Avortament, misericòrdia davant un fracàs
Dm, 15/07/2014 - Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Eugeni
Gay Montalvo, David Jou, Jordi Lòpez Camps, Josep Miró i Ardèvol, Francesc
Torralba / La Vanguardia
L'avortament és una qüestió complexa, que suscita
polèmica i que té decisives derivades antropològiques, culturals, econòmiques i
socials, jurídiques i morals.
És un tema que presenta una àmplia casuística de
situacions. Els mateixos signants d'aquest document tenim sensibilitats
diferents davant l'avortament: alguns de nosaltres considerem que, dins de
determinats límits, l'avortament podria entendre's; d'altres el rebutgem
raonadament.
L'avortament compromet aspectes centrals de les garanties
jurídiques de la nostra societat actual, a més del que comporta com a drama
personal i com a fracàs social.
Acostuma a representar un patiment físic i psíquic per a
la dona que decideix avortar, i constitueix un fracàs social per no haver sabut
evitar les causes que en són l'origen. Aquesta situació mereix una profunda
reflexió en tres direccions per tal de trobar respostes als diversos
interrogants plantejats.
Primera pregunta. ¿Per què una part no menyspreable de la
consciència moderna occidental entén que l'avortament és resultat del dret de
les dones a decidir sobre el seu propi cos? ¿Per què no té la mateixa
consideració l'ésser concebut?
Forma part d'aquesta consciència moderna considerar que
ha de prevaler el dret de la mare per damunt dels drets del nou ésser.
Segona pregunta. ¿Per què hi ha tan poca preocupació
social davant la important quantitat d'avortaments? Les xifres a Catalunya són
ben eloqüents: un avortament per cada tres naixements l'any 2012.
Tercera pregunta. ¿Per què aquesta pràctica socialment
poc acceptada durant molts segles ha passat a tenir una consideració positiva
fins a esdevenir finalment un dret autònom de la dona amb una valoració moral
positiva?
Quan intentem trobar respostes a aquestes preguntes no
podem menystenir alguns dels arguments proposats per situar l'avortament en
relació a la defensa dels drets de les dones. S'afirma que l'avortament, en
algunes ocasions, permet la dona alliberar-se de càrregues no desitjades,
conservar el lloc de treball, progressar en l'escala laboral, o atansar la
situació de la dona a la de l'home, que tan desconsideradament, segons el
nostre parer, s'ha mantingut aliè a aquestes preocupacions.
La modernitat ha aportat, entre els seus ideals, una
valoració positiva de l'autonomia crítica i responsable de l'individu que pot
justificar la defensa dels drets individuals, entre els quals es troba el dret
a decidir sobre el propi cos.
Però cap d'aquests aspectes, alguns dels quals evidencien
problemes latents en la nostra societat, poden amagar la dura interpel·lació a
les consciències que fa la insuportable xifra d'avortaments que hi ha
Catalunya.
En aquest context, és bo retenir el què diu la nostra
jurisprudència al respecte. D'una banda reconeix que, quan un dret entra en
col·lisió amb un altre dret, es produeixen "greus conflictes de
característiques singulars", com és el cas del dret a la vida i a la
dignitat de la persona humana, en aquest cas de la dona, i textualment diu que
aquests "no poden contemplar-se únicament des de la perspectiva dels drets
de la dona o des de la protecció de la vida del nasciturus. Ni aquesta pot
prevaler incondicionalment davant d'aquells ni els de la dona poden tenir
primacia absoluta sobre la vida del nasciturus", de manera que no pot
afirmar-se "en cap d'ells el seu caràcter absolut".
