MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA
QUARESMA 2015
«Enfortiu els vostres cors» (Jm 5,8)
Benvolguts
germans i germanes,
La
Quaresma és un temps de renovació per a l’Església, per a les comunitats i per
a cada creient. Però sobretot és un «temps de gràcia» (cf. 2Co 6,2). Déu no ens
demana res que no ens hagi donat abans: «Ja que Déu ens ha estimat primer,
estimem també nosaltres» (1Jn 4,19). Ell no és indiferent a nosaltres. Està
interessat en cada un de nosaltres, ens coneix pel nostre nom, ens cuida i ens
cerca quan el deixem. Cada un de nosaltres li interessa; el seu amor li
impedeix ser indiferent a allò que ens passa. Però passa que quan estem bé i
ens sentim a gust, ens oblidem dels altres (quelcom que Déu Pare no fa mai), no
ens interessen els seus problemes, ni els seus sofriments, ni les injustícies
que pateixen… Llavors el nostre cor cau en la indiferència: jo estic relativament
bé i a gust, i m’oblido dels qui no estan bé. Aquesta actitud egoista,
d’indiferència, té un abast, avui, d’una dimensió mundial, fins a tal punt que
podem parlar d’una globalització de la indiferència. Es tracta d’un malestar
que hem d’afrontar com a cristians.
Quan el
poble de Déu es converteix al seu amor, troba les respostes a les preguntes que
la història li planteja contínuament. Un dels desafiaments més urgents sobre
els que vull detenir-me en aquest Missatge és el de la globalització de la
indiferència.
La
indiferència vers el proïsme i vers Déu és una temptació real també per als
cristians. Per això necessitem sentir cada Quaresma el crit dels profetes que
aixequen la seva veu i ens desperten.
Déu no és
indiferent al món, sinó que l’estima fins al punt de donar el seu Fill per la
salvació de cada home. En l’encarnació, en la vida terrenal, en la mort i
resurrecció del Fill de Déu, s’obre definitivament la porta entre Déu i l’home,
entre el cel i la terra. I l’Església és com la mà que manté oberta aquesta
porta mitjançant la proclamació de la Paraula, la celebració dels sagraments,
el testimoniatge de la fe que actua per la caritat (cf. Ga 5,6). Malgrat això,
el món tendeix a tancar-se en ell mateix i a tancar la porta a través de la
qual Déu entra en el món i el món en ell. Així la mà, que és l’Església, mai no
s’ha de sorprendre si és rebutjada, aixafada, ferida.
El poble
de Déu, per tant, té necessitat de renovació, per a no ser indiferent i per a
no tancar-se en ell mateix. Voldria proposar-vos tres passatges per a meditar
sobre aquesta renovació.
1. «Quan un membre sofreix, tots els altres
sofreixen amb ell» (1Co 12,26) – L’Església
La caritat
de Déu que trenca aquell tancament mortal de la indiferència en nosaltres
mateixos, ens l’ofereix l’Església amb els seus ensenyaments i, sobretot, amb
el seu testimoniatge. Però només es pot testimoniar allò que abans s’ha experimentat.
El cristià és aquell que permet que Déu el revesteixi de la seva bondat i
misericòrdia, que el revesteixi de Crist, per arribar a ser com ell, servent de
Déu i dels homes. Ens ho recorda la litúrgia del Dijous Sant amb el ritu del
lavatori dels peus. Pere no volia que Jesús li rentés els peus, però després va
entendre que Jesús no volia ser només un exemple de com hem de rentar-nos els
peus els uns als altres. Aquest servei només el pot fer qui abans s’ha deixat
rentar els peus per Crist. Només aquests tenen «part» amb ell (Jn 13,8) i així
poden servir l’home.
La
Quaresma és un temps propici per a deixar-nos servir per Crist i així arribar a
ser com ell. Això passa quan escoltem la Paraula de Déu i quan rebem els
sagraments, en particular l’eucaristia. En ella ens convertim en allò que
rebem: el cos de Crist. En ell no hi ha lloc per a la indiferència, que tan
sovint sembla tenir tant de poder en els nostres cors. Qui és de Crist pertany
a un sol cos i en ell no s’és indiferent davant els altres. «Quan un membre
sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots
els altres s’alegren amb ell» (1Co 12,26)
L’Església
és communio sanctorum perquè en ella
hi participen els sants, però també perquè és comunió de coses santes: l’amor
de Déu que es va revelar en Crist i tots els seus dons. Entre aquests hi ha
també la resposta dels qui es deixen tocar per aquest amor. En aquesta comunió
dels sants i en aquesta participació en les coses santes, ningú no té per a un
mateix, sinó que allò que té és per a tots. I ja que estem units en Déu, podem
fer alguna cosa també pels qui són lluny, per aquells als quals mai o podríem
arribar només amb les nostres forces, perquè amb ells i per ells preguem Déu
per tal que tots ens obrim a la seva obra de salvació.
2. «On és el teu germà?» (Gn 4,9) –
Les parròquies i les comunitats
El que hem
dit per a l’Església universal cal traduir-ho en la vida de les parròquies i
comunitats. En aquestes realitats eclesials, ¿es té l’experiència que formem
part d’un sol cos? ¿Un cos que rep i comparteix allò que Déu vol donar? ¿Un cos
que coneix els seus membres més dèbils, pobres i petits, i se’n fa càrrec? O
ens refugiem en un amor universal que es compromet amb els qui són lluny en el
món, però oblida el Llàtzer assegut davant la seva porta tancada? (cf. Lc
16,19-31).
