Oriol Junqueras: “Sóc un polític que a més, i no és
poca cosa, sóc cristià”
Dv,
29/11/2013
(Jordi Llisterri –CR) Deuen ser els aires del
papa Francesc, però curiosament en un acte dedicat a la relació entre fe i
política gairebé ni es va parlar de l'Església, sinó de l’experiència del
compromís de dos cristians en la vida política. El president d’ERC, Oriol
Junqueras, i l’exministre socialista Joan Majó, van protagonitzar
dijous una conversa sobre com viure la fe en la vida política organitzat per la
Fundació Joan
Maragall a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Tot i que mai ha amagat les seves conviccions i
practica religios, va ser un dels primers actes on el líder independentista va
relatar públicament la seva trajectòria personal vinculada a la fe: “Jo no sóc
un cristià que fa política. Sóc un polític que a més, i no és poca cosa, és
cristià”, va resumir en explicar que el seu acostament al cristianisme havia
estat tardà i progressiu. Un procés en el que “no em sap greu tenir dubtes de
fe perquè el dubte és molt creatiu”.
La vivència de Junqueras és que “primer faig política
i després em reconec com a cristià” i que “la meva activitat política no la
faig com a cristià, sinó com a persona compromesa amb uns valors universals”.
Però aquesta convicció també comporta que “si un dia em trobo que la meva
consciència cristiana entra en contradicció amb la política, primer és la meva
consciència”.
Una vivència de la fe a la que va arribar a
través d’una “construcció intel·lectual d’uns valors que em porten a
reconèixer-me com a cristià” i, sobretot, a través del testimoni de bondat de
la seva família i del seu entorn: “El que em va ensenyar la meva mare era a fer
la vida millor als altres, intentar ajudar als qui ho necessiten, i fer un món
millor”. El pas a la política "i tot allò que faig, ho faig pel
convenciment previ que haig d'intentar fer un món millor".
Començant per la caritat
Aquesta trajectòria el va portar a explicar que
“jo no crec el que crec perquè sóc cristià, sinó que sóc cristià perquè crec el
que crec”. És a dir, que la seva fe va partir del convenciment que compartia
amb la franciscana Teresa Losada, amiga seva
de Sant Vicenç dels Horts. Junqueras va recordar com Losada repetia “Tots som
nosaltres”, i que el deure és sempre ajudar als altres, des del veí més proper
a allò més universal. I va reconèixer les limitacions d’aquest desig, perquè
“sé que no puc canviar el món sencer” i que “és més fàcil aconseguir la
independència que canviar l’anima humana”. O també en “l’error de pensar que
els qui manem som els polítics”.
Joan Majó, en el seu testimoni va coincidir en
que “no vaig entrar en política perquè era cristià, però vaig entrar-hi des
d’un exigència cristiana per construir un món millor”. En aquest sentit, va
remarcar el missatge de Jesús “a favor dels pobres i no dels poderosos” i que
ell “posaria al revés l’ordre de les tres virtuts teologals, començant per la
caritat”.
L’exministre va remarcar que “el missatge Crist
va suposar una ruptura històrica, situant nous valors que després s’han assumit
civilment”. Per Majó, el compromís per la equitat és el que el va portar a una
activitat política des de l’esquerra i que no podia acceptar que “un cristià
digui que és de dretes perquè és cristià”. Joan Majó substituïa en la taula
l'alcalde Àngel Ros, que va anul·lar la seva presència per un compromís a
Lleida.
99 ovelles
A partir de les preguntes del públic, els dos
ponents es van mostrat poc preocupats per la capacitat dels cristians per
intervenir en la vida publica. Per Joan Majó, “el que hi ha és la sensació que
hi ha una església que vol tenir un poder que no li correspon”. I Oriol
Junqueras, va posar com a exemple que sovint en actes públics ha demanat que hi
hagi més vocacions religioses perquè ho considera positiu per la societat i que
mai ningú li ha retret aquest discurs, “tot i no saber si tinc gaire èxit”. Tot
i això, com assegurar que “si de tots els pobles de Catalunya en sortís la
mateixa proporció de capellans que de Sant Vicenç dels Horts, no tindríem els
mateixos problemes”
L’acte organitzat per la Fundació Joan Maragall
va estar moderat per l’expresident del Parlament Joan Rigol.
El polític democratacristià va emmarcar el diàleg en el convenciment que “els
cristians ens posem en política com a ciutadans, no com a cristians, perquè si
fos així hauríem de fer un lobby”. També va alertar dels riscos d’una política
basada en els interessos immediats citant la paràbola de l’ovella perduda: “Si
s’hagués fet una enquesta entre les 99 ovelles, hauria sortir que el 99%
d’ovelles no volia que el Bon Pastor les deixés per anar a buscar l’ovella
perduda”.