Abans, però, s'afirma: "a) Que la vida humana és un
devenir, un procés que comença amb la gestació, en el curs de la qual una
realitat biològica va prenent corpòria i sensitivament configuració humana, i
que finalitza amb la mort; b) Que la gestació ha generat un tertium
existencialment diferent de la mare, tot i que albergat en el si
d'aquesta." (...) "De les consideracions anteriors es dedueix que si la Constitució protegeix
la vida amb la rellevància a que abans s'ha fet esment, no pot desprotegir-la
en aquella etapa del seu procés, que no únicament és condició per a la vida
independent del claustre matern, sinó que és també un moment del
desenvolupament de la vida mateixa; pel que ha de concloure's que la vida del
nasciturus, en tant aquesta encarna un valor fonamental -la vida humana-,
garantit en l'article 15 de la
Constitució, constitueix un bé jurídic que troba protecció en
l'esmentat precepte constitucional".
És a nivell europeu quan s'afirma que l'embrió humà, en
raó que no és una "cosa", resulta impossible de patentar, tota vegada
que és un bé jurídic portador de dignitat que exigeix protecció jurídica (SS.TC
i TJUE 53/1985 i 18.10.2011).
Totes aquestes consideracions ens porten a fer-nos una
nova pregunta: ¿en quins termes l'avortament pot tenir una justificació? Hi ha
una coincidència de valoracions bastant estesa d'acceptar l'avortament quan hi
ha risc de mort o malaltia greu per a la mare, o si és el resultat d'una violació
i, amb més dubtes, quan l'embrió té malformacions o defectes tan grans que
només permetran a l'ésser futur una vida purament vegetativa.
L'avortament s'ha convertit en una qüestió que ha entrat
amb força en l'agenda política i mediàtica afavorida per una comprensió
cultural que cal qüestionar bàsicament per les raons següents:
En primer lloc, planteja un problema decisiu sobre el
concepte que tenim de la vida humana.
La segona raó es que en l'avortament no hi ha consciència
clara de manllevar la vida a algú, perquè es considera que el nasciturus és
només un conglomerat de cèl•lules. No hi ha consciència que el nasciturus té
una dignitat inherent pel fet de pertànyer a l'espècie humana, cosa que el fa
subjecte de drets. Això afavoreix que des d'alguns plantejaments avortistes
extrems es consideri la maternitat com una càrrega insuportable i l'avortament
com una solució.
La conseqüència de tot això és una cultura cada vegada
més allunyada dels valors de la maternitat i paternitat creadora; això és, dels
valors de la donació i de la confiança en el futur.
Finalment, hi ha un altre factor que pot resultar
decisiu, i que cal subratllar; és la molt poca ajuda a la unitat familiar per
part de les diverses institucions de la societat. Si tot és incert i fosc, portar
un fill al món és percebut cada cop més com una temeritat i una càrrega
insuportable.
Entenem que els poders públics haurien de vetllar per
preservar la vida del concebut en tot el que sigui racionalment possible.
Els legisladors han d'abordar tota aquesta problemàtica
amb una amplitud de mires, ja que no només cal adoptar mesures respecte la
regulació de l'avortament, sinó que també cal acordar polítiques de foment i
protecció real de la dona embarassada i de la família, així com sobre
l'educació sexual integrada en el conjunt de les dimensions humanes.
Cal posar fi a la discriminació laboral, tal com indica la OIT, contra la dona
embarassada, i seguir el camí invers, assignant quotes obligatòries a les
administracions publiques, i incentivant la seva contractació en l'àmbit
privat. Cal aplicar amb més decisió les polítiques tendents a afavorir la
conciliació de la vida laboral i familiar.
Els cristians hem de tenir una actitud misericordiosament
prudent envers aquelles dones que, tot i les nostres consideracions, hagin
decidit lliurement avortar. Som conscients que es tracta, en moltes ocasions,
d'una decisió que esquinça el cor.
Per això, per damunt de qualsevol valoració sobre el fet,
cal saber acollir en l'amor i prestar l'atenció necessària a qui hagi practicat
una interrupció voluntària de l'embaràs.
En definitiva, els cristians estem cridats a fomentar una
cultura de l'esperança i de la responsabilitat en relació a la vida i la
maternitat que s'estengui a tots els àmbits, inviti a la prudència en l'acció i
a responsabilitat en el sexe, i fomenti la solidaritat i el coratge.