Per a
rebre i fer fructificar plenament allò que Déu ens dóna cal superar els confins
de l’Església visible en dues direccions.
En primer
lloc, unint-nos a l’Església del cel en la pregària. Quan l’Església terrenal
prega, s’instaura una comunió de servei i de bé mutus que arriba davant Déu.
Juntament amb els sants, que van trobar la plenitud en Déu, formem part de la
comunió en la qual l’amor venç la indiferència. L’Església del cel no és
triomfant perquè ha girat l’esquena als sofriments del món i gaudeix en
solitari. Els sants ja contemplen i gaudeixen, gràcies al fet que, amb la mort
i la resurrecció de Jesús, van vèncer definitivament la indiferència, la duresa
de cor i l’odi. Fins que aquesta victòria de l’amor no inundi tot el món, els
sants caminen amb nosaltres, encara peregrins. Santa Teresa de Lisieux, doctora
de l’Església, escrivia convençuda que l’alegria en el cel per la victòria de
l’amor crucificat no és plena mentre hi hagi un sol home a la terra que
sofreixi i gemegui: «Espero molt no restar inactiva en el cel, el meu desig és
continuar treballant per a l’Església i per a les ànimes» (Carta 254,14 de juliol
de 1897).
També
nosaltres participem dels mèrits i de l’alegria dels sants, així com ells
participen de la nostra lluita i del nostre desig de pau i de reconciliació. La
seva alegria per la victòria de Crist ressuscitat és per a nosaltres motiu de
força per a superar tantes formes d’indiferència i de duresa de cor.
Per altra
part, tota comunitat cristiana està cridada a traspassar el llindar que la posa
en relació amb la societat que l’envolta, amb els pobres i els allunyats.
L’Església per naturalesa és missionera, no ha de quedar-se replegada en ella
mateixa, sinó que és enviada a tots els homes.
Aquesta
missió és el testimoniatge pacient d’aquell que vol portar tota la realitat i
cada home al Pare. La missió és allò que l’amor no pot callar. L’Església
segueix Jesucrist pel camí que la porta a cada home, fins a l’extrem de la terra
(cf. Ac 1,8). Així podem veure en el nostre proïsme el germà i la germana per
qui Crist va morir i ressuscitar. Allò que hem rebut, ho hem rebut també per a
ells. I, igualment, allò que aquests germans tenen és un do per a l’Església i
per a tota la humanitat.
Benvolguts
germans i germanes, com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en
particular les nostres parròquies i les nostres comunitats, arribin a ser illes
de misericòrdia enmig del mar de la indiferència.
3. «Enfortiu els vostres cors» (Jm 5,8) – La
persona creient
També com
a individus tenim la temptació de la indiferència. Estem saturats de notícies i
d’imatges tremendes que ens narren el sofriment humà i, al mateix temps, sentim
tota la nostra incapacitat per a intervenir. ¿Què podem fer per a no deixar-nos
absorbir per aquesta espiral d’horror i d’impotència?
En primer
lloc, podem pregar en la comunió de l’Església terrenal i celestial. No oblidem
la força de la pregària de tantes persones. La iniciativa 24 hores per al
Senyor, que vull que se celebri a tota l’Església —també a nivell diocesà—, els
dies 13 i 14 de març, és expressió d’aquesta necessitat de pregària.
En segon
lloc, podem ajudar amb gestos de caritat, arribant tant a les persones properes
com a les llunyanes, gràcies als nombrosos organismes de caritat de l’Església.
La Quaresma és un temps propici per a mostrar interès per l’altre, com un signe
concret, encara que sigui petit, de la nostra participació en la mateixa
humanitat.
I en
tercer lloc, el sofriment de l’altre constitueix una crida a la conversió,
perquè la necessitat del germà em recorda la fragilitat de la meva vida, la
meva dependència de Déu i dels germans. Si demanem humilment la gràcia de Déu i
acceptem els límits de les nostres possibilitats, confiarem en les
possibilitats infinites que ens reserva l’amor de Déu. I podrem resistir a la
temptació diabòlica que ens fa creure que nosaltres sols podem salvar el món i
a nosaltres mateixos.
Per a
superar la indiferència i les nostres pretensions d’omnipotència, vull demanar
a tots que aquest temps de Quaresma es visqui com un camí de formació del cor,
com va dir Benet XVI (carta encíclica Deus
caritas est, 31). Tenir un cor misericordiós no significa tenir un cor
dèbil. Qui vulgui ser misericordiós necessita un cor fort, ferm, tancat al
temptador, però obert a Déu; un cor que es deixi impregnar per l’Esperit i
guiar pels camins de l’amor que ens porten als germans i germanes; en
definitiva, un cor pobre, que coneix les pobreses pròpies i ho dóna tot per
l’altre.
Per això,
estimats germans i germanes, vull pregar amb vosaltres a Crist en aquesta
Quaresma: «Fac cor nostrum secundum Cor tuum»: ‘Feu el nostre cor semblant al
vostre’ (súplica de les lletanies al Sagrat Cor de Jesús). D’aquesta manera
tindrem un cor fort i misericordiós, vigilant i generós, que no es deixi tancar
en ell mateix i no caigui en el vertigen de la globalització de la
indiferència.
Amb aquest
desig asseguro la meva pregària per tal que tot creient i tota comunitat
eclesial recorri profitosament l’itinerari quaresmal, i us demano que pregueu
per mi. Que el Senyor us beneeixi i la Mare de Déu us guardi.
Vaticà, 4
d’octubre de 2014
Festa de
Sant Francesc d’Assís
