servei, d'entrega, de fer més hores
que un treballador normal, d'estimar la gent de debò, ...De fet moltes
d'aquests "immadureses" provenen de l'educació rebuda, a vegades molt
decantada vers el voluntarisme, una forma d’entendre el cristianisme que pot
haver oblidat l’estimació a un mateix, i d’una percepció massa negativa o
secundària, del món afectiu, en part a la família, a l'escola, i molt de com
s'ha rebut i viscut el seminari, i també del fet de ser cèlibes i de ser homes.
Des d’un punt de vista cristià, aquestes immadureses,
en el que han comportat de sofriments i renúncies, paradoxalment, ben segur que
han donat vida a altres persones (pas de mort a vida) però també,
insensiblement i inconscientment poden haver ofert mort, malestar a altres. Es
millor saber-ho, adonar-se’n, tractar d’evitar-ho i per un cantó desenvolupar
les dimensiones tendres de cadascú i per altra banda treballar per una església
que vagi acceptant com a regal vital que ve de Déu, el millor tresor que tenim
, la nostra afectivitat madura, entregada als altres. Només es tracta
d’harmonitzar l’amor a la comunitat divina, amb l’amor als altres i l’amor a un
mateix (“Estima l’altre com a tu mateix, i tal com jo us he estimat”).