A l’acte hi van assistir, entre altres, l’arquebisbe
d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan-Enric
Vives; el president de la Unió de Religiosos de Catalunya, Màxim
Muñoz; el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Enric
Vendrell; i el comissionat d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de
Barcelona, Ignasi Garcia i Clavel.
ENTREVISTA A ANTON COSTAS:
http://www.ara.cat/ara_tv/
ENTREVISTA A ANTON COSTAS:
http://www.ara.cat/ara_tv/
FRANCESC TORRALBA | Filósofo
“Lamento
que el diálogo entre intelectuales del centro y de la periferia de España se
haya prácticamente truncado…”.
No
es legítimo desde la opción cristiana idolatrar ninguna realidad mundana. La nación, sea la que sea, no puede
ser objeto de idolatría. Da igual cuál sea: Cataluña, España o
Francia.
Tampoco
tiene sentido sacralizar un texto como la Constitución o el
Estatut
y convertirlo en una especie de libro sagrado, en algo intocable. La Constitución, más
allá del valioso servicio que ha prestado al país, es un instrumento y no un
fin; un medio para facilitar la convivencia y la armonía entre los ciudadanos,
un documento humano y, en cuanto tal, falible y discutible.
Para
quienes participamos de la misma fe cristiana, independientemente de nuestras
opciones políticas, sociales y nacionales, más allá del modo de comprender cuál debe ser el destino final de
Cataluña y su posible encaje en el conjunto de España, resulta
fundamental que no olvidemos que lo
que nos une es mucho más profundo y sólido que las opciones políticas,
sociales y nacionales que nos alejan o separan. Participamos de una misma fe,
somos miembros del mismo Pueblo de Dios, para decirlo con la bella expresión de
Lumen Gentium.
Tenemos
que dar ejemplo de diálogo y de comprensión mutua, debemos tender puentes de
fraternidad, trabajar para neutralizar el resentimiento, el odio y las fobias
que, fácilmente, despiertan un debate de esta magnitud y calmar estas emociones
tóxicas, sin olvidar que todas las personas y los pueblos son igualmente
dignos, más allá de las ideas o sentimientos que expresen. En la Doctrina Social de
la Iglesia,
la diferencia entre el respeto a la persona y a sus ideas queda muy clara. El
respeto a la persona es indiscutible; las ideas son objeto de debate.
Observo,
con preocupación, que este
embrollo está adquiriendo unas dimensiones de toxicidad muy graves.
En algunos medios de comunicación de masas, tanto audiovisuales como escritos,
observo espectáculos
delirantes, donde lo emocional lo acapara todo y lo racional
queda en un segundo término.
Como
dice la filósofa y santa de la
Iglesia, Edith Stein (1891-1942), para los cristianos no hay
extranjeros, cada persona es sagrada y tiene que ser tratada como un fin en sí
misma. La organización
de un Estado es relativa, está al servicio del bienestar de los
pueblos y de las personas y no debe ser objeto de enfrentamiento entre personas
que comparten una misma fe.
Lamento
que el diálogo entre intelectuales del centro y de la periferia de España se
haya prácticamente truncado. Con intensidades distintas, este diálogo ha tenido
momentos estelares y, a lo largo de más de un siglo, ha permitido deshacer
tópicos e incomprensiones mutuas. Basta leer el epistolario entre don Miguel de
Unamuno y el poeta Joan Maragall, íntimos amigos, o el intercambio entre
Salvador Espriu y Pedro Laín Entralgo o la discusión entre el filósofo Julián
Marías y el ensayista catalán Maurici Serrahima.
Necesitamos
intelectuales de talla que abran caminos de diálogo, de entendimiento y de
fraternidad, porque independientemente de cuál sea el encaje de Cataluña en el
conjunto de la
Península Ibérica, las relaciones de fraternidad y de respeto
constituyen exigencias que no pueden olvidarse jamás.
Nadie
puede anticipar con certeza lo que va a ocurrir. Podemos seguir siendo miembros de un
mismo Estado autonómico, federal o confederal; podemos, quizás, llegar a ser
vecinos extranjeros, pero, independientemente de ello, estamos llamados a
respetarnos como seres humanos y a vivir sin resentimientos.
Creo
que quienes participamos
de una misma fe debemos dar ejemplo de escucha activa, de
moderación y de racionalidad. No se pueden despreciar ni ningunear los
sentimientos de un pueblo; tampoco su legítima voluntad de expresarse. No
podemos sucumbir al clima de bronca y de insulto que preside la vida mediática,
menos aún a la fácil inercia del todo vale. Más allá del encaje final, los
vínculos de fraternidad entre todas las personas son una exigencia que emana de
la ética cristiana, así como el respeto a cada singularidad.
En
el nº 2.873 de Vida Nueva.
- 29 / noviembre / 2013
